'Astut' Mas: pàtria, partit, procés i poltrona

Per a molta gent -de nació catalana o espanyola, tant se val- Artur Mas és l'encarnació viva del dimoni. Per a d'altres, en canvi, és poc menys que Déu Nostre Senyor; el messies que finalment havia de dur Catalunya a la independència després d'haver-se vist forçat a abandonar les comoditats de la casa gran del catalanisme per transitar penosament pel pacte fiscal, el dret a decidir i l'estat propi. 

Per a mi, Mas és una persona de carn i ossos intel·ligent, freda i calculadora (res a veure amb el Ken de la Barbie, ni amb el delfí robot de Jordi Pujol): un tecnòcrata reconvertit en animal polític a còpia d'anys en l'administració i de conteses electorals. Va ser titular de diversos departaments i conseller en cap abans d'optar a la presidència de la Generalitat cinc vegades consecutives i de guanyar-les totes, com ell mateix ha recordat avui. 

Per a mi, Mas és el cap de l'oposició que pacta amb Rodríguez Zapatero la primera rebaixa de l'Estatut, i és també el president d'un Govern de Catalunya que s'autodenomina dels millors i que fa i desfà amb el suport del PP d'Alícia Sánchez-Camacho: el de les retallades socials en sanitat i educació, el de la reforma laboral, el de les subvencions a escoles d'elit, el de la repressió policial, el de la venda d'actius patrimonials a fons d'inversions i el de les concessions, les externalitzacions i les privatitzacions dels serveis públics a empreses amigues. Per tot això -i perquè la motxilla que duu a l'esquena el fa sospitós de connivència amb la corrupció i el finançament irregular de CDC- no el volia com a president de la República catalana naixent, tot i que reconec que des de fa algunes setmanes me l'hauria empassat amb patates per tal de poder sortir del fangar i desplegar l'acord parlamentari del 9 de novembre de desconnexió amb Espanya. O dit d'altra manera: volia comprovar si ens tornaria a trair. 

Un abans i un després de la Diada de 2012 

El desembre de 2012 vaig dir una obvietat venint de mi: que renegava de la figura de Mas "com a polític", però que el respectava "com a president" i que no tenia "cap queixa" de la seva actuació "des de l'endemà de l'Onze de Setembre" d'aquell any, quan va decidir d'avançar les eleccions: "Mas no s'ha equivocat. Potser el seu sacrifici personal ha començat massa d'hora, però ha situat el país on calia", vaig escriure llavors. 

Amb diversos casos de corrupció sobre la taula i el partit en caiguda lliure a les enquestes, l'octubre de 2014 feia tot l'efecte que el president només provava de salvar el coll. "Probablement en aquest moment no hi ha ningú com ell per liderar el procés -per capacitat, presència, credibilitat i savoir faire; però també per instint de supervivència-, tot i que tampoc no hi ha ningú més amortitzat que ell, més hipotecat, que hagi fet un gir més copernicà, ni que hagi promès que se sacrificaria per la causa i se'n tornaria a casa". 

Cansat del xantatge constant al seus companys de viatge (ERC i CUP) i al conjunt de l'independentisme, em vaig plantar: "Senyor Mas, sí i no. Sí al 9-N i sí al vostre lideratge fins a unes plebiscitàries anticipades"; però no més enllà. 

Avui ha arribat el dia 

Com tothom sap, el plebiscit es va celebrar el 27-S i malgrat obtenir un resultat insuficient de 62 diputats el xantatge s'ha exercit i perllongat durant tres mesos. Fins al darrer dia, el president en funcions ha pretès que la CUP l'investís per comandar el procés amb total seguidisme -almenys aparent- dels seus socis: ERC, Demòcrates, MES, independents, ANC i Òmnium. Després de posar la CUP contra les cordes després del resultat de l'assemblea de Sabadell del 27 de desembre i del Consell Polític del 3 de gener, Mas encara treia pit -"em volen destronar però els reis són els reis", va etzibar- i furgava en la nafra. Tenia raó quan afirmava que "no es pot construir un país des de la resta, des de l'exclusió i des del veto", però mancava a la veritat quan sostenia que la negativa de la CUP no era només una "qüestió personal" sinó que bandejava un sector més o menys ampli de la societat catalana. 

Quan ja pocs hi creien, aquest migdia les tornes han canviat. Mas ha llançat la tovallola i ha cedit el ceptre a l'alcalde de Girona i president de l'Associació de Municipis per la Independència. "Jo proposo Carles Puigdemont com a president, funció que exercirà amb tota eficàcia i totes les conseqüències", ha anunciat en roda de premsa aquesta tarda. Algun dia sabrem quins moviments i pressions internes s'han produït dins de Junts pel Sí per propiciar-ne el relleu -s'admeten apostes: qui serà el primer, Francesc-Marc Álvaro o Vicent Partal?-, però una cosa és clara: a Mas ja li està bé perquè aquesta sortida li deixa camp per córrer de cara al futur. Com ha detallat durant la seva compareixença, "faig un pas al costat, però no hi renuncio. No em retiro de la política". És més, Mas ha assegurat que queda "lliure del compromís de no tornar a presentar-se a les eleccions", tot i que a curt termini es concentrarà "a renovar i refer la solidesa de l'espai de CDC i tot el que representa", que és "una de les nostres urgències i necessitats i que és bona per al país". 

Mas, el salvador

"Això no estava previst", ha dit Mas tot just iniciar la roda de premsa. La seva idea era convocar dilluns mateix noves eleccions per al 6 de març; un escenari que ha definit com "el pitjor dels possibles" per "l'alta probabilitat de caos i el cansament de molta gent". Mas ha ressaltat la necessitat "que les coses es vegin amb optimisme", ha vaticinat que "mentre tinguem el projecte viu, comú i col·lectiu, el procés està salvat" i ha fet una crida a "defensar la sobirania i posar aquesta sobirania al servei dels set milions i mig de catalans i catalanes". 

El president en funcions ha reconegut que la renúncia "té un component dolorós", però que es tracta d'una "decisió transcendent i conseqüent per salvar el procés" que ha estat presa després de fer un "balanç de costos i beneficis. Els costos hi són, però els beneficis els superen de llarg. Estic molt segur dels avantatges per al país i per al projecte". 

Després de tres mesos amb la situació enquistada, havia arribat un moment en què molts catalans havien posat les quatre 'P' -país, partit, procés i poltrona- sobre la taula i tenien dubtes de quina prioritzaria el president. "Primer el país", ha dit avui. També ha aclarit que no li preocupa la poltrona: "Puc ser president o expresident. Jo no vull càrrecs", si bé s'ha posat "a disposició del Parlament, del Govern i del president per tot i a tot" i ha deixat la porta oberta a "ajudar sense reserves" i a "fer unes determinades funcions" si l'hi demanen. 

Acord a contracor 

Mas s'ha referit a l'entesa amb la CUP com un "acord raonable en termes d'estabilitat", però ha deixat tota l'autocrítica per a la esquerra anticapitalista -"la vida és dura i les coses són com són. Redreçar això vol sacrifici i visions de la jugada a llarg termini, i assumir errors públicament. De la seva esmena poden sortir coses bones per al futur", ha augurat- i s'ha erigit en el salvador del procés: "Quan a la vida has de prendre decisions difícils t'has de refugiar en els teus principis. Estic fent bé perquè estic fent el bé", ha sentenciat a risc de semblar "presumptuós" (jo diria més aviat ultracuidat, que perquè tothom ho entengui és la traducció catalana d'endiosado). 

El president en funcions ha explicat que "serà Junts pel Sí amb 62 diputats qui garantirà l'estabilitat". Per la seva part, "la CUP es compromet a no votar en cap cas en el mateix sentit que la resta de grups quan el Govern no tingui majoria" a la cambra i ha detallat que "dos diputats de la CUP s'incorporaran a la dinàmica parlamentària de Junts pel Sí". Per a Mas, es tracta de "corregir a través de la negociació allò que no vam obtenir a les urnes. Són les conseqüències de no haver arribat a la majoria" i de trobar-nos davant d'un "mapa polític amb molta complexitat amb un risc d'inestabilitat permanent amb mi al capdavant. No es pot pujar l'Everest amb espardenyes", ha admès. 

L'oposició munta en còlera 

Tan bon punt s'ha conegut la notícia, els grups de l'oposició han tocat a sometent. Per a Inés Arrimadas (C's) el pacte és fruit de la "por a les urnes i a la democràcia". Com a bon sucursalista, el portaveu del PP, Xavier García Albiol, ha insinuat que "no es respecten les normes de convivència" i ha promès que "el PP serà el garant que al Parlament es respecti la democràcia i la llibertat. Estarem a l'alçada històrica del moment que ens ha tocat viure". 

Per la seva part, el líder del PSC, Miquel Iceta, ha titllat "aquesta nova astúcia" de "frau democràtic" i ha acusat la CUP de "subordinació impúdica" i de "transfuguisme". "El problema -ha dit- no són les persones, sinó el procés i la interpretació del resultat de les eleccions del 27-S. No hi ha mandat democràtic per actuar unilateralment". Iceta ha afirmat que l'acord és "fruit del recel, de la por i de la desconfiança a perdre les noves eleccions" i ha conclòs que es tracta d'una "fugida cap endavant" que "força les institucions fins a límits mai no vistos" i que "no és un acord bo per a Catalunya". El portaveu socialista ha advertit que "podem pagar un preu molt alt" i ha donat per fet que "hem perdut tres mesos i tota la legislatura, duri el que duri".