La República, contra Catalunya

Abans d'ahir, 14 d'abril, es complien 84 anys de la substitució de la monarquia per la República i les xarxes socials bullien exalçant-ne el record. Però de quina República estem parlant: de l'Estat català proclamat per Francesc Macià com a part integrant d'una Federació de Repúbliques Ibèriques, o de la Segona República espanyola? 

Aquesta última va durar tot just vuit anys, i no a tot arreu: un cop d'Estat facciós, i la Guerra Civil subsegüent, va engegar-la a rodar. I la primera va ser qüestió d'hores: el temps que va durar la negociació sota pressió amb els enviats a Barcelona del nou Govern provisional espanyol per eliminar aquella terminologia -res d'Estat, ni de República catalana- i buidar-la de contingut. Al final, en comptes d'Estat, Generalitat, i en comptes de República, autonomia. Com ell mateix va deixar escrit, aquell dia va seria per a Macià "el més trist" de la seva vida. 

Si en aquell moment de ruptura amb la legalitat anterior -amb les forces d'esquerres eufòriques, l'exèrcit i l'església agotzonats i el rei fugint cames ajudeu-me-, la nova Espanya republicana no va ser capaç d'encaixar l'envit que es feia des de la plaça de Sant Jaume, com poden pensar alguns il·lusos que algun dia serà capaç de fer-ho? 

Sacrifici inútil 

Per no aixecar les sòlites suspicàcies envers el particularisme de Catalunya i per poder assentar la República a Espanya, el poble català -que havia votat abassegadorament les candidatures d'Esquerra Republicana- va haver-la d'entomar i de rebaixar les seves aspiracions inicials. Perquè després diguin que som insolidaris... 

Malauradament, el sacrifici va ser debades, perquè els polítics espanyols -de tots els credos: liberals, republicans i socialistes- que la primavera de 1931 demanaven assossec als dirigents catalans i els prometien una Arcàdia feliç i pròspera en comú, un any després s'oposaren a l'aprovació de l'Estatut de Núria en els termes que havia estat redactat i refrendat; dos anys després impugnaren al Tribunal Constitucional la llei de contractes de conreu aprovada pel Parlament, i tres anys després ordenaren a l'exèrcit la presa del Palau de la Generalitat, en deposaren el Govern, condemnaren els seus membres a 30 anys de presó i els deportaren als penals de Cartagena i Puerto de Santa María. Així les coses, tant la Generalitat com l'Estatut foren suspesos de forma indefinida. 

Semblantment, els militars, que el 1931 es van mantenir expectants, van acabar conspirant cinc anys més tard. En el rerefons hi havia la qüestió social -la República havia contribuït a la difusió de les ideologies revolucionàries- i la qüestió religiosa -el nou règim havia decretat la llibertat de culte i havia proscrit els ordes religiosos a les escoles-, però tot això era reversible. Allò que de debò resultava del tot irrenunciable era la qüestió nacional. La frase "antes roja que rota", referida a Espanya, ho diu tot. La va pronunciar al Congrés l'ex-ministre d'Hisenda José Calvo Sotelo, el mateix que en un míting a Barcelona va deixar clar que "el que diga que la patria de los catalanes es Cataluña, es un separatista, aunque diga que admite el Estado español". El seu assassinat a mans de militants socialistes, el 13 de juliol de 1936, va precipitar l'alçament d'una part de l'exèrcit, el dia 18. A partir d'aquí, la història és de tots coneguda: tres anys de Guerra Civil i 36 de dictadura feixista. Pel camí, Catalunya ho va perdre tot. 

Estava cantat

Com molts dels seus contemporanis i a la vista de la radicalització del clima polític i social del moment, el periodista Agustí Calvet Gaziel -"l'escriptor polític més intel·ligent que ha donat la dreta catalana", en paraules de Josep Benet- va predir "la immensa catàstrofe col·lectiva" que s'havia de produir: "si no fos per Catalunya, a Espanya la segona república ja fóra a terra. L'únic que detura el cop d'Estat i la reacció antidemocràtica i anticatalana és la incògnita de Catalunya, la por de la seva actitud". 

Per a ell, "la República és l'enredada més grossa que els catalans hem fet, en una mena de venjança no voluntària, a l'Espanya castellana. Aquesta es troba tan malament dins el règim republicà com Catalunya es trobava dins el que va imposar-li l'absolutisme borbònic. Mentre duri la República, Castella i l'Espanya castellanitzada no faria res més de bo [...] I aquí ve el problema: l'Espanya castellana té, per tant, un interès vital que això s'acabi al més aviat possible, però l'interès de Catalunya és que no s'acabi mai més. Dissortadament per a Catalunya, això s'acabarà, un dia o l'altre". I així va ser.