Aquest matí he assistit a la presentació d’una nova proposta política a escala local. Ha estat a Borredà, un poble de 560 habitants situat a mig camí de Berga i Ripoll. L’acte ha generat una gran expectació: el local de les antigues escoles ha quedat petit per acollir tothom qui s’hi ha atansat, i tot indica que la bola de neu s’anirà fent més grossa a mida que passin els dies. El poble és regit des de 1991 per un alcalde socialista, i són nombroses les veus que voldrien “ser escoltades” i posar fi a determinades “pràctiques dictatorials”.
El nom de la candidatura, Treballem junts, encara és provisional; però una cosa és clara: la llista concorrerà a les pròximes eleccions municipals del 24 de maig sota el paraigües legal de la CUP. “Ho teníem molt clar: ni independents amb les sigles de CiU, ni rere les marques blanques d’ERC o ICV”, diu Toni Chueca. Tot i el convenciment, durant l’acte no s’ha fet esment ni una sola vegada a les sigles. El discurs –plural, perquè hi han intervingut els set primers components de la llista- ha estat engrescador i propositiu, i el públic n’ha sortit, majoritàriament, content i esperançat. Aquesta és, al meu entendre, la grandesa d’un projecte assembleari summament respectuós amb les dinàmiques locals i que pot convertir l’esquerra independentista en la tercera força en nombre de regidors, només per darrere d’ERC i CiU.
La CUP com a mitjà
Fa mesos que assistim des de baix a la refundació del mapa polític i el sistema de partits català, i ara com ara la CUP és la força emergent que millor expressa la voluntat i la necessitat de canvi a bona part del país. Tres vectors hi influeixen: el social, el local i el nacional, i tots són indestriables. No és un tema generacional. O no només. Hi ha joves, no tan joves i gent gran; persones de condició ben diversa -i no necessàriament amb una trajectòria d’esquerres al seu darrere- que han vist en la CUP una alenada d’aire fresc: un espai de trobada, o de retrobament, i una eina de transformació social.
Malgrat el decaïment aparent del moviment sobiranista dels darrers mesos, creix la convicció que ens trobem davant d’una cruïlla històrica. Fruit de tot plegat –els tres vectors: social, local i nacional-, molts catalans i catalanes han decidit de fer una passa al front; alguns per primer cop i d’altres després d’anys i panys de desconnexió. Gràcies a aquest brou de cultiu, gent que mai no havia posat els peus en una casa okupada o un casal autogestionat ara ho ha fet per compartir els seus anhels, i gent que s’havia allunyat del món associatiu ara s’ha tornat a mobilitzar. A Borredà hi trobem, entre d’altres, un formatger, una enginyera tècnica agrícola, la mestra de l’escola rural, una periodista, un operari de manteniment, un estudiant i la meva sogra: “la millor iaia del món”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada