La independència: entre la sang d'alguns i la no violència de la majoria

Aquestes darreres setmanes he tingut l'oportunitat de voltar per la comarca i d'interpel·lar vora un centenar d'habitants de diverses poblacions sobre la situació política i econòmica actual, i sobre les perspectives de futur a l'entorn de la consulta prevista per al 9 de novembre. Els meus interlocutors han estat gent de totes les edats i condició social: aturats, pensionistes, mestresses de casa, treballadors de la funció pública, assalariats, autònoms i empresaris. 

Malgrat les diferències de tota mena existents entre ells -d'origen, de residència, d'habitatge, d'ideologia i d'ingressos, a més de les ja dites-, dues coses m'han cridat poderosament l'atenció: la percepció, gairebé unànime, que la relació de Catalunya amb Espanya està totalment exhaurida i la convicció generalitzada que ens cal un Estat independent "per viure millor", "per sobreviure" o senzillament "per fer la nostra", sense ingerències. 

Hi ha la idea -o pitjor, el convenciment- que l'estat del benestar està tocat de mort si restem a Espanya; que les futures generacions -"els nostres fills", "els nostres néts"- no tenen futur si no escampem la boira. Les raons adduïdes són múltiples i complementàries. Des de qui apel·la a la història, el dret i les institucions pròpies com a font de legitimitat, fins a qui esgrimeix raons econòmiques de tota mena: la pressió que suportem individualment cadascun dels catalans en oposició als ciutadans d'altres territoris, l'espoli fiscal col·lectiu a què ens condemna el sistema de finançament autonòmic, el dèficit en infraestructures que frena el nostre desenvolupament o que obliga a confiar-les a la iniciativa privada (amb el corresponent establiment de peatges), i l'asfíxia econòmica a la qual és sotmesa la Generalitat per part del govern de l'Estat. I tot això sense oblidar els greuges emocionals, fruit dels atacs a la dignitat: la "manca de respecte" i el "menysteniment" envers els catalans i la seva circumstància -la llengua, la cultura, el règim competencial i les seves aspiracions nacionals- que dia rere dia mostren el govern i bona part dels mitjans de comunicació espanyols. De tot plegat demà en tindrem una nova mostra en ocasió del debat al Congrés de diputats de la petició del Parlament de Catalunya perquè li sigui transferida la potestat d'organitzar un referèndum, d'acord amb l'article 150.2 de la Constitució. 

En les nostres converses, algunes persones confessaven amb la mà al cor que l'encaix ideal hauria estat el d'una federació d'estats, però reconeixien que això era impossible i en culpaven la visió uniformitzadora i l'actitud bel·ligerant que professa Espanya; ara i sempre. Esgotada la paciència i l'esperança, la majoria es declara ara partidària del doble sí: sí a l'Estat propi, sí a la independència. Fet i fet, els que s'han tornat independentistes en els últims anys són tants, o potser més, que els "de tota la vida". 

De la desafecció a la independència en 7 anys 

El 2007 va marcar un punt de no retorn i ara els greuges són tants, i estan tan interioritzats entre la major part de la ciutadania, que la desafecció de què alertava llavors els president Montilla és un fet incontrovertible i la independència que Carod-Rovira vaticinava per a 2014 caurà com a fruita madura, o gairebé. Però ara tot això importa relativament poc. Importa, sobretot, què volem ser i com ho farem possible. "Cal canviar-ho tot", diuen alguns. Són pocs els que ho verbalitzen, però vista la valoració que els ciutadans fan dels organismes que sustenten el sistema democràtic -els poders legislatiu, executiu i judicial, els partits polítics, els sindicats, les forces i cossos de seguretat, etc- Espanya necessitaria una refundació de dalt a baix a ulls dels catalans. I això és impossible. Així que només ens resta marxar i posar fil a un nou contracte social al servei de les persones. I al marge de la Unió Europea, si cal. 

Davant el bloqueig i la negació sistemàtica que representa l'Estat espanyol, el procés de reconstrucció nacional fa que molta gent estigui literalment "il·lusionada" amb l'esdevenidor. El missatge de l'ANC i d'altres moviments de base ha fet forat, i són legió els que pensen que en aquest trànsit és el poble qui empeny els polítics, i no a l'inrevès. Només així s'explica que siguin tantes -sobretot adultes- les persones compromeses que fan proselitisme a tothora i a tot arreu: al carrer, a la feina, a les botigues... I aquesta força és precisament el que més neguiteja els resorts de l'Estat. Com va dir el 18 de març un membre de Cercle Català de Negocis a Alella, "Espanya no pot suportar ni pot combatre que cada nit, abans d'anar-se'n a dormir, 200.000 catalans facin servir les xarxes socials per clamar a favor de la independència". Per això hi ha diaris que demanen la il·legalització de l'Assemblea i ministres que comparen el full de ruta independentista amb un cop d'estat antidemocràtic. 

"Parida sense sang, nen mort" 

Durant aquests dies he escoltat les reflexions de catalans d'origen andalús, aragonès, castellà, extremeny i manxec, així com les de molts fills de matrimonis mixtes i de catalans de segona i tercera generació i puc constatar que els seus parers són perfectament intercanviables amb les de molts catalans vells: Catalunya està en conflicte amb l'Estat espanyol, i cal votar per decidir el futur. Molts pocs temen la fractura social. És més, la majoria confia que l'Estat català escurçarà les desigualtats i reforçarà la cohesió social i la igualtat d'oportunitats. "A l'inici estarem pitjor, però tot serà per bé". Almenys ens estalviarem els atacs a la llengua, l'ofec econòmic i tot serà culpa nostra, i no de Madrid. 

Evidentment, hi ha individus i col·lectius refractaris a la independència. Però no seran els espanyols d'origen o sentiment que resideixen a Catalunya els que la impediran: potser hi votaran en contra, potser s'abstindran o potser no trepitjaran el col·legi electoral, però tots m'han explicat que admetran el veredicte de les urnes. Després hi ha la gent gran i els immigrants europeus i llatinoamericans. Amb els primers he tingut llargues xerrades. Són els més porucs: parlen de por a perdre les pensions i a no saber quin futur espera als seus, però també a la irrupció en escena de l'exèrcit. "Nosaltres ja hem viscut una guerra". Els recels dels segons són tot uns altres: no els agrada "la desunió", i una Catalunya independent els sembla ridícula i inviable econòmicament, però ho diuen des de la seva condició de nacionals d'un país sobirà.

Entre detractors i partidaris de la independència hi ha també un abisme conceptual i actitudinal. Els primers creuen que l'Estat "no ens la donarà", com si es tractés d'un concessió, i els segons senzillament parlen de prendre-la. Els primers confien, encara que poc, en una contraoferta espanyola d'aquí al 9 de novembre; una millora del finançament per anar tirant 20 anys més. Als segons, en canvi, ja no els alimenten molles i avisen que faran pagar molt car -electoralment parlant, s'entén- el polític català que no estigui a l'alçada. 

I en una setmana en què els presidents espanyol i català han parlat de sang -Mariano Rajoy per assegurar que "la sang ens uneix" i Artur Mas per aclarir que "la independència no és qüestió de sang"-, també ho ha fet la gent del carrer. Abans que ells, però. Divendres, a Tiana, un avi m'advertia que "la llibertat costarà sang. Tot el que es pren amb sang, com les llibertats arrabassades fa 300 anys, només es recupera amb sang". De petit, la seva iaia deia que d'un part sense sang només es podia esperar que nasqués un nadó mort. I ell es mostrava pessimista. Poca estona després, encara a Tiana, una noia em confessava que "nosaltres n'estem convençuts, però si els espanyols no estan preparats i això ha de costar la vida d'una sola persona com a conseqüència de la repressió política per part de l'Estat, llavors puc esperar 200 anys més. No vull participar del procés si això ha de comportar morts". I es mostrava optimista.