Espanya no escolta

Com el dia i la nit.

Ahir el congrés de diputats va rebutjar la cessió a la Generalitat de la facultat d'organitzar una consulta perquè els ciutadans de Catalunya puguin decidir el seu futur polític, tal com preveu l'article 150.2 de la Constitució. El resultat de la votació era previsible: 299 vots en contra -un per cada any de dominació espanyola des de l'Onze de Setembre de 1714- i 47 a favor (els dels defensors de la proposta i els dels nostres aliats: Amaiur, Geroa Bai, CHA, Nueva Canarias, BNG i Compromís, a més del PNB i IU). 

Perfectament coneixedors del pa que s'hi dóna a la capital del regne, molts televidents i oients catalans van seguir la retransmissió de la sessió sense sobresalts i amb una profunda calma espiritual, com qui es torna a mirar un film que coneix a la perfecció i és capaç d'anticipar-ne els diàlegs. Aquesta pel·lícula ja l'havíem vista en ocasió dels debats sobre la proposta de reforma de l'Estatut d'autonomia de 2006 i el pla del lehendakari basc Juan José Ibarretxe el 2005. 

Incomprensió, altivesa i negació. Per això calia anar a Madrid? La CUP va decidir que no -que un poble que és sobirà no ha de pidolar res a qui el sotmet-, i em sembla bé. Però els actors polítics tradicionals catalans partidaris de modificar l'status quo estaven moralment obligats a fer-ho per carregar-se de noves raons. I van fer-ho amb nota. Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera en van ser els comissionats, reforçats pels portaveus dels seus grups a la cambra alta: Josep Antoni Duran i Lleida, Alfred Bosch i Joan Coscubiela. "Una representació àmplia i plural de la societat catalana que va de la democràcia cristiana a l'esquerra alternativa. No està gens malament, no troben?" va inquirir Bosch. 

Turull i Herrera van abundar en la mateixa idea. El primer va deixar clar que "aquest procés no té un nom i un cognom, sinó centenars de milers, que són els ciutadans que no es resignen a defensar els drets de la nació catalana", i el segon va defensar que "això és molt més plural i social. Qui trenca Espanya és qui nega el seu caràcter plurinacional, qui nega el dret a decidir, i qui rescata bancs enlloc de persones". 

7 hores de negació 

Els arguments esgrimits pels partits dinàstics espanyols per oposar-se a la petició del Parlament van ser de manual. Mariano Rajoy va ser el mico de repetició que ens té acostumats quan toca parlar del procés sobiranista. "Vostè és president o és un xèrif?" es preguntava Bosch.

"Yo les escucho y entiendo, pero no puedo darles lo que no tienen: la razón", va etzibar el president espanyol als representants catalans. Rajoy va oferir diàleg en sentit abstracte i va assegurar que encara que s'assegués a beure "500 cafès" amb el president de la Generalitat no arribarien a cap acord perquè la legalitat espanyola només reconeix una sobirania i una part no pot decidir pel tot. En certa manera, això és el que diu la darrera sentència del Tribunal Constitucional sobre la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya, però també reconeix que hi ha un problema polític -d'aspiració nacional i encaix territorial- que s'ha de resoldre negociant alguna mena de compromís, apel·lant a l'esperit de la Transició. 

Ni això. El president espanyol va recórrer a aquells tòpics tan irritants sobre els catalans del seny, la laboriositat i la capacitat emprenedora, i va assegurar, en català, que estima Catalunya; a la qual cosa Turull li va replicar que deixi d'enviar cartes d'amor cada divendres després del consell de ministres amb noves retallades competencials i atacs a l'autogovern. Rajoy va acabar el seu discurs -pobríssim, com de costum- amb una al·legoria entre l'illa de Robinson Crusoe i la viabilitat d'una hipotètica Catalunya independent, "aïllada en el món". Alfred Bosch, molt enginyós, va esmenar-li la plana: "Divendres ja no és aquell criat servil, vol emancipar-se i fer la seva". 

PSC, requiescat in pace

El líder del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, va ser decebedor. Es va mostrar contrari a la consulta perquè -fent seves les paraules pronunciades dies abans pel portaveu del Govern català, Francesc Homs- es tractaria d'una votació "sense valor jurídic, però políticament vinculant". "Levantar fronteras separa sentimientos e identidades. Queremos seguir viviendo juntos y por eso queremos decidir juntos", va dir. Bosch va estar molt fi: "els catalans podem votar a banda per aprovar l'estatut però no per marxar? No ho entenc". De totes formes, va recollir el guant: que voti tothom, no només els catalans. Però tampoc així. Enlloc d'això, Rubalcaba va donar voltes, sense cap mena de convenciment, a una improbable reforma de la Constitució en clau federal i fins va invocar el fantasma del president Tarradellas. En el torn de rèplica, Rovira va recordar-li que Josep Tarradellas va ser escollit president el 1954, molt abans de la Constitució, i va preguntar-li si sabia qui havia estat el president 127: "un federalista, Pasqual Maragall, amb la vida política del qual va acabar vostè". Irat, Rubalcaba va demanar que s'esborrés del diari de sessions aquell comentari.

Admiració per ICV-EUiA

Els socialistes es van mostrar especialment displicents amb ICV-EUiA. La coalició ecosocialista té mèrit doble: no s'ha esqueixat a nivell intern, a diferència del PSC, i ha arrossegat IU a les seves tesis. Amb les seves limitacions -que no són poques-, la formació que lidera Cayo Lara és l'única d'abast estatal que transigeix a escoltar la veu dels catalans. El PSC ha estat fagocitat pel PSOE. I això els concita ràbia.

Sens dubte, Joan Herrera i Joan Coscubiela van fer ahir el millor tàndem. Sense ser exhaustiu, l'exsindicalista va identificar vuit antecedents en què el Govern de l'Estat ha transferit a les comunitats autònomes potestats que eren exclusives seves. I en va citar dues: els referèndums estatutaris de Canàries i el País Valencià el 1982, i el traspàs a la Generalitat de la gestió del trànsit en plena lluna de mel entre Aznar i Pujol. Per la seva part, Herrera, que ocupava l'escó d'un antic diputat per Almeria, va recordar la tupinada andalusa de 1980. 

ICV-EUiA i UDC potser necessitaven passar pel tràngol d'ahir per abandonar tota esperança en terceres vies. Durant la sessió, tots dos partits van implorar que l'Estat mogués peça. "Per a alguns l'oferta potser arribarà tard, però altres encara l'escoltaran amb interès", va dir Herrera; tot i que després del debat la cosa era clara: "no hi ha problema català. Hi ha problema espanyol: falta de cultura federal i de cultura democràtica". 

A Duran i Lleida ja el coneixem. És el Judes de la política catalana. Com Coscubiela, va exigir el PP que no doni lliçons de constitucionalitat perquè en el seu moment hi va estar més aviat en contra, però a estones va donar la impressió de pidolar un acord; qualsevol acord. 

A la festa també s'hi van afegir UPyD i UPN. El representant de la dreta navarresa va fer un al·legat farcit de prejudicis contra el nacionalisme català, al qual va acusar de cavalcar "damunt d'un monstre que no podem controlar" i va qualificar d'"insaciable", "generador d'odi" i "perseguidor de ciutadans espanyols". Sort que allà hi era també Uxue Barkos, immensa: "Quiero escuchar la voz clara y nítida de Cataluña". Des de la seva visió totalitària, Rosa Díez va tractar de "covard" el president Artur Mas per no haver assistit al Congrés i va titllar de contradictòria la pluralitat dels partits catalans. Veritablement inspirat, Bosch va contraatacar: "ustedes hablan de territorio nacional, soberania nacional y presumen de ser un partido de ámbito nacional, pero no son nacionalistas. Y nosotros, a quienes no se nos considera nación, ni tenemos esa implantación territorial, ¿sí somos nacionalistas? 

Mas: "el camí ha de seguir" 

Acabat el tràmit, les valoracions dels representants catalans eren lacòniques, però esperades. Per a Turull no hi ha voluntat d'entendre què passa a Catalunya: "Ni se puede ni se debe seguir así. No estamos en un callejón sin salida, sinó en un camino de no retorno". Per a Bosch, les Corts acabaven de donar el "cop de carpeta a l'encaix i l'acord. Ara ens hem de concentrar en les urnes". I per a Herrera, ha arribat l'hora d'activar la llei de consultes que preveu l'article 122 de l'Estatut. 

Aquella nit també va parlar el president de la Generalitat. En un missatge televisat, Artur Mas es va mostrar íntegre i mesurat. "Els partits d'àmbit estatal i el govern espanyol han perdut una nova oportunitat. La mà estesa dels representants ciutadans no ha estat corresposta. Nosaltres no amaguem la mà, mentre ells segueixen instal·lats en el no a tot", va dir. "Era un tràmit de llei sotmès a esmenes", va explicar. "Podien haver dit que sí. S'han equivocat i el temps ho demostrarà. Hi havia marcs legals per tramitar-ho, però ells tenen molta més força financera, més demografia; són més poderosos. No podem obligar-los". 

Per a Mas, "ha faltat voluntat política. Tenen por que el poble català s'expressi a les urnes perquè saben que estan en fals". La negativa de les Corts espanyoles "no és un punt i final al poble de Catalunya. La votació -dolorosa, prevista, no volguda- és un punt i a part. Buscarem la construcció de marcs legals, que n'hi ha diversos, per donar la veu al poble català, d'acord amb les forces polítiques i el poble de forma il·lusionada, pacífica, democràtica, constructiva. La voluntat de Catalunya, mentre sigui ferma, s'ha de poder expressar amb normalitat a les urnes amb un horitzó ben ampli de temps".