Sant Jordi a Sardenya

El 1456, les Corts catalanes van declarar Sant Jordi patró del Principat i només cinc anys després les Corts aragoneses, convocades a Calatayud, van fer extensiu l'acord al seu territori. Abans, aquest màrtir cristià nascut a la Capadòcia havia estat proclamat protector de les ciutats de València (any 1313) i Barcelona (1378), i de les illes Balears i Pitiüses (1407). La devoció pel sant cavaller era molt popular, sobretot entre la noblesa i la gent d'armes: no debades, les seves aparicions haurien estat providencials per vèncer els sarraïns a la batalla d'Alcoraç, prop d'Osca (1096), així com en la presa de Ciutat de Mallorca (1229) i València (1238). La seva bandera -la creu vermella sobre fons blanc- era l'ensenya del país i les seves institucions en contraposició al penó quadribarrat de la casa comtal de Barcelona, que en la persona de Jaume I el conqueridor va adoptar l'efígie del drac com a emblema reial. 

Entre 1323 i 1326, el rei Jaume II el Just va completar l'annexió de l'illa de Sardenya a la Corona aragonesa. Amb el temps, l'illa va adoptar com a escut propi l'anomenada, precisament, creu d'Alcoraç; també dita "dels quatre moros": una creu de Sant Jordi sobre els quarters de la qual apareixen les testes tallades de quatre musulmans de raça negra. En l'actualitat, existeixen temples dedicats al sant a les localitats sardes d'Agghju, Domunoas, Gùspini, Marceddì, Milis, Monti Bidda (Sàsser), Osini, Pèrfugas, Iscanu i Sini. 

Fa tot just quatre anys -mare meva, com fuig el temps!- érem a Sardenya. Vam ensopegar la diada de Sant Jordi a la casa de vacances que tenen a Bunnanaru uns bons amics. Pel matí, ben prest, vam atansar-nos al poble de Pèrfugas. Hi havíem estat el jorn anterior amb la intenció de visitar l'església rural de Sant Jordi (Santu Giorzi, en sard), una mostra cabdal de l'arquitectura gòtica catalana del segle XV. Desaparegut l'antic vilatge medieval al qual assistia, el temple es troba situat avui dia al final d'un petit altiplà d'origen volcànic, al bell mig del no res, amb la sola companyia d'una torre megalítica d'edat nuràgica, a l'altre costat del torrent. Aquell dia, vetlla del patró, vam estar de sort: vam trobar l'església oberta de bat a bat. L'espai interior, d'una sola nau, corprèn. Una munió de joves preparava la festa de l'endemà. Quan van saber que érem catalans, ens hi van convidar efusivament. "Som independentistes", ens van confessar. 

I vam complir, amb rigorosa puntualitat. A la parroquial de Santa Maria ens havien reservat bancada. Aquell gest d'hospitalitat feia presagiar que la nostra estada seria llarga i no passaria desapercebuda. Teníem just al davant l'imponent retaule dedicat a Sant Jordi: el més gran de l'illa, amb catorze taules policromes. D'autoria anònima, la composició havia estat recentment restaurada i remoguda de la seva ubicació original. Enfront nostre, el rector va beneir els penons i estendards que havien d'obrir el seguici, guarnits amb tota mena de cintes de color. Acte seguit, mig poble va sortir en processó cap a l'església campestre, molts vestits a la manera tradicional: berritta inclosa. Era un dia plujós. Vam caminar per espai d'una hora per un camí enfangat, amb els carrabiners a cavall, vestits de gala. L'escena tenia un punt surrealista típicament italià -gosaria dir- sinó fos perquè tots els elements joves que feien possible la festa pertanyien al nucli local del moviment Indipendentzia Repúbrica de Sardigna (IRS). 

Vam arribar al prat on hi ha l'església enganats i xops fins al moll de l'os. Els genets no es van arronsar: després de negligir el perill que suposava l'herba molla per a les relliscades, van fer -com tots els anys- tres tombs al temple fent voleiar les banderes. Va ser una cursa trepidant i molt plàstica: pel davant s'obrien i pel darrere, on el pas s'estrenyia en un puny, s'apinyaven fins a l'impossible. Dissortadament, les fotografies d'aquell dia -i de tot el viatge!- s'han perdut en un disc dur que ha fet figa, de manera que totes les il·lustracions d'aquest post han estat manllevades de la xarxa. Les que segueixen són obra de Giovanni Porcu. 

D'Arenys de Munt a la batalla de Macumère

Vam cuinar sota una pluja incessant, remenant el calder que contenia el brou de cabrit amb un enorme cullerot de fusta. Al mànec hi havia, incisa, la paraula indipendentzia. Els nostres hostes la mostraven orgullosos. "Són catalans, són catalans", deien els uns als altres amb gestos d'aprovació. I amb tothom havíem de veure vi negre. El fornia, perfectament embotellat, un xicot del rotllo, procedent d'una explotació d'agricultura ecològica veïna. I així, entre gotet de vi i sessions de cant improvisat en llengua sarda, vam passar la tarda parlant d'història i de política. Tots estaven al corrent del referèndum celebrat el 13 de setembre de l'any anterior a Arenys de Munt, tots confiaven que els catalans aconseguiríem aviat la independència i els més agosarats van dir-nos que ells també farien la seva pròpia consulta. I efectivament així va ser: un mes després, el 30 de maig de 2010, la llista cívica de l'IRS encapçalada per Mario Satta va guanyar els comicis locals i Pèrfugas es va convertir en el primer municipi sard governat per un independentista. 

A mitja tarda ens vam acomiadar, no sense haver fet postres abans a la gelateria d'una parella de nuvis del poble. I vam enfilar cap a Macumère. Volíem obsequiar els nostres amfitrions de Bunnanaru amb els regals típics d'aquesta diada. Per al pare vam triar un llibre sobre la femmina aggabadòra, la figura ancestral i enigmàtica d'una dona que practicava l'eutanàsia a les persones ancianes o amb una malaltia tal que les duia a elles mateixes o els seus familiars a contractar els seus serveis. Justament aquells dies ell ens n'havia parlat. Per al fill, que és un fanàtic del còmic japonès, vam triar una edició del manga Naruto. I per a la mare, un pom de roses roges. Quina va ser la nostra sorpresa quan els floristes les van embolcallar en un paper brillant amb la bandera catalana! Aquí va tenir lloc, el 19 de maig de 1478, "l'ultima bataglia: la disfatta di Macomer". L'exèrcit catalano-aragonès del virrei Nicolás Carroz va derrotar les tropes del marquès d'Oristà Leonardo Alagón. Com explica Alessandra Cioppi, "lo scontro si risolse con la netta sconfitta opponeva il giudicato d'Arborea all'Aragona e, cessata ogni forma di ribellione, l'isola passava definitivamente sotto il dominio iberico". Paradoxes de la història -una altra, com la bandera dels quatre moros-, avui, els pals de la senyera són els colors de la vila.