Una declaració de sobirania legitimista

El proper 23 de gener el ple del Parlament de Catalunya aprovarà una declaració de sobirania. Però quina declaració i quina sobirania? 

En aquests moments, l'arena política catalana és una olla de grills. PSC, ICV i CUP han presentat propostes de resolució pròpies; el PP advoca per negociar amb l'Estat un nou model de finançament per a Catalunya, i Unió Democràtica fa una crida a sumar els socialistes al consens, com a excusa per impedir-ne l'avanç. Per la seva part, Convergència i ERC van registrar ahir  a la cambra una proposta de resolució conjunta en la qual es desvincula la construcció d'un Estat propi de la convocatòria d'un referèndum, a diferència del que recollia l'esborrany pactat la setmana passada entre el president del Govern, Artur Mas, i el cap de l'oposició, Oriol Junqueras. 

A la vista d'aquests posicionaments, semblaria que ni en els moments transcendents anem plegats; però no cal patir. Tot això és normal, consubstancial a nosaltres: ja se sap que allà on hi ha dos catalans hi ha almenys tres opinions. 

Independència o restitució de sobirania 

Tret de la resolució de la CUP, que és l'única que hi ha sobre la taula que reivindica els Països Catalans com a marc nacional i subjecte de sobirania, la resta de textos apel·len als drets subjectius dels 7 milions i escaig de súbdits del Regne d'Espanya que habiten una regió administrativa formada per quatre províncies: Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. Com bé apunta l'amic Salvador Bonada en un article excel·lent i molt il·lustratiu al Diari Gran del Sobiranisme, això és una paradoxa, i un greu error: què serem, ex espanyols? 

Durant segles, i malgrat la unió dinàstica de Ferran II amb Isabel de Castella, Catalunya va ser nominalment sobirana en el concert de nacions. Com a subjecte de dret, polític i jurídic, Catalunya tenia corts i constitucions pròpies -no pas furs-, i subscrivia tractats internacionals amb altres cancelleries. En contra del que molts pensen, el decret de Nova Planta de 1716 va acabar amb les institucions de govern, però no va derogar la majoria de lleis del país, que van restar vigents amb caràcter supletori. En concret, l'article 56 del decret especifica que "en todo lo demás que no está prevenido en los Capitulos antecedentes de este Decreto, mando se observen las Constituciones que antes havia en Cataluña, entendiendose que son establecidas de nuevo por este Decreto, y que tienen la misma fuerza, y vigor, que lo individualmente mandado en él". 

És a dir: les constitucions catalanes no han estat mai anul·lades i amb la seva pervivència és també subjacent la sobirania política i jurídica del poble català. Si les hem oblidades sota una pila de lleis i constitucions posteriors de matriu espanyola és només perquè, gràcies a la falsificació de la història, en desconeixem el seu valor i les considerem una antigalla. I certament ho serien -en la majoria d'aspectes, no tots- si les volguéssim tornar a aplicar, però no és aquesta la qüestió, sinó una altra: si fóssim prou hàbils i intel·ligents no ens caldria independitzar-nos d'Espanya. En tindríem prou declarant-ne la seva devolució, en seu parlamentària, per restituir l'Estat català. 

Els arguments dels qui sostenen aquesta tesi -el col·lectiu Patriotes per la Devolució- em semblen dignes de consideració. Dies enrere, a Navarra estant, vaig saber -i vaig donar-ne compte en aquest post- que un sector del món abertzale en fa també una interpretació similar, prenent com a fil argumental l'existència d'un estat navarrès annexionat a Castella per la força de les armes. En la meva opinió, aquesta via d'accés a l'Estat propi mitjançant el seu restabliment seria preferible a qualsevol altra perquè implica no renunciar a res -ni políticament ni territorialment-, i això ens dóna força davant de qualsevol negociació i ens brinda una oportunitat única per al retrobament gradual amb altres territoris del nostre espai lingüístic i cultural. A continuació esmento alguns dels avantatges: 

- Per analogia amb els casos de Gal·les i Escòcia, i tal com assenyala Miquel Manubens, "en l'àmbit polític europeu, proclamar que procedim a la devolution és entès d'immediat. No fa falta explicar-ho, ja ho entenen. Per tant, ai de qui esgrimeixi el dret de conquesta contra legítim dret a obtenir la devolució". A més, "si recuperem el nostre vell Estat són vàlids tots els tractats internacionals acordats per les nostres Corts fins al 1714" amb estats que encara existeixin o els seus successors. El cas de la Gran Bretanya, amb qui encara cueja el cas dels catalans, seria paradigmàtic. 

- Pel que fa als Països Catalans, Manubens és del parer que "les nostres constitucions ens armen especialment pel que fa a la definició territorial, ja que deixen clar que tant les Illes Balears i Pitiüses com la (dita ara) Franja de Ponent són part indestriable del Principat de Catalunya", per no parlar de la Catalunya Nord. Bonada, al seu torn, afirma que els mallorquins tindrien la condició de catalans a l'empara del privilegi de Sant Feliu de Guíxols de 1365, i que també s'hi podrien acollir els valencians que esgrimissin tenir ascendència catalana. Però més que l'adopció automàtica o pregada de la nacionalitat catalana, un cop declarada la devolució de les constitucions i restituïda la sobirania per part del Parlament, Catalunya obriria amb el seu gest el camí a la resta de territoris de l'antiga confederació -Aragó inclòs- per fer el mateix, si mai ho volen. 

Com diu Bonada, "tenim la manera de recuperar la sobirania nacional de Catalunya de manera simple, senzilla i impecable", sense l'obligació d'assumir "cap deute contret per l’Estat espanyol en cap dels seus nivells administratius (Generalitat de Catalunya actual inclosa) considerant-lo un deute odiós" d'acord amb les lleis internacionals i amb la possibilitat de "reclamar indemnitzacions per 300 anys d'espoli i genocidi cultural". I tot això, "sense vulnerar el marc legal existent; simplement, recuperant unes lleis de rang superior en l'àmbit territorial català". 

Sovint, als partidaris de la devolució se'ls ha titllat de friquis -i ho poden ser-, però en aquest tema hi toquen força. Em sorprèn, i més havent-lo tractat, que un historiador versat com en Junqueras hagi omès en la proposta de resolució subscrita per CiU i ERC qualsevol referència a la vigència de les constitucions, com a font de legitimitat en el camí a l'Estat propi. No és un tema per recrear-s'hi, però crec que hauria d'aparèixer condensat en algun paràgraf. 

El procés cap a l'emancipació nacional només el farem un cop -si surt bé- i ha de ser pulcre en les formes, i just amb la història.