23 de gener 2013

Un sí molt crític

Ha arribat el gran dia. Avui, a partir de les quatre de la tarda, el Parlament de Catalunya debatrà les diverses propostes de resolució que hi ha damunt la taula sobre la declaració de sobirania de Catalunya i donarà pas a la seva votació. Amb tota probabilitat, la cambra aprovarà la resolució subscrita de forma conjunta pels grups de CiU, ERC i ICV amb una majoria qualificada de dos terços: 84 diputats, sobre un univers de 135. Existeix la possibilitat, per bé que remota, que alguns integrants del PSC emetin vots particulars que escapin a la disciplina de l’aparell del partit. Sonen cinc noms: els de Marina Geli, Àngel Ros, Joan Ignasi Elena, Rocío Martínez-Sampere i Núria Ventura. 

A més, la declaració rebrà el suport d’un dels tres diputats de la CUP. Els altres dos s’abstindran per expressar les seva crítica al text que han consensuat els ponents de la resolució. Aquest fet ha suscitat nombrosos comentaris entre la ciutadania, un fenomen realment sorprenent si tenim en compte el pes específic de la CUP al Parlament, però altament revelador de l’expectació i les expectatives que ha generat en amplis sectors de la societat. 

Vagi per endavant que, al meu entendre, en aquesta fase del procés, la CUP hauria d’haver donat suport a la resolució; un suport condicional, però un suport nítid i inequívoc al cap i a la fi, a través de tres vots afirmatius. No ha estat així, i també ho entenc. Per això m’agradaria explicar-ho. 

Per què? 

A inicis de la setmana passada, la CUP va fer arribar als seus militants i simpatitzants de base els aspectes que pretenia defensar en la negociació amb les altres formacions, per tal que les debatessin a nivell local i les remetessin a les assemblees territorials. Ja aleshores, alguns membres de l’estructura orgànica parlaven de “línies vermelles”. 

En concret, la CUP apel·lava a incorporar a la proposta de resolució: 

- “La no acceptació del marc de la UE (ni de la resta de relacions internacionals contretes actualment) per al nou Estat”, com a garantia d’un “procés d’autodeterminació que permeti el plantejament d’un nou marc econòmic, social i cultural” que asseguri “el benestar, la justícia i la igualtat”. 

- “El reconeixement dels Països Catalans com a marc nacional i subjecte de sobirania”. 

- “La necessitat de mobilització popular” i la possibilitat de recórrer a “la desobediència davant de la legislació dels estats ocupants”. 

De tot plegat, la resolució de CiU, ERC i ICV no n’ha recollit res. Ans al contrari, de la declaració han desaparegut les referències a l’Estat propi que inicialment postulaven CiU i ERC, o als Països Catalans, sense eufemismes de cap mena, tal com recollia la resolució primigènia d’ICV. D’aquesta manera es fa palès com els grups que li donen suport han centrat tots els esforços a aconseguir l’adhesió del PSC -o la seva abstenció, pel cap baix-, en comptes de facilitar-ne la incorporació de la CUP. I no era una empresa impossible, com tot seguit demostraré. 

Abans, però, caldria precisar una altra qüestió. La CUP és una organització plural que es regeix per un procés assembleari en la presa de decisions que va de baix cap a dalt. Ara, la diversitat congènita de l’esquerra independentista s’ha eixamplat encara més des que la CUP és al Parlament perquè no ho ha fet en solitari, sinó en representació d’una coalició electoral amb un seguit d’organitzacions i moviments socials: l’anomenada Alternativa d’Esquerres (AE). Arribats a aquest punt, cal dir que tant la CUP com l’AE coincidien, majoritàriament, en la necessitat d’emetre un “sí crític” a la resolució. L’AE creia que la millor forma d’expressar-ho era a través de l’abstenció, mentre a la CUP hi havia diversitat d’opinions. Les assemblees territorials del Maresme-Barcelonès Nord, Girona, Baix Montseny i Ponent ho tenien clar: el “sí crític” s’havia de visualitzar a través de tres vots afirmatius; però no totes les territorials aplegades el passat dia 19 en el Consell Polític de la CUP ho veien de la mateixa manera. A l’hora de definir el posicionament del grup parlamentari, els representants de les assemblees territorials van emetre 15 vots a favor del “sí crític”, 13 vots a favor de l’abstenció i 4 vots en contra. Per això, i després de sis hores de discussió, el Consell Polític va acordar de ponderar el vot i fraccionar-lo de la manera com ho ha fet. Com ha dit en David Fernández aquest matí al Parlament, “si algú diu que la CUP no està a favor de la independència és que no sap sumar”. 

Per si algú se n'havia oblidat, recordeu les paraules de l'Anna Gabriel quan va ser a Alella: "Ho volem tot. La CUP no rebaixarà mai cap dels seus plantejaments ideològics o programàtics. Per claudicar i fer renúncies ja hi ha altres partits".

Què diu la CUP d'Alella, El Masnou i Teià

Com ja he apuntat, la pluralitat política de la CUP-AE ha trobat sortida ha través de l’expressió d’un sí molt crític. Massa per a mi. Totalment justificat i justificable, però difícil d’entendre. També són d’aquest parer tant l’assemblea local de la CUP d’Alella, El Masnou i Teià, com La Garnatxa, i per això han decidit de secundar sense embuts la convocatòria de concentracions ciutadanes de suport a la declaració de sobirania del Parlament que han promogut l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) per avui, a les set del vespre. 

A continuació reprodueixo el contingut íntegre dels acords presos per l’assemblea local de la CUP pel que fa a la qüestió que ens ocupa: 

Reunida amb caràcter extraordinari a Alella, a 15 de gener de 2013, formula les següents consideracions sobre la proposta de resolució per a la declaració de sobirania sobre el dret a decidir del poble de Catalunya presentada conjuntament pels grups parlamentaris de CiU i ERC. 

1) Quant al preàmbul. 

- Caldria fer constar expressament, al final del tercer paràgraf, que el Decret de Nova Planta no va derogar les constitucions catalanes; ans al contrari, en l'article 56 s'especifica que seguiran vigents amb caràcter supletori. Palesar aquesta circumstància es considera summament important, ja que amb la pervivència de les constitucions és subjacent la pervivència de la sobirania política i jurídica del poble català, la qual cosa representa una font de legitimitat extraordinària per a la recuperació de l'Estat català. 

- Caldria incorporar al text, al llarg del quart paràgraf, dues mencions concretes: la proclamació de la República catalana per part dels presidents Macià i Companys, els anys 1931 i 1934, respectivament, com a mostra inequívoca de la voluntat d'autogovern del poble i de les institucions democràtiques del país. 

- Caldria precisar, al sisè paràgraf, que l'aplicació de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya és contrària a dret, ja que no és el mecanisme legalment previst per modificar -a la baixa, en aquest cas- una llei orgànica que ha estat aprovada en referèndum. En concret, vulnera l'article 152.2 de la Constitució espanyola; raó per la qual ha estat recorreguda davant el Tribunal Europeu dels drets Humans. 

2) Pel que fa als principis de la declaració: 

- Sobirania: A més de "raons de legitimitat democràtica", ens assisteixen "drets històrics" [expressió a substituir per una altra més adient] com la continuïtat del subjecte de sobirania emparada en la vigència de les constitucions catalanes. 

- Cohesió social: Caldria parlar, a més, de "justícia social". Es considera que aquest punt és l'adient per fer referència als Països Catalans. Es fa una proposta: "[...] i la voluntat expressada en múltiples ocasions per la societat catalana d'estrènyer els vincles de tota mena que té amb la resta de territoris del seu àmbit cultural i lingüístic". 

- Europeisme: Es proposa canviar l'enunciat d'aquest principi, de manera que Europa no sigui l'única referència geogràfica que hi aparegui. Es planteja la necessitat d'al·ludir a la Mediterrània (amb la mateixa intensitat que a Europa) i substituir la referència als "principis fonamentals de la Unió Europea" per la Declaració Universals dels Drets Humans. 

- Medi Ambient: Es proposa la inclusió d'un vuitè principi que faci relatiu al "respecte al territori, el medi ambient i a la gestió sostenible dels recursos naturals". 

Per últim, es troba a mancar una referència expressa a la Carta de les Nacions Unides i al Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics (que aborden els conflictes nacionals) i fer constar que els pactes internacionals que ha subscrit l'Estat espanyol formen part del seu ordenament jurídic, d'acord amb l'article 96 de la Constitució. 

3) Conclusió:

Per tot plegat, l'assemblea de la CUP d'Alella, El Masnou i Teià es mostra partidària d'arribar a una entesa amb la resta de grups parlamentaris per tal de donar suport conjunt a la declaració de sobirania que es votarà el proper 23 de febrer.

2 comentaris:

Uri ha dit...

Estic bastant d'acord, per a mi la votació de “un a favor i dos abstencions” em sembla la millor opció encara que costi d'entendre.

I torno a manifestar que dins el marc d'aquesta constitució que tenim actualment, i que ens ha de durar ben poc més, la sentència del Tribunal Constitucional te cabuda en tant en quant tracta de dirimir un conflicte de competències de l’article 161.1.d de la Constitució i no la modificació d'una llei orgànica. És per això que el Tribunal esborra, taxa i "on the limit" fa una delimitació interpretativa, però no dona nou redactat.

Tanmateix que votin ja, deixem-nos de solemnitats i pauses de dos hores per dinar i tirem milles i Millets!

Pol Guardis Bedmar ha dit...

Val a dir que dins de la mateixa assemblea "mancomunada" d'Alella, El Masnou i Teià, també hi havia disparitat d'opinions i propostes d'emissions de vot.
Amb tot, un sí crític com l'emès ens ajudarà a totes a créixer en discurs i en construcció d'una real i diversa unitat popular. Ara ens toca explicar-nos molt bé, fer pedagogia i demostrar que som un projecte rupturista que no dóna el braç a tòrce a la primera de "canvi".
Bon article Àlex!

Salut!