Catalunya, nació prohibida

Sergio Salvi, a Le nazione proibite (1973), definia amb aquest nom la situació de no-reconeixement de nacions integrades formalment en estats democràtics en els quals es poden canviar governs i normes legals però no es permet l'exercici del dret a l'autodeterminació. És el cas dels Països Catalans. 

La reforma política del post-franquisme va ser feta per consolidar la unitat de l'Estat espanyol. Els poders fàctics van transigir a democratitzar l'Estat, a canvi que no hi hagués autodeterminació. "Antes roja que rota", ja ho sabem. Per això, la Constitució reconeix els drets individuals i alguns drets socials, però ignora els drets col·lectius. Com escrivia Jaume Renyer l'any 2000 a L'autodeterminació del poble català, "aquesta aparença igualitària encobreix les condicions reals de dominació política" i ha donat ales als sectors que contraposen els drets individuals dels castellanoparlants a Catalunya enfront el dret col·lectiu a defensar i promoure l'ús social de la llengua catalana. 

Aquests dies, bona part dels partits catalans mira d'assolir un acord que defineixi Catalunya com a subjecte polític. El PSC hi discrepa, aparentment per qüestions semàntiques. El PP i Ciutadans també s'hi oposen. Per a ells, el conflicte identitari és un invent dels nacionalistes catalans per distreure l'opinió d'altres problemes. 

Menteixen, i ho saben. El conflicte a l'entorn de les identitats nacionals a Catalunya és una fantasia, sí, però creada i alimentada pels espanyolistes. És cert que a Catalunya -com a Txecoslovàquia, la Unió Soviètica o Iugoslàvia- hi ha ciutadans ambivalents, com també ho és que n'hi ha que només se senten o bé espanyols, o bé catalans. En puritat, Catalunya s'enfronta a un problema de reconeixement, i quan els subjectes d'una identitat col·lectiva plantegen el seu reconeixement com a poble i aspiren a dotar-se d'un sistema normatiu propi apel·len al dret a l'autodeterminació. 

La cosa és molt senzilla: qui visqui a Catalunya tindrà veïnatge administratiu català, si bé hi podrà restar com a espanyol qui voluntàriament refermi el seu vincle per origen o per adhesió. Tothom tindrà, doncs, els mateixos drets i deures de ciutadania, però els exercirà a través del col·lectiu nacional d'adscripció voluntària. I no com passa ara, que tots els catalans som presumptament espanyols. 

Sense el PSC

Com molt bé explica Vilaweb, "una declaració de sobirania només cal que digui dues coses: que el subjecte que la proclama -la nació catalana, en aquest cas- no reconeix cap sobirania superior", per la qual cosa es constitueix en subjecte sobirà, "i que vol exercir d'una manera concreta la seva sobirania, decidint quin estatus legal adopta internacionalment" a través de la celebració d'una consulta. 

Aquest ha de ser, doncs, el denominador comú que hauria d'aplegar el major nombre de formacions polítiques. Qualsevol altra consideració, ara com ara, resulta baldera si no serveix a aquest propòsit. Ja tindrem temps en els mesos a venir de polir altres qüestions, totes elles importantíssimes; però no és en la declaració de sobirania, ni en l'organització o la celebració de la consulta (referèndum o eleccions constituents, ja veurem) on s'han de desllorigar, sinó en fases més avançades del procés. La proclamació de l'Estat català en concretarà algunes -serà un Estat social i democràtic de dret-, però la majoria -com el marc de relacions laborals, la llengua o la fiscalitat- s'hauran de definir amb la redacció de la Constitució i la construcció nacional del nou Estat, a través de l'acció legislativa. 

Si ho fem així, la importància del consens polític en aquesta fase serà important, però relativa. Convergència i ERC tenen majoria absoluta al Parlament i van de bracet en la negociació, però amb Unió no s'hi pot comptar gaire. I amb el PSC, gens. Avui mateix, el seu primer secretari, Pere Navarro, advertia la resta de formacions que "el PSC no tolera pressions"; però segueix el dictat del carrer Ferraz. Els anys 1989, 1998 i 2010 els parlamentaris socialistes ja van votar en contra del dret a l'autodeterminació. Si en temps de vaques grasses no van alçar mai la seva copa en cap d'aquells brindis al sol, com hem d'esperar que ara facin justament el contrari? 

Per tot plegat, i en nom d'una majoria qualificada, seria altament desitjable que ICV i la CUP no abandonessin el navili a Ítaca. I crec que no ho faran, almenys al principi.