Nigèria no, Escòcia sí

D'aquí a mitja hora, la selecció del Principat de Catalunya jugarà el seu tradicional partit de Nadal contra Nigèria a l'estadi del RCD Espanyol a Cornellà-El Prat. El matx serà el darrer de l'holandès Johann Cruyff com a seleccionador després de quatre anys a la banqueta, però jo no hi aniré (i dubto que l'acabi veient per TV3). 

Sóc independentista i voldria que els nostres esportistes i els combinats nacionals dels Països Catalans poguessin prendre part en totes les competicions esportives oficials, en qualsevol disciplina i en totes les categories. Per això, en algunes ocasions -no en totes, ara ho explicaré- he fet costat i he assistit com a espectador a les convocatòries de la Federació Catalana de Futbol i de la plataforma pro-seleccions. 

La primera cita de l'era moderna de la selecció catalana va ser l'any 1997, a l'estadi olímpic Lluís Companys, contra la Bulgària de Hristo Stòitxkov. La cita tenia morbo: l'any abans, a l'Eurocopa, l'exbarcelonista havia marcat un gol a Espanya: "Per Catalunya", va titular algun diari. M'hi hauria agradat ser-hi, però aleshores era fora per qüestions d'estudis. El 1998 vaig presenciar, des del lateral que hi ha davant per davant de la tribuna de Montjuïc, el triomf de Catalunya sobre Nigèria per 5 a 0. Hi vaig anar a contracor, sabedor que el règim polític imperant al país africà no era cap exemple de democràcia, sinó més aviat el contrari: era còmplice del desastre ecològic del delta del riu Níger, en connivència amb l'empresa petroliera Shell, i responsable directe del genocidi contra els seus habitants -el poble ogoni- i de l'assassinat dels seus líders. 

Veto a Sèrbia

L'any següent ja no vaig passar per l'adreçador i vaig resistir-me a comprar una entrada per veure una Iugoslàvia reduïda a Sèrbia i Montenegro que era una burla d'allò que havia estat en el passat: un model -perfectible, evidentment- de convivència, d'equilibri i de respecte entre diverses ètnies, nacions i religions. Potser sóc massa primmirat, però no concebo convidar al meu país -un país oprimit, un país ocupat- algú que es nega a reconèixer el dret col·lectiu més elemental que pot existir: el dret a l'autodeterminació. I Sèrbia, encara que es presentés per a l'ocasió rere el nom d'un estat difunt, s'havia oposat en dates recents -i de quina forma: per les armes!- al seu exercici per part dels seus veïns de Bòsnia, de Kosovë i de Macedònia. 

El 2000 no érem gaires al primer amfiteatre del gol sud del Camp Nou. Va ser el torn de Lituània; per a molts, un spàrring sense pedigrí. Per a mi, un exemple al món en el seu camí, pacífic i democràtic, cap a la llibertat. 

'Horror vacui'

Des de llavors, i amb les dues úniques excepcions del Brasil el 2002 i d'Euskal Herria el 2007, he deixat d'anar al camp. Els motius són diversos. D'una banda, hi ha el desencís de comprovar que 15 anys després, res no ha canviat i que això ja no té, almenys per a mi, cap efecte laxant. Evidentment, no esperava que Espanya canviés la seva actitud -o sí: m'ho vaig témer d'en Zapatero, com una concessió folklòrica destinada a desarticular el creixement de l'independentisme-, però sí esperava que la Federació catalana de futbol fos més ambiciosa en els seus plantejaments: amb la disputa de més d'un partit a l'any i amb rivals d'un cert prestigi. Per mantenir la flama i l'empenta, aquest canvi de paradigma s'hauria d'haver produït al cap de quatre o cinc anys. La renúncia d'Àngel Pitxi Alonso com a seleccionador, el 2005, i la seva substitució per Pere Gratacós és, al meu parer, molt més que un canvi de cicle; és l'acta de defunció d'una il·lusió col·lectiva causada per la imperícia de la Federació i de les institucions del país, que no van ser prou valentes. Tot plegat fa que el partit de la selecció sigui un partit de costellada. 

A la reiteració d'Argentina com a rival (els anys 2004, 2008 i 2009), s'afegeix la por dels organitzadors a l'horror vacui. La Federació no és capaç d'atraure contrincants d'entitat i el temor a perdre-hi diners i a oferir una imatge de l'estadi buit l'empeny a portar equips de països que tenen molts del seus compatriotes a Catalunya com a mà d'obra immigrada. És el cas de la Xina o l'Equador. 

Reconec que si vaig transigir per veure el Brasil des de la segona graderia del gol nord del Camp Nou va ser per la insistència d'en Ramon i l'Albert. En canvi, estic ben cofoi del desplaçament a San Mamés per l'ambient que s'hi va viure i la significació política que tenia l'enfrontament. Exhaurides les entrades a Catalunya, vaig contactar amb la Federació Basca i vaig anar-me'n fins a l'estadi de Medizorroza, a Vitòria. M'hi vaig endur la família política i l'Arç (a la foto) va ser la sensació de la nit. Només us diré que, l'endemà, vam ser portada del Gara. Si a algú l'interessa conèixer-ne els motius, aquí hi trobarà la crònica. 

Nigèria? 

Hi ha prop de 200 estats al món i nosaltres hem de repetir? Si us plau, que algú ho expliqui sense embuts: si és per incapacitat de la Federació o si és per boicot o amenaces de la diplomàcia espanyola, però que algú ho expliqui. Vull un Catalunya-Itàlia, vull un Catalunya-Alemanya i, sobretot, vull un Catalunya-Escòcia per a 2014!