Bo i saber-ho, es dóna la paradoxa que només cinc dies abans de la deliberació del Suprem, el passat dia 24 de febrer, l'equip de govern municipal encapçalat per Xavier Trias (CiU), amb el suport del PP, hauria arribat a un acord amb la néta de Muñoz Ramonet per indemnitzar-la amb 21,4 milions d'euros. L'oposició i l'última persona de confiança de l'empresari ja han posat el crit al cel, tal com recull en aquest article el diari El País.
Cal tenir en compte que, per a l'Ajuntament, això era un regal. De fet, no va ser coneixedor dels seus drets sobre la propietat i la col·lecció d'art fins al 1994 de la manera més inversemblant: per despit -o per venjança- de Bernd Walter, un antic col·laborador de Muñoz Ramonet que es va cansar de reclamar inútilment a les seves filles que saldessin un préstec que havia concedit, anys enrere, al financer.
El palau del Marquès d'Alella és un edifici noucentista d'evocació plateresca, construït a Barcelona entre 1912 i 1914 per l'arquitecte Enric Sagnier, que va rebre l'encàrrec de Camil Fabra i Fontanills, primer Marquès d'Alella. L'edifici i els seus jardins -obra de l'urbanista Nicolau Maria Rubió i Tudurí- es troben situats al carrer de Muntaner núm. 282-290, al barri de Sant Gervasi. Aquí morí, a l'edat de 78 anys, Ferran Fabra i Puig, segon Marquès d'Alella. L'any següent, Muñoz Ramonet va comprar la finca a les seves descendents -María Eugenia, Inés, Mercedes i Victoria- per quatre milions de pessetes.
Tal com explica Elisabet Parra en el llibre La Barcelona calenta, "la veu popular deia que tenia dues residències (com els ministres!), una al palau Robert (on havia instal·lat les oficines) i l'altra al carrer [sic] Marquès d'Alella (on residia amb la família)".
De l'estraperlo a l'alta societat
L'empresari va fer fortuna a Barcelona després de la Guerra Civil gràcies a l'estraperlo, als favors del règim franquista -al qual havia servit com a espia- i als beneficis obtinguts mitjançant el monopoli de la importació de cotó. Existeix un llibre d'Alfons Muñoz sobre el personatge (Muñoz-Ramonet, societat il·limitada), publicat per Edicions 62. La primavera de 2006 TV3 va emetre la sèrie documental Pecats capitals, centrada a explicar la postguerra a Catalunya entre els anys 1939 i 1959. El sisè capítol, titulat La desmesura, estava dedicat a l'avarícia i també tenia l'empresari com a protagonista. Aquells anys, a Barcelona, tothom coneixia la dita: “En el cielo manda Dios y en la tierra Muñoz”.
Del no-res, l'antic estraperlista va bastir un vast imperi econòmic: "Va comprar la Unión Industrial Algodonera, formada per 14 fàbriques amb una col·lecció d’art inclosa, que ja aleshores valia una milionada. El 1943 va comprar Can Batlló, amb una superfície de 26.000 metres quadrats. Els anys següents va comprar fàbriques, solars, grans magatzems com El Siglo o El Águila, pisos senyorials, cases d’estiueig i el Palau Robert. L'any 1945 va fer una compra sonada: l'Hotel Ritz". Poc després rematava una escalada social meteòrica en casar-se amb Carmen Villalonga, filla d’un poderós financer valencià, president del Banc Central.
Més endavant va ampliar horitzonts i va tenir tractes amb les dictadures de Trujillo a la República Dominicana i de Marcos a Filipines, i el xeic de Kuwait. Problemes amb la justícia el van dur a establir-se, el 1986, a Suïssa, on va morir el 1991.
Futur museu d'art
La sentència del Suprem referma les dictades prèviament per altres instàncies judicials i confirma la validesa del testament dictat per l'empresari quan residia a Suïssa, pròfug de la justícia espanyola a causa de la comissió d'un presumpte frau per valor de 4.000 milions de pessetes. Potser per netejar el seu nom o per emular el marquès que donà a la ciutat l'observatori Fabra, Muñoz Ramonet va llegar a l'Ajuntament la seva possessió més preuada amb la voluntat que acollís un museu d'art que dugués el seu nom. Les filles s'hi oposaven amb l'argument que el testament havia estat escrit en alemany, una llengua que el pare no coneixia.
La decoració del saló de ball del palau va ser pintada per Josep Maria Sert. Amb la seva adquisició per part de Muñoz Ramonet, la residència es va omplir d'obres d'art: mobles, joies i pintures. N'hi podria haver més de 500: romàniques i gòtiques -com relata aquí el seu ex advocat- i d'altres autors de renom, com Goya, El Greco, Fortuny, Sorolla, Tiziano, Monet o Delacroix.
El veredicte del Suprem estableix el dret de l'Ajuntament a obtenir l'edifici i el contingut que hi havia segons els inventaris fets el 1998 i 2005. En cas que aquest ja no hi sigui -en tot o en part- les filles l'haurien d'aportar o bé amb diners o bé amb el seu patrimoni.
La nissaga Fabra
El palau del Marquès d'Alella era un símbol de l'estatus d'una nissaga empresarial dedicada a la confecció de teixits i propietària de diverses fàbriques (Camil Fabra & Cia, Successora de Fabra i Portabella, i Companyia Anònima de Filatures Fabra & Coats).
Camil Fabra, que també féu carrera com a diputat, senador i alcalde de Barcelona en les files liberals (1893), fou distingit amb el títol pel rei Alfons XIII l'any 1889. A la seva mort, l'any 1902, passà a mans del seu primogènit, Ferran, que també fou diputat provincial, senador i alcalde de Barcelona per la Lliga (1922-23). L'altre fill, Romà, fou nomenat Marquès del Masnou el 1922.
La família posseïa diverses propietats, entre les quals destaquen la casa Marquès d'Alella, situada a la Rambla de Catalunya 84, i Cal Marquès, a Alella. Foren edificades el 1901 i 1902, respectivament, a càrrec de l'arquitecte Salvador Vinyals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada