Baba Amro

Baba Amro [o Bab Amr] és un barri de la ciutat siriana d'Homs, el cor de la revolta popular que des de fa quasi un any reclama la renúncia del raïs Baixar al-Assad i la celebració d'eleccions democràtiques.

L'exemple -més o menys reeixit- de les primaveres àrabs tunisiana i egípcia va esperonar milers de ciutadans sirians a omplir de gom a gom places i carrers per expressar obertament els seus anhels. Però l'esperança de canvi va topar amb la mà dura i inflexible del règim, que ben aviat va procurar els primers màrtirs: joves manifestants, generalment, abatuts per franctiradors, metrallats per l'exèrcit, o assassinats en comissaria després d'haver estat detinguts per la policia o segrestats per la shahbiha (milicians de la minoria alauita pertanyents al partit únic que actuen com a paramilitars).

En les primeres hores també van morir militars, individus i unitats senceres, ajusticiats a mans dels seus mateixos companys pel noble fet de desobeir les ordres que els manaven d'empunyar les armes contra el poble.

L'entossudiment i l'espiral repressiva desfermada per les autoritats van donar lloc a una espiral d'acció-reacció que, lluny d'apaivagar la flama, ha acabat atiant el foc. En aquests moments, bona part del país crema: hi ha centenars de sirians refugiats al Kurdistan turc i milers de persones que ho han perdut tot, atrapades entre dos focs, a les zones calentes d’Idlib, Hama, Hasaka, Raqa, Latakia, Deraa, Alep i els mateixos suburbis de la capital, Damasc. La protesta cívica i pacífica dels primers dies ha donat pas, en els darrers temps, a un enfrontament bèl·lic obert entre els seguidors i detractors del president.

De la manifestació a la revolta

En aquests moments, la deriva que ha pres la primavera àrab a Síria l'acosta més a l'escenari viscut a Líbia que no pas a Tunísia, sinó fos perquè en aquest cas ningú no mou un dit per armar els rebels i deposar el dictador. És clar que Baixar al-Assad no és Moammar al-Gaddafi, i és clar també que la Xina i Rússia vendran molt cara la seva pell.

També aquí, els opositors al règim s'han organitzat a l'entorn de l'autodenominat Exèrcit Sirià Lliure. A més de civils, entre les seves files hi trobem soldats i oficials que han desertat de l'exèrcit regular i s'han passat a l'enemic armats amb fusellsi poca cosa més. Els insurgents estan en franca inferioritat de condicions, mancats d'artilleria, vehicles pesants i aviació.    

De lluny, l'escenari recorda la primera guerra d'independència de Txetxènia: una guerra desigual que obliga el bàndol insurrecte a recórrer a tàctiques de guerrilla urbana. Com a Terol el 1938, Vukovar el 1991 o Grozni el 1994, a Síria també es combat casa per casa. Evitar la confrontació en camp obert i refugiar-se a les ciutats per jugar al gat i la rata té conseqüències greus: a la destrucció indiscriminada de cases i edificis se suma, forçosament, la utilització com a hostatge de la població civil. Segons diverses fonts, a Baba Amro hi havia encara 4.000 persones -dones, nens, gent gran- refugiades entre les ruïnes quan les tropes d'elit de la IV Divisió Blindada de les forces armades van iniciar, la setmana passada, l'assalt final al districte.

Fins llavors, Baba Amro era el bastió que irradiava aquelles esperances, un exemple a seguir que el regim ha volgut esborrar del mapa coincidint, en una efemèride macabra, amb el trentè aniversari de la matança de Hama, segons la denúncia d'Amnistia Internacional.

Com féu el seu pare Hafez l'any 1982, Baixar al-Assad hi ha enviat 7.000 dels seus millors homes a esclafar un grapat de guerrillers que s'han fet escàpols. No han derrotat els soldats d'elit de la Guàrdia Republicana comandats pel germà del raïs, Maher al-Assad, però els han burlat. Igual com han burlat el fred i la neu, els talls de subministrament d'aigua i electricitat, la manca d'aliments, el bloqueig de l'ajuda humanitària i la impossibilitat d'evacuar els ferits per part de la Mitja Lluna Roja.

Per tot plegat, des de la setmana passada, Baba Amro és també alguna cosa més: un símbol de resistència i lluita per la llibertat. La llibertat en abstracte, que és l'ideal de la llibertat: la llibertat en estat pur.

Punt i final?

"Baba Amro serà el clau roent que trencarà la columna vertebral del règim", declarava un dels portaveus de la dissidència a l'exili. "Tota Síria esdevindrà Baba Amro", reblava.

Ara com ara, l'acompliment d'aquest vaticini sembla improbable, ja que en les darreres setmanes el règim d'al-Assad hauria sortit reforçat després d'aconseguir diversos èxits simbòlics.

A escala internacional, el veto exercit sistemàticament per la Xina i Rússia en el consell de seguretat de Nacions Unides n'impedeix la imposició de sancions i d'altres mesures coercitives, i legitima l'ús de la violència indiscriminada per reprimir la revolta.

En el terreny militar, l'exèrcit s'hauria fet amb el control total i absolut de Baba Amro. Després de 26 dies de setge, bombardejos i escaramusses, els rebels haurien fugit de la ratera per evitar un bany de sang entre la població civil. Finalment, doncs, no hi va haver batalla, però tant li fa: el règim s'ha tret una pedra de la sabata que amenaçava d'escampar-se a altres llocs.

I mentre tenia lloc aquesta ofensiva, el Ministeri de l'Interior feia públics els resultats del referèndum sobre l'esborrany de nova Constitució, avalada pel 90% dels electors. Sens dubte, una altra victòria per al règim, encara que la participació no va arribar al 60% del cens, i un missatge inequívoc per a propis i estranys: el poble està amb el seu president.

Malgrat els èxits aparents de Damasc, la lectura ètica i moral de la revolta siriana no admet pal·liatius. En tot aquest temps no ha faltat qui ha volgut veure la mà del contuberni sionista rere aquest moviment. Tant se val. Hi ha també qui acusa Al-Qaida d'infiltrar-se entre els insurgents. Tant se val.

Només una cosa és clara: que Síria és una dictadura amb 8.000 cadàvers sobre la taula i milers de desplaçats, tant a l'interior del país com al Líban, Jordània o Turquia. Sembla lògic pensar que algú, algun dia, haurà de respondre d'aquests crims contra la humanitat davant la justícia terrenal, i semblaria lògic també pensar que algú, algun dia, reformarà a fons els mecanismes de la diplomàcia a escala internacional. Alguna cosa falla -i grossa- quan els interessos geoestratègics dels estats -alguns dels quals basen el seu poder en la manca de llibertats i en l'opressió d'altres nacions dins de les seves pròpies fronteres- condemnen a la mort, la misèria i l'èxode milers d'éssers humans.

Honor, doncs, als qui lluiten.

Podeu fer-vos una idea global de les causes i els actors del conflicte sirià, de la seva complexitat i de les perspectives de futur clicant aquí.