El Parlament de Catalunya va aprovar dimecres les dues darreres lleis òmnibus impulsades pel govern de CiU: la quarta, sobre l'àmbit audiovisual públic, i la cinquena, relativa a l'urbanisme. Com a exregidor de Sostenibilitat de l'Ajuntament d'Alella i membre de La Garnatxa, avui m'aturaré a comentar la darrera.
En una nova exhibició de geometria variable, la reforma del text refós de la llei d’urbanisme ha tirat endavant amb el vot global favorable de CiU, PSC, Ciutadans i un personatge tòxic i nefast com Joan Laporta. PP, ICV i ERC han donat suport a alguns articles i Solidaritat per la Independència ha votat en contra de tot el text. Totes les esmenes dels grups de l'oposició han estat rebutjades, tret d’una del PP sobre les Àrees Residencials Estratègiques.
Després de l’allau legislatiu en matèria urbanística del darrer decenni, calia una nova llei? A quins interessos respon?
El conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, ha defensat que calia reformar la llei, entre d’altres coses, “perquè ja té més de 10 anys”, un argument que el PSC ha fet servir per justificar-hi el seu suport. Per aquesta regla de tres, es gira feina per als serveis jurídics de la Generalitat. Només un exemple: la llei de caça espanyola es remunta al 1970, en ple franquisme. A Catalunya, com que no s’ha elaborat una normativa pròpia, la llei de 1970 i el seu reglament de 1971 segueixen sent aplicables. Trist i molt simptomàtic, oi?
Histèria reguladora
L’espina dorsal de la legislació urbanística vigent a Catalunya data de l’any 2002, quan es va aprovar la Llei 2/2002, de 14 de març, d’urbanisme. Aquest corpus normatiu s’ha vist alterat i completat, en els anys successius, per altres lleis sectorials, tant autonòmiques com estatals. A saber: la Llei 10/2004, de 24 de desembre, per al foment de l’habitatge assequible, de la sostenibilitat territorial i de l’autonomia local; el text refós de la Llei d'Urbanisme emanat del Decret 1/2005, de 28 de juliol; el Decret 305/2006, de 18 de juliol, pel qual s'aprova el Reglament de la Llei d'Urbanisme; la llei estatal 8/2007, de 28 de maig, del sòl; el Reial Decret 2/2008, de 20 de juny, pel qual s’aprovava el Text Refós de la Llei del Sòl; el Decret Llei 1/2007 de 16 d’octubre, de mesures urgents en matèria urbanística; la Llei 18/2007, de 28 de desembre, del dret a l’Habitatge, i encara el Decret 1/2010, de 3 d’agost, pel qual s’aprova un nou text refós de la Llei d’Urbanisme.
La redacció de la Llei 2/2002, confiada en bona part a l’advocat Pere Caralps, tenia com a objectiu principal apostar per un desenvolupament urbanístic sostenible que, després d’anys de desmesura, fes compatible el dinamisme econòmic amb el respecte al medi ambient. Aquest principi rector es va veure enfortit per les polítiques adoptades pels governs d’esquerres entre 2003 i 2010 en matèria ambiental, paisatgística i territorial, entre les quals destaquen l’aprovació del Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner o la redacció de diversos Plans Territorials parcials. A escala local, les decisions adoptades pel tripartit van donar satisfacció, en molts casos, a reivindicacions històriques dels municipis i del moviment ecologista, com va ser el cas de l’aprovació definitiva del Pla Especial del Parc de la Serralada Litoral l’any 2004 o la inclusió de Gallecs en la xarxa d’Espais d’Interès Natural l’any 2009. L’esperit conservacionista d’aquestes mesures era evident, i això va situar-les en el punt de mira dels poders econòmics i d’alguns municipis amb vel·leïtats expansionistes.
La cirereta del pastís va arribar amb les polítiques d’habitatge protegit. De la mà de Carme Trilla, el tripartit va fer una aposta clara –potser insuficient, però inequívoca al cap i a la fi- per la cohesió social i per fixar les bases d’un parc públic d’habitatge a preu assequible. La Llei de barris o l’establiment d’unes reserves mínimes legals destinades a la construcció d’habitatge social en són el màxim exponent. Tot això, promotors i constructors ho consideraven una càrrega excessiva que feia menys lucratiu el negoci de l’especulació. Era, per tant, només qüestió de temps que aquests actors es prenguessin la revenja, com finalment així ha estat.
Al servei dels lobbies
L’excusa de la crisi i l’objectiu de la reactivació econòmica ho justifiquen tot. El 2011 ha estat un any farcit de mesures d’austeritat –de retallades, parlant clar-, però també ha estat un any esmerçat a desmuntar l’arquitectura legal del tripartit, i d’una part del pujolisme. La millor prova són les 77 lleis i els tres decrets legislatius que han estat modificats a través de la tramitació bitllo-bitllo de cinc lleis òmnibus. Amb crisi o sense, CiU estava determinada a acabar amb una herència en matèria d’habitatge, urbanisme i planificació territorial que duia el segell inconfusible d’ICV.
Pel que sembla, el text refós de la Llei d’Urbanisme de 2010 presentava per a CiU “certs aspectes susceptibles de millora”: 93 articles, ni més ni menys, que amb la seva supressió i/o modificació dilapiden la funció social de l’urbanisme i el tornen a posar en les mans plenipotenciàries de bancs, constructors i promotors.
A partir d’ara, la llei:
- Exhimeix determinats municipis de l'obligació de reservar sòl per a habitatge protegit, donant peu a un increment de la demanda exclosa d’habitatge per raons d’emancipació o emergència social entre determinats col·lectius (gent jove, gent gran, famílies monoparentals…). En concret, la llei preveu suprimir l'obligació del 10% de reserva addicional per a habitatges de protecció oficial en el cas dels municipis de més de 10.000 habitants i capitals de comarca, i permet als municipis més petits que, també sense topalls, estableixin, o no, les seves pròpies reserves.
- Introdueix “mecanismes més àgils per requalificar sòl i facilitar les execucions immediates”. La llei admetrà que els municipis puguin ordenar el seu territori sense necessitat de tramitar plans parcials, la qual cosa suposa saltar-se els terminis d’exposició i informació públiques i bandejar la participació ciutadana dels processos urbanístics.
- Flexibilitza el règim urbanístic aplicable a les instal·lacions industrials situades en sòl no urbanitzable, que és un sòl amb vocació agrícola o forestal i, per tant, impropi per acollir aquest tipus d’activitat per les repercussions que pot causar sobre el medi.
- Amplia els usos admissibles en masies i cases rurals, la qual cosa pot entrar en col·lisió amb els seus valors històrics, culturals o arquitectònics, i amb la naturalesa rústega del sòl.
- Modifica els supòsits que regeixen els diversos tipus d'infraccions urbanístiques, fent-los menys onerosos per a l’infractor.
- Modifica, també, diversos aspectes relacionats amb l'ordenació i la gestió del litoral, rebaixant-ne el nivell d’exigència i protecció.
- Modifica, també, diversos aspectes relacionats amb l'ordenació i la gestió del litoral, rebaixant-ne el nivell d’exigència i protecció.
- Per últim, la llei estableix una pròrroga extraordinària fins al 31 de desembre de 2014 perquè tots els titulars de llicències d'obres que s’han vist afectades per la crisi puguin reprendre-les sense haver de sol·licitar una altra llicència adaptada a la normativa tècnica vigent si es demostra que això és inviable econòmicament. Òbviament, aquesta inviabilitat econòmica és relativa. Per als promotors sempre ho serà, per descomptat; de manera que aquesta pròrroga esdevindrà a la pràctica un subterfugi que els permetrà d’estalviar-se la implantació de les diverses mesures d’ecoeficiència previstes al codi tècnic de l’edificació: ni millors aïllaments en la construcció, ni energia solar tèrmica, ni res de res.
L'autonomia municipal, pel terra
Els municipis també en resulten perjudicats en un doble vessant –econòmic i qualitatiu-, ja que la renovació automàtica de la llicència els impedirà el cobrament de noves taxes i impostos relacionats amb la construcció (a Alella, el 5% del projecte d’obres, segons les ordenances fiscals en vigor) i la qualitat del nou parc d’habitatges també se’n ressentirà, d’acord amb els motius esgrimits més amunt.
Evidentment, el lobby de la construcció està encantat amb totes aquestes mesures. El passat mes d’abril, la revista APCE Habitatge, editada per l’Associació de Promotors Constructors d’Edificis de Barcelona i Província, publicava un article titulat Mesures legislatives urgent de simplificació normativa. Aquell article proposava precisament això: l’aprovació d’una llei òmnibus que recollís totes les propostes del seu gremi. És clar que als promotors i a la banca –amb un estoc immobiliari que no se l’acaben- els han passat els reis, perquè totes i cadascuna de les seves demandes han estat contemplades en el document legislatiu.
I ja cal que ens preparem, perquè ara la pressió es focalitzarà sobre els ajuntaments. El secretari general de la Federació Catalana de Promotors, Josep Donés, creu que les ordenances municipals dels Ajuntaments han de deixar de legislar amb "criteris de màxims" i passar a fer-ho "més d'acord amb el moment actual, aplicant criteris d'eficàcia i austeritat". Això, en termes d'habitabilitat i de polítiques d'habitatge, vol dir:
- "Eliminar la possibilitat de gestió de les cèdules d'habitabilitat per part dels ajuntaments".
- "Flexibilitzar l'accessibilitat". Rere aquest eufemisme, s'amaga l'aspiració de suprimir l'obligació d'instal·lar un ascensor en les noves promocions d'habitatge plurifamiliar de dues plantes.
- "Eliminar l'obligatorietat de la ventilació creuada i de l'assecatge natural de roba".
ARE i tramitació ambiental
ICV, ERC i Ciutadans veuen també en aquesta llei òmnibus “una maniobra per facilitar la instal·lació a Catalunya del complex Eurovegas perquè permet passar per sobre de la voluntat dels municipis”. Tot i aquest punt crític, Ciutadans hi va votar a favor per posar fi a la “hiperregulació” del tripartit.
La portaveu de CiU en polítiques d’Urbanisme, Meritxell Roigé, ha destacat la llei “redueix els condicionants en la tramitació urbanística i abreuja procediments”. En especial, “la llei clarifica la tramitació ambientals dels plans i programes a través d’una regulació complerta en el si d’aquesta llei”. “En un únic text normatiu s’eviten així possibles dispersions i llacunes interpretatives”, ha reblat.
Posats a veure-hi aspectes positius, aquest en seria un, sempre que no vagi en detriment de les garanties ambientals.
Certament, la profusió de lleis del període 2003-2010 va convertir la planificació urbanística –d’iniciativa pública o privada, tant se val- en un turment. La culpa no era tant l’aprovació de noves disposicions legals, sinó la seva juxtaposició i, sobretot, la manca de coordinació que se’n derivava entre els diversos departaments de la Generalitat encarregats de supervisar i d’informar el tràmit. Tot plegat alentia incomprensiblement els procediments i donava lloc a l’emissió d’informes contradictoris per part de diverses àrees i organismes dins d’un mateix Departament.
A priori, també cal acollir positivament la revisió en profunditat del projecte de l’anterior govern de la Generalitat per desenvolupar 74 àrees residencials estratègiques (ARE). Edificar 74.000 nous habitatges era una veritable salvatjada, i més de la forma com es va programar: ràpidament, no sempre prou bé i sota la coordinació, per a més inri, d’un destraler com l’exdirector general d’Urbanisme de la Generalitat, Joan Llort. Si fos per ell, fa temps que Rials seria un niu de cases.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada