No podia ser

Fa un parell de setmanes va tenir lloc a Sevilla el 38è congrés del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), que havia estat convocat després d’encaixar una severa derrota electoral davant del Partit Popular (PP) el passat 20 de novembre, amb un objectiu: amortitzar la figura i l’etapa de José Luis Rodríguez Zapatero al capdavant del govern de l’Estat mitjançant l’elecció d’un nou secretari general.

Es tractava, bàsicament, d’aplegar en un conclave totes les patums del partit per llepar-se les ferides causades pel 20-N i escenificar un tancament de files a l’entorn del nou líder. Tot i l’excepcionalitat d’un moment en què la socialdemocràcia europea fa el joc a la dreta i al liberalisme econòmic –i en paga les conseqüències: absolutament desorientada i òrfena de revulsius i referents propis- hem vist com al PSOE no l’importava gens el missatge, el contingut i el debat ideològic. Als socialistes espanyols únicament els importa el seu melic: les formes i la persona.

Zero en idees

Les formes ja les vam veure. Van ser les de sempre, les pròpies del socialisme d’aparador: ampul·lositat en el disseny i l’escenografia, i control estricte de la informació servida a través d’imatges enllaunades. Ja se sap que, malgrat la crisi i el descontentament social, la casa és gran i totpoderosa: “Somos un partido fuerte”, proclamaven els oradors.

Al capdavall, era només una qüestió de noms. S’hi enfrontaven dos vells coneguts, dos excompanys de gabinet amb Zapatero: Alfredo Pérez Rubalcaba i Carme[n] Chacón, ministre de l’Interior i portaveu del Govern ell, i ministra de Defensa ella.  

Altre cop, la catalanofòbia

No crec ni en el destí ni el determinisme, però sí crec que els prejudicis influeixen -especialment quan escasseja la cultura-, i em semblava evident que a Chacón, el seu veïnatge civil català, li havia de passar factura. Ella també s’ho ensumava, i per això en va renegar. La seva apostasia no és nova: va fer-ho ipso facto, tant bon punt va decidir abandonar la política catalana per anar a fer les Espanyes enfundada en un uniforme militar, com Narcís Serra.

L’expresident del Congrés de diputats, José Bono, ja va advertir que algú procedent del PSC no podia aspirar a dur les regnes del PSOE, i va expressar el seu desig de tenir com a cap algú que pogués cridar ben alt “viva España” sense remordiments. Per expiar públicament el seu pecat, Chacón se’n va anar de romeria a Olula del Río per congraciar-se amb els seus ancestres. També va dir que s’oposava “amb ungles i dents” al concert econòmic per a Catalunya.

Tot i que en els dies previs alguns somiatruites -d’aquells que són ciutadans del món, per als quals nàixer a Catalunya és un accident circumstancial- sostenien que guanyaria Chacón “per 30 vots de diferència”, al final Rubalcaba li va acabar passant la mà per la cara per 22 paperetes: 487 a 465. Algunes veus es van afanyar a acusar de traïdors els delegats extremenys i manxecs, però una cosa és clara (i descoratjadora): els secretaris generals de les nacionalitats històriques -Balears, Galícia, País Basc i País Valencià- donaven suport a Rubalcaba.

El PSOE més ranci

Diferències de pes entre Chacón i Rubalcaba?

El discurs de Chacón -apel·lant, per exemple, a la mobilització al carrer per fer font a les polítiques del PP, amb picada d’ullet a la UGT inclosa- causa vergonya aliena de tan vacu i histèric com és. Encarnava, això sí, un cert relleu generacional, que ja és molt tal com estava el pati de butaques: ple de cadàvers polítics. Entre els seus valedors hi havia l’eurodiputat canari López Aguilar o l’alcalde de Saragossa, Juan Alberto Belloch, personatges més íntegres, en qualsevol cas, que molts dels partidaris del seu rival, com Alfonso Guerra, Manuel Chaves, Rodríguez Ibarra o Txiqui Benegas.

Rubalcaba és retòrica pura: va prometre revisar el concordat amb el Vaticà, posar els bancs en cintura i demanar a la Unió Europea una pròrroga de dos anys en l’adopció de noves reformes i ajustos. Rubalcaba és un cínic –recordeu que és l’inspirador d’un dels articles més delirants de l’Estatut: “El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l'article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat”-, un encantador de serps, un mentider excels, com correspon a un gat vell que coneix les clavegueres de l’Estat i administra els fons reservats al seu antull. No és estrany que la vella guàrdia estigui amb ell perquè, en el fons, ell és la vella guàrdia.

En el torn d’agraïments va quedar tot dit. El vencedor va mostrar la seva gratitud als seus predecessors i va citar-los un a un: Felipe González -la ics del GAL i aquell que deia allò d’“OTAN, d’entrada no”-, Zapatero -el prestidigitador de l’Estatut i les causes socials- i Joaquín Almunia, un perdedor nat que actualment és vicepresident de la Comissió Europea i comissari europeu de Competència al servei del conservador José Manuel Durao Barroso.

De Josep Borrell no en va dir res, com si no haguera mai existit, i això que té el mèrit d’haver guanyat contra pronòstic les primeres eleccions primàries celebrades al PSOE, l’any 1998.

Equitat, Europa i Espanya

L’oblit de Borrell no és casual. I és que l’aparell no perdona, fagocita.

S’ha vist amb la composició de la nova executiva socialista, amb la dissidència reduïda a la mínima expressió. Rubalcaba s’ha cobrat la fidelitat del PSC a Chacón deixant-ne només dos vocals catalans: José Zaragoza i Esperança Esteve. La cara del primer secretari del PSC, Pere Navarro, era tot un poema; no perquè els socialistes catalans hagin vist minvada la seva representació, que roman inalterada, sinó per la pèrdua de pes relatiu en els òrgans de direcció estatal. Els socialistes catalans -i amb ells, el seu “projecte per a Espanya”- estan cada cop més aïllats. Guanyen protagonisme les federacions centralistes com la castellanolleonesa i la basca, amb Eduardo Madina -l’eterna esperança blanca de les joventuts socialistes- i Patxi López al capdavant. López és el nou secretari de relacions polítiques del PSOE; un personatge mediocre que ocupa el palau d’Ajuria Enea amb el suport del PP gràcies a una tupinada electoral -la llei de partits- que adultera la democràcia i il·legalitza la voluntat popular d’una part de la ciutadania. Aquest és el nou PSOE, senyores i senyors.

Rubalcaba va dir que tenia tres prioritats que començaven per e (en castellà, evidentment): feina, equitat i Europa. Vist amb ulls catalans, en faltava una altra, d’e: Espanya. Rubalcaba va recordar que “el PSOE és un partit federal, no una confederació de partits” i Chacón va apel·lar a la “unitat” del partit i va fer una crida a parlar “amb una sola veu: a dir i defensar les mateixes consignes a tot arreu”.   

No hi va haver, doncs, la més mínima concessió als diversos “accents” del partit. I aquí rau el drama: que el PSC segueix entestat a voler fer sentir el seu accent, quan en realitat els catalans tenim molt més que un accent; tenim una llengua pròpia. Mentre no entenguem això, no sortirem de l'atzucac. Per això em decep tant el PSC, un partit merament gestor que no és palanca de canvi de res; un partit mancat d’ambició que prefereix ser cua de lleó i apèndix del PSOE en comptes d’aspirar a jugar un paper central en l’únic escenari de progrés social possible: el d'una Catalunya independent.