09 de febrer 2012

Fugir del foc per caure a les brases

El municipi cerdà de Font-romeu ha gosat fer befa de la grandeur de França; un fet gens habitual en un Estat molt seriós i pagat d’ell mateix. I ho ha fet d’una manera simpàtica i simbòlica alhora: destapant el pot de les essències pàtries i tirant sal allí on més li pot coure a l’estat-nació centralista i jacobí per excel·lència. 

I com es fa això? Amb un somriure als llavis, naturalment, i posant en dubte les arestes de l’hexàgon mitjançant la recuperació d’un atavisme com és la pertinença a la nació catalana; un fantasma anterior a la data de fundació de la França moderna, el 1789, que quasi tothom dóna per mort i enterrat al nord de les Alberes.

No és ben bé el cas de Jean-Louis Demelin, que a més de ser l’alcalde de Font-romeu també és hoteler, periodista i membre del grup musical Cal Tres. La banda té una cançó anomenada Sang et oriflamme que és “una oda a la seva terra catalana” i un disc titulat París-Barcelona. I per aquesta darrera es decanta. 

Dimarts a la tarda, Demelin va convocar els seus veïns i veïnes a una reunió extraordinària del consell municipal. La trobada es va fer a l’aire lliure, a 10 graus sota zero, davant les obres de la nova escola pública que està construint l’Ajuntament. S’hi van congregar una cinquantena de persones, entre pares i alumnes.

La posada en escena no podia ser més hilarant. Embolcallat amb la bandera de les quatre barres, el síndic va emmordassar amb un mocador negre un bust femení tocat amb barret frigi que representava la Marianne republicana i va demanar en francès l’annexió simbòlica al Principat de Catalunya. 

Per avui l’Ajuntament de Font-romeu ha convocat “una grande journée de mobilisation” i en els propers dies Demelin ha fet públic que adreçarà sengles cartes al president francès i al rei d'Espanya per denunciar el Tractat dels Pirineus i sol·licitar la seva reintegració a la vila de Llívia, municipi del qual formava part abans de la segregació de l’Alta Cerdanya i el comtat del Rosselló el 1659. 

Es tracta de denunciar les retallades a les quals els sotmet el govern de París, en especial en matèria  educativa: “França ens té oblidats. A poc a poc estan provocant la desertificació de la Cerdanya i el Capcir, ningú vindrà o s'hi quedarà a viure si tanquen les escoles”. 

Tal com recollia abans d’ahir el diari El Punt Avui, Font-romeu “està en peu de guerra per la decisió de la inspecció acadèmica francesa de suprimir una plaça d'ensenyant a l'educació pública el curs vinent”. Seria la tercera baixa en pocs anys, tot just quan el municipi ja havia invertit quatre milions d'euros en la construcció d'una nova escola. 

Dèiem que a més de batlle, Demelin és hoteler, periodista i músic. La combinació de tots aquests quefers ha donat com a resultat una campanya publicitària excel·lent per a aquesta destinació turística d’hivern. No sabem a França, però els mitjans catalans en van plens i més d’un s’hi deixarà caure per Font-romeu atret per la notícia. 

Per tant, oblidem-nos dels sentiments i de l’èpica, i interpretem aquest canvi simbòlic de sobirania com una brillant operació de màrqueting comunicatiu en resposta a les polítiques públiques de retallades. Com si aquí lliguéssim els gossos amb llonganisses, tenint en compte que el Departament d’Ensenyament no cobreix la meitat de les baixes laborals i ha eliminat l’oferta de places de professor, ha congelat el pla de digitalització de les aules i ha escanyat la partida d’inversions, entre d’altres coses. Seria eixir de les flames per caure a les brases. 

Cua per fer-se catalans

I malgrat tot, Font-romeu no és primer municipi a sol·licitar la seva integració al Principat. El 1998, els seus veïns dels Angles i Eina també van dur a terme una denúncia similar en relació al Tractat dels Pirineus i la situació de desemparament que vivien sota administració francesa, i en dates recents hem conegut altres casos a les comarques de la Franja o el nord de Castelló, tips de l’arraconament dels respectius governs regionals. Recordo, fins i tot, el cas d’un petit municipi de Múrcia que en unes eleccions europees va votar majoritàriament CiU, per recomanació del seu alcalde. I no va ser perquè el poble pertanyés a la regió catalanoparlant del Carxe, sinó per veure si almenys així els dos partits estatals els feien cas. 

Tot plegat em porta a hipotitzar que segurament deu existir un sistema de càlcul per mesurar el grau i el sentiment de maltractament que rep i percep una determinada comunitat humana, i que aquest mecanisme deu tenir diverses gradacions. A la banda baixa hi deu haver, amb tota probabilitat, la catalanitat. D’aquesta manera s’explicaria que només aquells que se senten més desgraciats i agreujats que nosaltres demanin adquirir el nostre estadi o condició. Igual com passava el segle XIX a la Cuba colonial. 

Fer les amèriques no era bufar i fer ampolles. La majoria dels catalans emigrats ocupaven llocs de treball modestos i pertanyien al rang més baix de la societat blanca de l’illa, tal com reflecteix una expressió de l’època molt popular entre els negres: “Ay madre, quién fuera blanco, aunque fuese catalán!”