24 d’octubre 2017

Obeïm!

Sembla que aquesta setmana pot ser decisiva. Sembla. Dèiem fa quinze dies que el Parlament era a punt de declarar la independència, encara que fos en diferit, i que l’Estat era a un pas d’aplicar l’article 155 de la Constitució. I així seguim. Amb una nova data límit: dijous o, a tot estirar, divendres. 

Després de 7 anys d’estira i arronsa, el xoc de trens és temut i desitjat en la mateixa proporció pels contendents d’un i altre bàndol. En el camp independentista, el desenllaç s’afronta amb la divisió d’opinions tradicional entre conseqüents i cagadubtes. 

Els primers arriben amb forces renovades després de les concentracions multitudinàries dels passats dies 18 i 21 d’octubre i advoquen inequívocament per aixecar la suspensió de la declaració d’independència i donar inici a un procés constituent que desembocaria, arribat el moment, en unes eleccions constituents. Per als segons, en canvi, pesa més l’empresonament dels presidents de l’ANC i Òmnium Cultural, el trasllat de seus socials de bancs i grans corporacions fora de Catalunya, el suport de les institucions europees al Govern del PP i el desplegament de l’article 155 per suspendre l’autogovern. Han vist les orelles al llop i per això demanen que Puigdemont oblidi l’1 d’octubre, renunciï a la independència i convoqui eleccions autonòmiques per mirar de concitar la compassió de l’Estat espanyol. 

Per la seva part, el front unionista arriba aparentment pletòric a la gran cita, reforçat després de la gran manifestació espanyolista del dia 8 a Barcelona, l’adhesió incondicional de la UE i el tancament de files del PP, PSOE i C’s a favor d’una aplicació contundent del 155. Tanmateix, són diversos els motius que indueixen a sospitar que no és or tot el que lluu i que Espanya podria ser un gegant amb els peus de fang. En les últimes hores, alguns comentaristes, articulistes i tuitaires expressen dubtes raonables sobre la credibilitat i l’abast real de l’ofensiva, fins al punt de considerar que l’Estat va de farol perquè sap que només pot fer servir la carta de la por i la intimidació. Segons aquestes veus, alguns dels seus socis voldrien fer-li pagar la seva arrogància veient-lo com s’enfonsa en la seva pròpia misèria. Parafrasejant un article de Josep Costa de març de 2016, pareix que l'Estat ha caigut en el parany de pensar que aplicant el 155 desactiva la secessió, quan “en realitat fa tot el contrari: eixampla el camí de la causa justa”. 

Les mateixes fonts sostenen que el Govern i la diplomàcia catalana haurien jugat bé les seves cartes i que encara tindrien més d’un as a la màniga. “Puigdemont ha hecho su trabajo, y lo ha hecho bien. Política e incluso jurídicamente [...] Hay tres cosas que se han asegurado al milímetro: los reconocimientos, la financiación de la puesta en marcha del nuevo estado y la integridad territorial”, diu @CNICatalunya. “El millor termòmetre és la CUP. Si està tan calladeta és perquè alguna cosa hi ha. I no serà perquè el dia 5 no hi haguessin ganes de DUI i el dia 16, de vaga general”, diu el meu veí (tot i que tampoc no és ben bé així).

De formigues a marabunta 

Veurem que ens depara l’escenari internacional si dijous o divendres hi ha declaració d’independència. De moment no és gaire engrescador, però s’intueixen algunes escletxes. En pocs dies hem passat d’una possible mediació internacional de Suïssa a les crítiques indissimulades d’un catedràtic noruec, un ambaixador britànic, un diputat finlandès, una ministra sueca i els primers ministres belga i luxemburguès. També hem sentit la veu dels ecologistes alemanys i el posicionament del parlament danès. Fins i tot s’especula amb el reconeixement d’Eslovènia i Irlanda, i el finançament d’Israel. 

Si històricament havíem tingut el favor del nacionalisme flamenc, escocès i quebequès, gràcies al discurs i les complicitats teixides per l’esquerra independentista ara tenim també l’internacionalisme i el moviment anticapitalista de la nostra part. La lluita per la llibertat, la veritat, la democràcia i l’antiautoritarisme ha merescut, així mateix, l’atenció de Julian Assange i l’organització Anonymous. 

Per un seguit d’interessos creuats, la causa catalana té estranys companys de viatge i encara pot tenir-ne més en els propers dies. Als estirabots de Nicolás Maduro i l’estirada d’orelles de Vladimir Putin s’hi podria afegir l’interès econòmic i desestabilitzador de la Xina.

Al final, tanta macedònia pot resultar indigesta. Per això, i pel que pugui ser, tinguem ben presents ara més que mai les paraules del president Lluís Companys quan deia que “totes les causes del món tenen els seus defensors”, però “Catalunya només ens té a nosaltres”. 

A nivell intern, he de confessar que com més avancem, més m’agrada el panorama: Caixabank i el Sabadell ja hi tenen un peu fora i, ben aviat, potser ens quedarem sense el RACC i el FC Barcelona. Les màscares cauen una rere l’altra, com les d’Andreu Mas-Colell, Santi Vila, Ignasi Guardans, Duran i Lleida o el Cercle d’Economia. A nivell informatiu, el diari Ara s’ha alineat amb les capçaleres dels grups Zeta i Godó, mentre guanyen pes i credibilitat mitjans autogestionats com La Directa o el Diari Jornada. Políticament parlant, l’independentisme es reforça per l’esquerra: l’entorn social de Podem i EUiA abracen la idea d’encetar un procés constituent, el PDeCAT recula en totes les enquestes i el PSC acaba d’immolar-se. I mentrestant, en els centres de treball, les centrals oficialistes (CCOO i UGT) perden pistonada i rebrota el sindicalisme revolucionari d’arrels llibertàries i sobiranistes. De mica en mica, això pren forma. Des de baix, amb la legitimitat d’un nou subjecte polític: el poble mobilitzat. El poble en peu de pau. Intel·ligència col·lectiva. Revolució en xarxa. El nou exèrcit del segle XXI. 

Portem anys protagonitzant accions puntuals de protesta per oposar-nos a lleis i situacions d’injustícia. En el moment que es declari la independència i/o s’aprovi el 155, s’haurà acabat la desobediència. Llavors obeirem: farem costat a les nostres institucions, emanades de la voluntat popular, i, si aquestes ens fallen, seguirem les consignes dels col·lectius que s’han articulat en defensa del mandat democràtic del referèndum de l’1 d’octubre. Entre tots i totes, farem possible l’autodeterminació. Farem possible la República Catalana. Obeirem la nostra consciència.