L’independentisme català és un moviment social i polític d’ampli espectre ideològic que persegueix la consecució d’un Estat sobirà per vies exclusivament pacífiques i democràtiques. Aquests preceptes són inherents al model de societat que propugna, inspirada en els valors republicans d’igualtat, llibertat i fraternitat. En l’actual marc europeu i espanyol, l’autodeterminació cada cop és percebuda per més ciutadans com una necessitat no sols per recuperar els drets arranats, sinó també com a “refugi” per protegir i acollir tothom qui sigui sensible als ideals de la democràcia.
Lluny de ser un fet retrògrad local o particularista, l’independentisme català és obertament modernitzador i internacionalista. El moviment no és pròpiament anticapitalista, però el capitalisme l’ha identificat com un enemic a batre. Alguns dels seus actors –com el PDeCAT i bona part de l’electorat d’ERC– se n’han adonat massa tard, i els grups mediàtics espanyols se’n cuiden prou d’explicitar-ho, però el seu caràcter cívic i democratitzador, de baix cap a dalt, ja fa temps que va ser copsat com una amenaça pel món econòmic i financer, per la qual cosa ha accionat tots els ressorts al seu abast i ha donat les instruccions pertinents per combatre’l d’una manera soterrada; sense donar la cara. El xantatge de les patronals empresarials i el trasllat fora del Principat de les seus socials de bancs i grans corporacions, amb l’argument de garantir la seguretat jurídica davant d’un eventual escenari d’independència, en són alguns dels efectes, convenientment estimulats i instrumentalitzats pel poder polític.
Juntament amb la por al contagi i el seu efecte multiplicador, la reivindicació i l’exercici de la sobirania popular per part de la societat organitzada és el motiu principal pel qual la Unió Europea ha maniobrat per impedir la internacionalització del conflicte. Com? En cenyir el plet català a l’àmbit estricament domèstic propi d’un afer intern, l’Europa del capital ha pogut rentar-se’n les mans i delegar la defensa dels seus interessos a la raó d’Estat, generant la ficció que és un problema de nacionalisme exacerbat quan en realitat és tracta d’un moviment d’autodefensa davant d’un procés de recentralització i involució democràtica promogut per l’Estat.
Com va passar el 1936 amb el Pacte de No Intervenció durant la Segona República, les democràcies occidentals han abandonat les demandes catalanes a mercè del nacionalisme espanyol. D’aquesta manera, la UE s’alinea inequívocament amb les posicions més reaccionàries que comanden les seves institucions i incorre en un risc enorme de cara al futur. A la pèrdua de prestigi, credibilitat i esperança en el projecte europeu, molt tocat ja després dels rescats bancaris i la imposició de mesures altament impopulars per lluitar contra el dèficit públic, s’hi poden afegir a partir d’ara noves retallades de llibertats per part dels Estats i més concessions a la dreta xenòfoba i populista. Per a Catalunya la patacada pot ser important, ja que el segrest de l’autonomia pot generar fractura social i regressió econòmica. Tanmateix, qui més perd amb el sotmetiment de Catalunya és la mateixa Espanya, que altra vegada veu com les forces conservadores barren el pas a una regeneració profunda de l’Estat que roman pendent, pel cap baix, des de 1898. Una altra oportunitat perduda, i ja en van...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada