Una setmana després del boicot espanyolista al referèndum d’autodeterminació de Catalunya, l’unionisme ha exhibit la seva impotència al carrer. No ha trigat 7 dies, no; ha trigat exactament 7 anys des de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’autonomia de 2006. Massa temps. I massa tard, perquè demà el president de la Generalitat podria declarar la República catalana, encara que sigui en diferit.
Tant és si els manifestants n’eren 350.000, com diu la Guàrdia Urbana, o 950.000, com sostenen els organitzadors. És cert que va ser una riuada humana, però si apliquem la seva lògica, la majoria silenciosa, la que es va quedar a casa, els multiplicava per 7.
Diuen els organitzadors que no s’havien manifestat fins ara “per por”, tot avalant la tesi governamental que a Catalunya es respira un clima d’hispanofòbia. La realitat, però, és justament la contrària: tant Societat Civil Catalana com moltes altres entitats i partits unionistes han cridat en els darrers anys a la mobilització, amb escàs èxit de convocatòria. Només cal recordar els intents per rellançar les celebracions del 12 d’octubre, Dia de la Hispanitat, i el 6 de desembre, Dia de la Constitució. El fracàs de públic fins ara no sols era degut al pòsit franquista que llasta el nacionalisme espanyol, sinó també, i sobretot, a una dècada de joc brut contra l’autogovern català caracteritzada per la involució democràtica de l’Estat i la recentralització administrativa. En aquesta guerra soterrada, l’espanyolisme s’havia acostumat a una vida fàcil, ben confiat que l’Estat li trauria les castanyes del foc encara que hagués de recórrer a les clavegueres.
Més que el dia 1, l’espanyolisme tem el dia 3. Per això, fins que no s’ha vist amb l’aigua al coll, no ha reaccionat massivament, amb reforços de milers de persones vingudes de fora de Catalunya. En contra d’allò que diu, es manifesta ara, precisament, perquè té por. La por que ha perdut tota la gent que va defensar els col·legis electorals s’ha traslladat tot d’una a l’unionisme. Por que el Parlament declari la independència i l’Estat torni a errar en la seva resposta davant els ulls de la premsa i la comunitat internacional. Molt típic del seu caràcter ancestral: reaccionar tard i malament, com va passar a Cuba.
“Puigdemont, a presó”
Així les coses, ahir la por es va galvanitzar en una manifestació depriment, malgrat la vistositat de les banderes. El lema de la convocatòria ho diu tot: Prou! Recuperem el seny. Prou és un adverbi, imperatiu i autoritari, que talla de soca-rel qualsevol possibilitat de diàleg o negociació. L’ordre no només mana callar a qui no és de la mateixa opinió, sinó que s’atorga l’exclusivitat del senderi i nega a l’altre l’enteniment.
No sé quants manifestants eren partidaris d’una sortida negociada al conflicte polític amb Catalunya, però els xiulets i crits de la massa no dóna gaires esperances: “Puigdemont, a prisión!”, vociferava la majoria.
Més enllà de les salutacions feixistes, les agressions i les increpacions de rigor, la marxa va finalitzar a les portes del parc de la Ciutadella amb els discursos de diversos oradors. L’exfiscal de l’Audiència de Barcelona, Carlos Jiménez Villarejo, va assimilar l’independentisme al “nacionalisme racista”. L’escriptor i excandidat de l'extrema dreta a la presidència del Perú Mario Vargas Llosa va acusar de “colpistes” Puigdemont, Junqueras i “Forradel” [sic], va apel·lar als “500 anys d’història en comú” i va desitjar “que Barcelona tornés a ser la capital cultural d’Espanya”, com en els darrers anys del franquisme. Com a bon jacobí, l’exministre Josep Borrell va contraposar la reivindicació catalana a “l’estelada de la bandera europea” i va explotar l’autoodi i el discurs de la por. El socialista va recordar el canvi de seu social dels bancs i les grans corporacions. En al·lusió a TV3, va dir que “fa falta un control democràtic dels mitjans de comunicació públics [només els catalans, s’entén], que són una vergonya!”, va bramar.
I mentrestant, la primera cadena de TVE feia hores que retransmetia en directe imatges de la manifestació -sense oferir cap vista aèria ni cap pla obert, no fos cas- i un sol comentarista convidat al plató, Narciso Michavila: germà de l’exministre de Justícia del PP José María Michavila, comandant d’artilleria en excedència voluntària, president de la consultora GAD3, assessor del PP i home de confiança de Mariano Rajoy. En canvi, a TVE només el van presentar com a “sociòleg”. Al llarg del seu soliloqui, l'única veritat que va dir és la segona part d’aquesta afirmació: “Cataluña no es viable sin España y España no es viable sin Cataluña". I per això som on som: uns a punt per marxar, i els altres a un pas d’aplicar l’article 155.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada