Ple absolut. Un centenar de persones va assistir dilluns al vespre a l'acte Des de la memòria històrica cap a la nova República organitzat per la secció local d'ERC i que va comptar amb la presència de l'historiador Jordi Albaladejo i del portaveu republicà al Congrés, Joan Tardà. Va obrir el foc el president del grup de recerca local Cerquem les Arrels, que va defensar la funció social de l'historiador: "Fer història és fer política, ja que tots tenim la nostres idees i interpretem les fonts en una direcció determinada. L'objectivitat no existeix i la neutralitat és una fal·làcia; però sí l'honradesa". Per això és important que la investigació i la divulgació del passat es facin "amb debat i sentit crític".
La memòria com a reparació
Per a Albaladejo, "la història i la memòria són eines per a la formació de la nova ciutadania" i va reivindicar el dret de Catalunya a bastir un "programa de commemoracions perfectament homologat a qualsevol altre Estat del món". L'historiador va recordar que tal dia com aquell, l'11 d'abril de 1993, va ser assassinat al País Valencià el jove maulet Guillem Agulló a mans de militants d'ultradreta, un crim que ha quedat pràcticament impune. "Per això fer memòria és fer justícia".
Després de l'11 ve el 12. I el 12 d'abril de 1931 es van celebrar unes eleccions municipals revestides de caràcter plebiscitari que van acabar, dos dies després, amb la fugida d'Alfons XIII i la proclamació de la República "a seques" per part de Lluís Companys, "i catalana" per part de Francesc Macià. Allò va comportar "un canvi de paraigües legal", al qual es van adherir immediatament la immensa majoria de corporacions municipals, fins i els regidors de la Lliga.
La frustració republicana
Albaladejo va fer un repàs als anys 30 a Alella i va amanir-lo amb la projecció de diverses fotografies: el cafè de Baix, seu de la societat republicana La Constància; la barricada erigida a la riera pel comitè local de milícies antifeixistes; l'edifici consistorial, amb el jou i les fletxes, i un cartell electoral d'ERC en què s'apel·la a la unitat d'acció de les forces d'esquerres i republicanes. A continuació, l'historiador va traçar alguns paral·lelismes i semblances entre aquell moment i la situació actual. Albaladejo va repassar els resultats electorals dels diversos comicis esdevinguts entre 1931 i 1936 per palesar la pèrdua progressiva de suport a escala nacional i local del bloc format per ERC i la Unió Socialista de Catalunya. A Alella, del 84% dels vots obtinguts a les legislatives de 1932 es va passar al 54% el febrer de 1936. "La gestió comporta un desgast, els canvis generen la resistència de les classes poderoses i tot plegat implica la renúncia als ideals, la frustració d'expectatives i el desencís pel procés reformista". Una mica com ara.
"Salvant totes les distàncies", la regidora Teresa Vilaró va demanar, des del públic, si l'independentisme podia repetir l'error de les esquerres de 1937. En aquest punt es va incorporar al debat Joan Tardà, a qui l'alcalde d'Alella, Andreu Francisco, va definir com "una persona de referència de la nova república i un dels polítics d'ERC més estimats per la gent i la militància pel fet que sempre diu el que pensa". "Les esquerres -va admetre el diputat- tenim tendència a la desunió", i va explicar l'anècdota del seu avi, alcalde republicà de Cornellà de Llobregat. A 19 anys el va anar a trobar al Casal Català de Tolosa de Llenguadoc. Un cop allí, dins el local, l'avi va buscar un lloc on seure lluny de les altres taules perquè estaven ocupades per militants del POUM. "40 anys després de la Guerra, malgrat ser tots ells avis, tots ells exiliats, tots ells republicans, cadascú seia amb els seus, i eren els nostres!", va exclamar. La causa? "Les esquerres -segons Tardà- posem per davant la ideologia, els matisos, enlloc dels diners".
Suïssa: una llei per a un sol home
Tardà va posar el turbo i va anar per feina: "Totes les societats que han patit règims feixistes i totalitaris han fet dissabte i han metabolitzat el passat, des d'Amèrica Llatina fins a Sud-Àfrica, mitjançant l'assumpció d'un procés de restitució de les víctimes de la dictadura". Exemples concrets: Itàlia, que a finals de la dècada de 1940 va anul·lar totes les sentències feixistes, i Alemanya, que va fer el mateix amb els tribunals del nazisme sota el govern d'Helmut Kohl. O Suïssa, que va promulgar una llei per a una sola persona: l'únic supervivent que va combatre al costat de les brigades internacionals a la Guerra d'Espanya. Tardà va explicar que tots els brigadistes helvètics van ser detinguts quan van retornar al seu país per haver infringit la llei que prohibeix els seus nacionals lluitar a l'estranger. "La neutralitat és la garantia dels dipòsits bancaris" i, tanmateix, es va promulgar una llei per reintegrar l'honorabilitat als afectats.
Espanya, paradigma de la impunitat
I mentre el món giravolta, a Espanya tot segueix igual. "L'endemà de la caiguda del mur de Berlín, qualsevol ciutadà de l'extinta República Democràtica Alemanya podia accedir al seu historial en mans de l'Stasi, la policia secreta. En canvi, aquí han transcorregut 85 anys i els arxius de la Brigada Político-Social segueixen sense desclassificar". "El model espanyol és un model d'impunitat, i així és conegut internacionalment. És l'únic Estat que no ha fet res".
Per a Tardà, dissortadament a Espanya "això va per llarg". El PP i el PSOE no mouen fitxa i "els jutges i la Guàrdia Civil tracten les fosses comunes com un enterrament romà: en comptes de personar-se al lloc dels fets i obrir una investigació davant la presència de cadàvers humans, se'n renten les mans". El diputat republicà va tipificar les morts del franquisme com a "crims de guerra, contra la pau i contra la humanitat" i va advertir que "aquests delictes no prescriuen mai".
El front internacional
Tardà, que va referir-se a les dificultats amb que es troba la jutge argentina María Servini des del moment que va acceptar a tràmit la querella per l'assassinat de Companys, es va mostrar disposat a obrir nous fronts a nivell internacional "per mantenir les brases enceses". El diputat va apuntar a noves causes a Alemanya i França, però es va mostrar escèptic. Els països europeus sostenen que es tracta d'un "afer intern espanyol", "de manera que tot això ho fem per evitar que aconsegueixin sepultar la reivindicació de les víctimes", com els morts a les cunetes.
Condecorats a França, bandolers a Espanya
Les víctimes, però, no només són els afusellats pel franquisme, els represaliats, els exiliats i els internats en camps de concentració i d'extermini. Sobre aquest últims, Tardà va denunciar la "responsabilitat contreta per l'Estat espanyol quan se'n va desentendre i va assignar-los la condició d'apàtrides per mitjà d'un acord entre els ministres Heinrich Himmler i Ramón Serrano-Suñer".
Entre les víctimes s'hi compten els republicans que van treballar com a mà d'obra esclava en obres d'infraestructures, com els embassaments, o en el Valle de los Caídos, i que, passats els anys, veuen com empreses que cotitzen a l'IBEX 35 van fer les seves primeres capitalitzacions gràcies a la seva suor. "Això s'ha saldat a Alemanya: la Bayern, Siemens i tantes d'altres han rescabalat els treballadors forçats; però aquí no".
Parlem també dels maquis, "que legislativament encara són considerats bandolers": lluitadors que van combatre en les files de la resistència francesa, que van col·laborar amb els serveis d'intel·ligència aliats, i que van alliberar París amb la divisió Lecrerc. O de totes les famílies que van lliurar els seus estalvis en moneda republicana a les noves autoritats a canvi d'un pagaré. "Ho tenim calculat i a tot estirar estem parlant de 15 milions d'euros", però el PP i el PSOE no volen retornar-los ni un cèntim perquè això equivaldria a reconèixer la seva condició de damnificats i obriria el camí a reclamacions de tota mena.
La independència és l'únic camí
Per al diputat republicà, tot això és desesperant. "Estem enterrant militants que són fills dels represaliats i els exiliats, i la cosa no avança". Per a ell, "només podrem fer-ho si aconseguim la república. I això va a missa; laica, però a missa!"
En aquest sentit, Tardà va anunciar el compromís d'ERC perquè "el debat de la memòria històrica estigui garantit en el procés constituent" amb la finalitat d'esdevenir una mena de far de la llibertat, la democràcia i els drets humans. En un context en què "la causa de la justícia universal està tocada i enfonsada -"la persecució del dictador xilè Pinochet per part del jutge Baltasar Garzón-, la legislació catalana pot ser una oportunitat per a col·lectius i nacions del món als quals no es fa justícia en els seus països".
De la llei d'amnistia a la de memòria històrica
Per palesar l'anormalitat del cas espanyol, Tardà va observar que la llei d'amnistia va ser aprovada el 15 d'octubre de 1977 i que, per tant, és pre-constitucional. Això dóna peu a una "situació surrealista en què les víctimes perdonen els botxins. Una broma de mal gust: dictada el mateix dia que es complia l'aniversari de l'afusellament del president Companys". Per a Tardà, en qualsevol altre país del món, aquella llei hauria estat derogada un cop aprovada la Constitució i se n'hagués redactat una de nova, amb la qual "Fraga podria haver acabat a la presó".
Abans de concloure, el diputat va reconèixer haver comès un "pecat de petulància amb Rodríguez Zapatero". Igual com va passar amb l'Estatut el 2006, després d'haver-la impulsada el 2004, ERC es va oposar a l'aprovació de la llei de la memòria històrica, "amb el tràngol d'haver votat el mateix que el PP". "Però el temps ens ha donat la raó i avui tots els partits que li van donar suport (CDC, UDC, PNB i IU) hi estan en contra perquè no s'ha aconseguit absolutament res". Estem igual, o pitjor, perquè acabarem pagant el preu de la desmemòria: "als polítics socialistes de 40 anys en avall quan els parles dels camps d'extermini és com si els parlessis de la presa de Tetuan!". Algú ho havia de dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada