Rebel·lar-se o ajupir-se?

Qui més qui menys, tothom coincideix a assenyalar que el torcebraç polític i institucional que en aquests moments manté Catalunya amb Espanya és conseqüència directa de la supèrbia amb què els poders de l'Estat, i àdhuc bona part de la intel·lectualitat i l'opinió pública espanyola, van abordar el procés de reforma de l'Estatut d'autonomia impulsat el 2005 i que va concloure amb la sentència del Tribunal Constitucional de l'any 2010.

Quelcom semblant va ocórrer l'any 1934, quan el Tribunal de Garanties va fallar contra la Llei de Conreus aprovada el mes d'abril pel Parlament de Catalunya. Els partits que li van donar sortida pretenien desencallar un conflicte atàvic: el de les reivindicacions rabassaires; mentre l'Estat negava a Catalunya la competència per legislar en matèria de política agrària. Aquella sentència va trencar definitivament els ponts de diàleg entre la dreta regionalista i les esquerres nacionalistes i revolucionàries, i entre les institucions del país i l'administració de l'Estat. 

Tot plegat va acabar desembocant en els fets del 6 d'octubre d'aquell any, que van comportar l'empresonament del Govern català i de milers de persones, la suspensió de l'autonomia, la declaració de l'estat de guerra, la dissolució de 129 ajuntaments, el segrest de diverses publicacions i el judici i desnonament de 1.400 rabassaires i parcers. 

Abans que tot aquest vesper no saltés pels aires, les reflexions de la classe política i intel·lectual del país situaven el debat en uns termes molt pròxims als actuals. 

Un giravolt perillós 

Com a exemple, he accedit a l'arxiu telemàtic de revistes catalanes antigues i he descarregat l'exemplar de La Rambla de l'11 de juny. Aleshores la resolució del Tribunal de Garanties semblava imminent i tothom en parlava. L'historiador Carles Soldevila hi signava un article en què n'anticipava el caire: seria, sens dubte, una "sentència radical i opressiva" que causaria un gran "estrall" i que situaria el país en "un giravolt perillós". 

"Quan seguint per aquest camí d'aquí a pocs mesos trobarem l'Estatut convertit en un punt de lletra morta", Soldevila es demana Què cal fer: rebel·lar-se o ajupir-se? És l'etern debat entre el seny i la rauxa. L'historiador comprèn "els partidaris ara i sempre de la legalitat i dels mitjans pacífics", però objecta que "si resulta que la Constitució de la República, combinada amb l'Estatut de Catalunya, deixen la nostra autonomia a mercè de la bona voluntat dels governs centrals, és que aquests textos legals són una ensarronada des del punt de vista català". 

- "Paciència! Treballem per modificar-los, però no fem la bestiesa de desobeir-los", diuen alguns, als quals respon Soldevila: "Aquesta actitud resignada que admet totes les atzagaiades, totes les mistificacions, tots sols vagin vestits de legalitats, té un inconvenient gravíssim: deixa indefensa l'autonomia d'avui i, de fet; torna inútil i ineficients totes les autonomies de demà". 

I rebla: "Perquè és evident que mentre resti entre Catalunya i Espanya un sol litigi que hagi de resoldre un organisme radicat a Madrid i compost per una majoria de castellans i de castellanitzats, sempre, sempre, sempre ens tocarà perdre". 

Per tant, "si políticament podríem repel·lir un atac polític, no hi hauria cap motiu per plegar-nos de braços amb una fórmula més o menys agustiniana: Roma locuta, causa finita. Madrid ha parlat, boca abajo todo el mundo. No. Si podem rebutjar l'atac fóra natural, humà i patriòtic que el rebutgéssim. Però heus ací el segon i terrible problema: podem?" 

És la pregunta que molts avui encara es fan. "Cap poble abans d'adoptar una actitud compromesa ha pogut mesurar científicament les seves forces. No esperem, doncs, que cap estudi, ni cap anàlisi, ni cap controvèrsia entre especialistes -si n'hi ha- pugui precisar les probabilitats d'èxit o de fracàs que té Catalunya si adopta tal o tal actitud. Com tots els pobles del món, haurem de jugar la carta que triem, sense tenir sinó indicis o pressentiments del que passarà. I col·locat en aquest terreny de la pura intuïció, terreny on tot és admissible i tot és rebutjable, jo no sabria dir sinó una cosa: Si Catalunya vol, Catalunya pot".