Ja volem el pa sencer

Avui es compleixen 10 anys de l'aprovació al Congrés espanyol del tercer Estatut d'autonomia vigent a Catalunya. De nou, doncs, una graciosa concessió de l'Estat amb restriccions a dojo. Com els seus predecessors, el de Núria de 1932 i el de Sau de 1979, el de Miravet també va patir amputacions per tots costats: 

- La primera atzagaiada va tenir lloc en el marc de la comissió mixta Estat-Generalitat, que n'alterà la majoria d'articles. 

- La segona ganivetada va ser fruit de l'anomenat acord de la Moncloa a què van arribar el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, i els líders de CiU, Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida. 

- El tercer cop de ribot -com va definir-lo el veterà socialista Alfonso Guerra- va arribar amb l'aprovació del text al Congrés amb els vots favorables del PSOE, CiU, PNB, BNG i ICV. 

- La quarta pantoflada va produir-se el 18 de juliol d'aquell any, quan el text resultant fou aprovat a través d'un referèndum que no va arribar al 50% de participació. 

- I la cinquena i definitiva càrrega de profunditat va esclatar, amb efectes retardats, el 28 de juny de 2010, amb la humiliant i indecorosa sentència del Tribunal Constitucional. 

Aquest matí en parlaven a la ràdio amb Joan Puigcercós. L'exdirigent republicà admetia que la criatura va néixer morta ja que no va assolir cap dels quatre objectius amb què fou formulada: el reconeixement de Catalunya com a nació; la millora del règim de finançament; la "petrificació" de competències per acabar amb les ingerències en matèria d'educació, llengua i cultura, i la gestió aeroportuària del Prat. 

Els fantasmes del passat

Aquesta setmana, Mas i Zapatero, els primers i màxims traïdors al projecte de reforma de l'Estatut, han tornat a vendre fum sobre el seu paper durant aquells mesos. En l'entrevista d'aquest diumenge a La Vanguardia, l'expresident espanyol nega haver desatès la paraula donada -"quan vaig dir que donaria suport a l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya no em referia a un Estatut no constitucional"- i advoca per retornar a l'Estatut abans de ser retallat pel màxim òrgan de la judicatura: "penso que la sortida a l’actual laberint passa per tornar al punt de sortida. I a l'origen hi ha la sentència del Tribunal Constitucional i la reacció a aquesta sentència". Ni tan sols la proposta acordada per la cambra catalana el 2005. 

Per a Zapatero, el "reconeixement de la identitat de Catalunya es podria traduir en un dret a compartir, que em sembla bastant més avançat que el dret a decidir". I com es fa això? "Amb una reforma de la Constitució hi ha marge"; una revisió per la qual no va mostrar mai cap interès, i que ara és inviable des del punt de vista dels interessos partidistes i de l'aritmètica parlamentària. 

Zapatero, com qualsevol dirigent espanyol -prescindint d'ideologies i moments històrics-, ens vol tornar a fer caure de quatre grapes en aquell bucle etern que els independentistes coneixem prou bé i que precisament fa que siguem això: independentistes.