Fa quatre anys llargs que Síria es dessagna a raig fet i n'he escrit molt poc: només un article sobre la resistència de primera hora a Homs i un altre sobre els kurds per reverenciar la seva dignitat com a poble. Però que no n'hagi badat boca no vol dir que no em commogui i no em remogui la consciència tot el que allà està passant, i tot el que se'n deriva amb l'aquiescència, còmplice i vergonyosa, de les institucions i de la classe política europees. Qui són Jean-Claude Juncker i Donald Tusk? Qui els ha escollit? Quina autoritat moral tenen per dir "Quedint-se. No vinguin a Europa"? La història de la humanitat és la història de les migracions, des de la sortida dels primers homínids de la sabanes africanes fins a la colonització de l'última illa del Pacífic, passant per l'exili republicà a França i Llatinoamèrica o les deportacions de població txetxena a Sibèria per obra i gràcia de Franco i Stalin, respectivament.
En el darrer segle d'història el món s'ha capgirat com un mitjó i alguns estats europeus, que aleshores eren imperis colonials plenipotenciaris on no es ponia mai el Sol, ara se senten amenaçats i es mostren porucs i xacrats. "Vieja y podrida prostituta, tu maquillaje no tapa el olor", que diria La Polla.
Parlem sobretot d'Alemanya i d'Àustria, però també de la Gran Bretanya, de França i -per què no- de la mateixa Espanya. Aplegades sota una moneda única i una lògica de mercat comuna per dissimular la seva petitesa al món i enterrar les velles querelles polítiques, la Unió Europea és com l'antic imperi romà: un artefacte feixuc, corcat i rovellat que es mou amb peus de fang.
Pobles bàrbars truquen en massa a les muralles del limes: milers de persones de pell bruna s'amunteguen a Melilla, a Lampedusa i a les illes gregues del mar Egeu. Però també a Calais. No vénen per grat, sinó empesos a parts iguales per la misèria econòmica i unes guerres en els seus territoris d'origen -Síria, Líbia o l'Iraq- que les converteixen en un blanc precís per a sàtrapes i gihadistes.
És el drama dels refugiats: més de set milions i mig de desplaçats interns i quatre milions d'exiliats; dos a Turquia, 1.200.000 al Líban, 700.000 a Jordània i la resta, de camí cap a Europa.
Dolça llar europea
Des de fa mesos, desenes de milers d'homes, dones i infants exposen les seves vides a mercè de l'onatge del mar, el fred de l'hivern i el tràfic internacional de persones. Els poderosos temen l'efecte crida. Per això els reben amb gasos lacrimògens i cops de porra.
Enlloc d'auxiliar-los i d'acollir-los -no és el cas, però val a dir que tots junts representarien el 0,05% de la població comunitària-, Europa aixeca filats espinosos, blinden les fronteres exteriors i compren els favors de tercers països amb denaris, com feien els romans, perquè facin la feina bruta que ella és incapaç de fer perquè no vol embrutar-se les mans. Ho fa Alemanya amb Grècia, ho fa Àustria amb les exrepúbliques iugoslaves i ho fa la Unió Europea, en el seu conjunt, amb Turquia. Uns i altres vulneren els drets humans i violenten els tractats internacionals pel mòdic preu de 6.000 milions d'euros. Safe european home, cantava The Clash.
Un tren d'Hamburg al golf Pèrsic
Ara que es compleixen 102 anys de l'esclat de la Primera Guerra Mundial es fa evident que la vella Europa ha reculat -millor dit: l'han feta recular, els que n'estaven subjugats- i s'ha reclòs en les seves fronteres naturals. Recordeu que, encara ara, l'Afrique commence à les Pyrénées (Dominique Dufour de Pradt dixit el 1816 a les seves Mémoires historiques sur la révolution d'Espagne) i que els Balcans són el pati del darrere de l'Europa imperialista, com escrivia el búlgar Gueorgui Dimitrov el 1925.
 |
| La ruta d'entrada a Europa dels refugiats sirians a través dels Balcans reprodueix fil per randa el traçat del tren projectat entre Berlín i Bagdad. |
Fa un segle, eren els europeus els qui remenaven la cua al Pròxim Orient. Sota el pseudònim de Fabián Vidal, el periodista Enrique Fajardo -enviat de La Correspondencia de España al front francès de la Primera Guerra Mundial i autor de Crónicas de la Gran Guerra- explicava el 1917 en el número 102 de la revista Iberia quin era el pla del kàiser Guillem II: “Cuál era ese plan? El pangermanista. Y hoy se sabe que el pangermanismo resume esos fines esenciales en la siguiente fórmula: «De Hamburgo al Golfo Pérsico». El libro de Otto Richard Tannenberg, ‘Gross-Deutschland die arbeit des 20 Jahrhunderts’ ('La Gran Alemania, obra del siglo veinte') publicado por Bruno Volguer de Leipzig en 1911, contiene todas las precisiones deseables sobre la idea secreta del partido de la expansión militar y económica, nacido en Prusia extendido por toda Alemania y que ha provocado y sostiene la guerra mundial a que asistimos aterrados los neutros".
Alemanya i Turquia són vells coneguts en el tauler de la geopolítica. "Quieren los dueños de Alemania dominar desde el mar del Norte al Golfo Pérsico. Su ideal es una vasta confederación imperial que comprenda Alemania, Bélgica, Holanda, Suiza, toda la Francia hasta el Somme, Polonia, Curlandia, Lituania, Ukrania, Austria, Hungría, los Países balkánicos y la Turquía Asiática hasta Persia y aún más allá. Un ferrocarril que comienza en Hamburgo y pasando por Bagdad fuese hasta Bassorah debía servir de arteria a ese inmenso imperio cosmopolita, dirigido por una aristocracia militar, política, administrativa e industrial de alemanes".
L'Imperi Otomà volia conservar a tota costa el control sobre península aràbiga i estendre la seva influència a través del mar Roig. Per la seva banda, Alemanya cercava una alternativa al canal de Suez, sota control britànic, per accedir a les parts orientals del seu imperi colonial. "La alianza con Turquía, para Alemania, significó [...] la realización inmediata del plan [...] El único obstáculo era Serbia". Per això hi ha qui diu que, en veritat, l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran i la causa última de la guerra va ser aquest projecte; el d'un tren que avui, per comptes d'or negre, transportaria refugiats.
Sempre el petroli
La construcció del ferrocarril de Bagdad o Bagdadbahn es va iniciar el 1903, com a segona fase de la línia fèrria que des de 1896 travessava la península anatòlica des de Constantinoble -l'actual Istanbul- fins a Konya, passant per Ankara. En tots dos casos, el finançament i l'enginyeria fou proveïda per bancs i companyies germanes, amb el Deutsche Bank al capdavant.
El 1915, el ferrocarril encara es trobava a 500 kilòmetres del golf Pèrsic. En cas d'haver finalitzat abans, aquest tren hauria permès l'intercanvi de béns amb les colònies més llunyanes. El viatge de tornada, al seu torn, hauria aportat a la indústria alemanya un subministrament directe de petroli -a més de crom, antimoni, plom i zinc- i hagués amenaçat de mort el trànsit comercial britànic a escala regional i, de rebot, les expectatives russes al Caucas i el nord de Pèrsia. Com explica l'orientalista nord-americà Morris Jastrow el 1917 a The war and the Bagdad Railway, un comboi de mercaderies necessitaria set o vuit dies per plantar-se d'un extrem a l'altre, i tan sols quatre més per atènyer l'Índia. Per aquesta raó la línia era vista per Londres com un canó de 42 centímetres de diàmetre apuntant als seus dominis.
La guerra va començar bé per als alemanys: "Ya habían llegado a Mosul contingentes considerables de Turquía, encuadrados y mandados por oficialidad alemana y austriaca. Pero, el golpe mejor preparado fué el del Cáucaso: 250.000 turcos concentrados desde Trebizonda al lago de Van, se dividieron en varias columnas [...] Las tropas de Mosul invadieron Persia y sublevaron a los backtiaris. Los cónsules franceses, ingleses y rusos fueron asesinados o expulsados. El agente alemán principe Enrique de Reuss organizó un ejército de mercenarios con la base de los oficiales e instructores suecos que había tenido a sueldo el Sha. El Afghanistan se conmovía y su emir vacilaba. El Beluchistan independiente lanzaba sus hordas contra los puestos ingleses de la cuenca del Indo. Los cipayos se sublevaban en Singapur".
La reacció aliada
A la fi, però, britànics i russos prengueren el control de la situació: "Todo eso se ha desvanecido ya y según los indicios, de un modo definitivo e irremediable. Un ejército angloegipcio está en Palestina y marcha sobre Gaza y Bir es-Seba. Otro, angloindio que subió de Korna [...] ha destruído a las fuerzas turcas de la Mesopotamia y ha tomado Bagdad [...] Y ya hay preludios de un avance general de los moscovitas de Armenia hacia el corazón de la Anatolia. El sueño de que Alemania se extendiera desde Hamburgo al Golfo Pérsico no tendrá realidad. Los ingleses están en Bagdad y quizá muy pronto estén en Jerusalem. Arabia se ha sublevado y ha sacudido el yugo de los turcos. Los Estados Unidos reforzarán muy pronto, con todo su enorme poderío financiero, industrial y marítimo, a los aliados".
Els vaivens de la història. Llàstima que sempre sigui la gent humil qui més els pateix, i no pas Juncker o Tusk.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada