El problema és Convergència

La cosa és molt clara: el 9-N la bronca va ser entre CDC i ERC, amb la CUP posant-hi vaselina, i ara és entre CDC i la CUP, amb ERC fent-se l'orni. Vist els contendents, crec que el problema és CDC, però què hi farem: ja sabem que sense els botiguers no hi ha res a fer. 

La independència no s'improvisa; es construeix. I no sembla, aparentment, que els representants polítics dels catalans i les catalanes ho estiguin fent gaire bé. Jo ho entenc: és la conseqüència lògica de la fugida endavant protagonitzada per CDC des que l'any 2012 va adonar-se que un sector important de la seva base electoral s'havia mogut, i que els draps bruts del partit li podien passar factura. Per això Artur Mas i el seu entorn van decidir fer de la necessitat virtut, com els cristians conversos, i posar-se al capdavant de la reivindicació. 

La resta ja sabem com ha anat. El cop de timó de CDC ha fet políticament viable l'inici del procés, però la seva supervivència ho ha condicionat tot, fins al punt que el 27-S es va haver de fer una llista de circumstàncies per salvar el cul al president i una altra de la CUP, que va ser l'única que va eixamplar l'espectre electoral de l'independentisme. Se suposava, malgrat tot, que hi havia un full de ruta més o menys compartit i que l'aprovació de la resolució rupturista del 8 de novembre per part del Parlament de Catalunya havia de donar pas a un acord entre els grups de Junts pel Sí i la CUP per investir president (Mas, Romeva o Munté) i formar el nou govern. 

Ara això ja és extemporani, però cal recordar que el mateix Mas va proclamar solemnement en una conferència pronunciada fa tot just un any que no era temps de "condicions personals" i que tan aviat podia ser el primer com l'últim d'una llista. I al final va anar de quart. 

Un altre exemple del tacticisme de CDC: al meu poble es va presentar com a CiU, havent-hi com ja hi havia una llista d'Unió, i no va ser fins al passat ple d'octubre que es va obrar la mutació. El regidor Esteve García-Ossorio va demanar el vistiplau de la resta de grups municipals per modificar les sigles. Va ser menystingut per tothom, i la seva sol·licitud va ser atesa amb els únics vots favorables de l'interessat i de la regidora del PP, i l'abstenció de la resta de membres de la corporació.

L'error de la CUP 

En política i en la vida mai no es pot dir d'aquesta aigua no en beuré. Ja s'hi va trobar CiU l'any 2006 i ara s'hi troba la CUP. Aleshores, Mas va signar davant notari que no arribaria mai a pactes amb el PP, i després va governar dos anys amb el suport d'Alícia Sánchez-Camacho. Ara ha estat la CUP qui ha reiterat per activa i per passiva que no aplanaria el camí de Mas a la presidència i per dues vegades s'ha mantingut fidel a la seva promesa electoral, malgrat els malabarismes de Mas durant els dos debats per fer passar bou per bèstia grossa: qualsevol cosa abans de veure's amortitzat, fins i tot una moció de confiança als deu mesos de singladura. 

Aquesta "intransigència" ha desfermat les ires de la parròquia convergent. Val a dir, però, que les negatives no han estat gratuïtes i que l'esquerra independentista ha demostrat un cert moviment de cintura "amb mesures concretes molt allunyades del programa polític de la CUP en tres punts cabdals: ruptura democràtica, pla de xoc i procés constituent". Ho explica avui al diari Ara el diputat Julià de Jòdar; però cap raó no compta per als acèrrims del Molt Honorable -alguns d'ells, els clàssics fonamentalistes de l'òrbita de Reagrupament, Solidaritat o Estat Català-, els quals s'han prodigat -i es prodiguen tothora- en comentaris insultants a les xarxes socials que desqualifiquen a qui els subscriu. Els retrets més habituals es divideixen entre les acusacions de traïció ("talps", "lerrouxistes", "quintacolumnistes"...), la superioritat moral ("perroflautes", "escòria"...) i la condemna ideològica: per a ells, l'Anna Gabriel és una "abortista" i l'Antonio Baños, un "faista [de la FAI] amb corbata". 

Els extrems es toquen 

Dos mesos després de les plebiscitàries la cosa no pinta bé i al voltant de la situació actual de bloqueig s'està construint un relat que acusa la CUP d'enterrar el procés i la situa en el centre de totes les dianes. Cada cop les posicions s'han enrocat més i en totes dues bandes hi ha sectors interessats a torpedinar l'entesa. En aquests moments, la pressió social sobre els cupaires ja ha sorgit efecte a comarques, on molts militants i diverses assemblees acceptarien Mas com a mal menor. En canvi, els "sectors ultrarecalcitrants" de l'anticapitalisme metropolità segueixen impertèrrits davant l'escalada verbal dels liberals de CDC. Tot plegat ha estat interpretat com una maniobra d'alguns sectors per desmarcar-se del procés i tornar a l'statu quo. Primer va ser Felip Puig; diumenge, Andreu Mas-Colell amb un article al diari Ara en què titlla d'"immadurs" els postulats de la CUP envers la Unió Europea, i dilluns va ser el torn de Francesc Homs, al matí, i del mateix partit, a la tarda, a través d'una piulada al seu compte oficial de Twitter en què s'acusava l'esquerra independentista d'unir els seus vots als de l'unionisme (bé, això també ho diu en Colomines... Quin altre!) 

La cosa té gràcia. Ens volen fer creure que la suposada voluntat obstruccionista de 10 diputats té la culpa de tot quan, per a mi, és molt més alarmant que el candidat convergent a Madrid deixi sense efecte la declaració de ruptura i apel·li a la "voluntat de pacte i diàleg amb les institucions espanyoles". O una cosa encara pitjor: que els principals portaveus sindicals del cos de Mossos d'Esquadra hagin deixat clar que no desobeiran la legalitat vigent. A quines estructures d'Estat ens referim? De quin Estat parlem: del català o l'espanyol? 

Si, com s'havia especulat, tot això es tracta d'una estratagema per despistar l'enemic en espera de conèixer els resultats electorals del 20-D, que ho diguin; tots estaríem més tranquils. No m'agrada gens el que sento i el que veig. Malauradament, això del procés s'ha convertit en un acte de fe, de manera que gairebé me'n desentenc i faig confiança cega a les veus d'una banda i d'una altra que diuen que tot anirà bé, i especialment a Lluís Llach en el seu paper d'alcavot. Diuen que mentre hi ha vida hi ha esperança i no sabeu com lamentaria haver de donar la raó a José María Aznar: a l'Iraq no hi havia armes de destrucció massiva, però els independentistes catalans ens trauríem els ulls entre nosaltres.