Artur Mas, un altre màrtir?

Pere Virgili (Ara)

No, això no té res a veure amb els escorcolls d'avui a les seus i alguns ajuntaments governats per CDC (tot i que l'espectacle mediàtic muntat per la Guàrdia Civil també hi ajuda). El text que llegireu a continuació formava part del redactat original de l'article que la setmana passada vaig dedicar a la declaració davant la Justícia espanyola del president de la Generalitat, però al final vaig escapçar-lo per fer-lo més digerible. Avui el publico aprofitant que el crític literari J. Ernesto Ayala-Dip reflexiona sobre aquesta mateixa qüestió al diari El País. El text en qüestió deia això: 

Des de la seva gestació com a tal, l'Estat espanyol té un problema recurrent: Catalunya. Lluny de saber-lo entomar amb més i millor democràcia, el combat des de l'immobilisme, el supremacisme i l'oprobi. Aquest cop i davant la improcedència de treure els tancs o de bombardejar Barcelona, el Govern central ha fet intervenir la Justícia, però ha errat la via i les dates. A ulls de la immensa majoria de catalans -inclosos els líders del PSC i CSQP- ni tan sols no hi ha cas a jutjar. N'hi ha prou de recordar la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut per adonar-se que la judicialització de la política i la politització de la justícia són part del problema i no de la solució. 

I pel que fa a les dates, la miopia és manifesta. Si després d'un any d'instrucció, el TSJC no ha trobat millors dies per citar a declarar l'exvicepresidenta Ortega i la consellera Rigau, d'una banda, i el president Mas, de l'altra, és per fer-s'ho mirar. El 13 d'octubre de 1909, l'exèrcit espanyol afusellava el pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, i el 15 d'octubre de 1939 feia el mateix amb el president de la Generalitat Lluís Companys. Pocs dies després dels fets, una gernació es concentrava al passeig de l'Arc de Triomf -avui dit Passeig de Lluís Companys- per exigir la llibertat dels acusats de participar en la Setmana Tràgica. La manifestació tenia lloc davant de l'edifici de l'Audiència de Barcelona, l'actual seu del TSJC, tot just acabada d'inaugurar. 

Pere Virgili (Ara)

Voleu més coincidències? En vida, tots dos -Ferrer i Guàrdia i Companys, com Francesc Layret i Marcel·lí Domingo- van erigir-se en defensors de les classes populars i tots dos van acabar igual: executats al castell de Montjuïc, acusats de sedició, després de sengles consells de guerra sumaríssims. Malgrat el temps transcorregut, els seus assassinats són perfectament legals perquè l'Estat espanyol es nega a revisar les causes i restituir-ne el bon nom. Sens dubte, seria exagerat comparar aquells judicis amb la imputació del president Mas, tot i que el sindicat d'ultradreta Manos Limpias també l'acusa de sedició i que tot plegat revela la incapacitat de l'Estat per abordar la qüestió catalana, que és nacional i que és social alhora. 

I a les proves em remeto. Durant el procés mogut contra Ferrer i Guàrdia van ser moltes les veus que, com les del periodista Ramon Noguer, redactor d'El Poble Català, denunciaven l'estratègia comunicativa ordida pel ministre de Governació, Juan de la Cierva, el qual atribuïa al separatisme els successos de juliol; cosa que irremeiablement produí l'allunyament del moviment proletari espanyol. Per donar versemblança a aquest discurs, l'advocat Amadeu Hurtado recorda en les seves memòries que la primera condemna a mort fou la de Josep Miquel i Baró, un empleat municipal, nacionalista d'esquerres, que dirigí el moviment a Sant Andreu del Palomar.