15-O: tossudament alçats

David Ramos (Getty Images)

Vagi per davant una confessió: Artur Mas no és sant de la meva devoció. Li reconec virtuts personals que el capaciten per a la política molt més que a la majoria de líders d'altres partits, però no per això aprovo la seva gestió. Ni ara, ni abans. I dit això, comencem el panegíric. 

Avui l'Estat espanyol, amb els tres poders a l'uníson -l'executiu, el legislatiu i el judicial-, volia fer escarni de la seva figura, però el bumerang li ha tornat a la cara. Desconec com ho ha entomat l'opinió pública espanyola, tot i que m'ho puc imaginar. A Catalunya m'atreviria a dir que, en general, la notícia ha causat indignació, i, al món, segurament, més aviat estupor que altra cosa.

Efectivament, tal com estava anunciat, aquest matí el president de la Generalitat ha declarat davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) com a imputat per haver "planificat, patrocinat i finançat" el procés participatiu del passat 9-N. La fiscalia l'acusa de "desobediència greu, prevaricació, malversació i usurpació de funcions"; delictes que podrien acabar amb la seva inhabilitació. Això darrer ja veurem com acaba, però de moment el Govern del PP ja té la foto que buscava; encara que hagi sortit una mica desenfocada. 

Atrapat entre la testosterona espanyolista i el càlcul electoral, el PP volia de Mas una imatge degradant, humiliant, de prostració. I en el fons ho ha estat -jo mateix he experimentat sentiments contraposats mentre veia les imatges- i ho serà mentre no es desobeeixi el marc legal espanyol, però l'escenografia l'ha traït. 

Vares amunt 

Cèlia Atset (Ara.cat)

El president, que en això està fet tot un crack, hi ha comparegut serè. L'hem vist enter, tranquil, seguríssim de si mateix. Ha fet el recorregut a peu des del Parlament, escortat per 400 alcaldes i alcaldesses i aclamat per milers de persones: una demostració clara i diàfana de la base cívica i institucional que impulsa el procés d'independència. La sortida no ha estat menys èpica: s'ha entonat el cant dels Segadors a les escales del Tribunal i Mas s'ha donat un veritable bany de masses mentre rebia els ànims i estrenyia les mans d'alcaldes, regidors i ciutadans. Poca estona després, l'escena es repetia a la plaça de Sant Jaume.

I entremig, la seva declaració davant la sala. Tota una metàfora de què és Espanya en aquests moments: un seguit de jutjats, delegacions del Govern i capitanies militars impenetrables a la llum, els colors i les veus del carrer on només s'hi entra per retre comptes. 

Mas, reforçat

Una vegada més -i ja en van unes quantes!- la necessitat de marcar múscul per part del Govern del PP a Espanya dóna aire a un Artur Mas moribund. Tots dos es retroalimenten. I em poso a mi mateix com a exemple: "Si toquen el president, ens toquen a totes", piulava fa uns dies. La dreta i l'esquerra espanyola obliden sistemàticament que Mas representa la màxima institució del país, i que atacant Mas s'ataca quelcom molt més pregon. Per això avui amb ell estava fonamentalment la gent d'ordre: persones assenyades, majoritàriament de certa edat, que normalment no es mobilitzen. 

El mateix Mas ha dit que "únicament" -i poca broma, que no va ser poca cosa!- va escoltar el clam ciutadà i va voler garantir drets fonamentals com la pau social, el dret d'expressió i la llibertat ideològica. Assegura que l'Estat actua mogut per la "ràbia" davant l'èxit de participació del 9-N i pel ressò internacional que va tenir, i deixa en mans de la Justícia que dirimeixi si "actuar com a demòcrata equival a actuar com a delinqüent". El president n'assumeix "la màxima responsabilitat" de l'organització, però nega totes les acusacions: tota la resta va ser obra dels voluntaris. Molt astutament, Mas segueix defugint la confrontació directa i potser estratègicament és el més convenient, en espera de les eleccions generals del 20 de desembre, de la fórmula electoral que finalment adoptarà el sobiranisme i de com es resoldran les incògnites que pesen sobre la CUP i l'entorn d'Ada Colau. 

Sabedors de qui és Mas i de tot aquest tacticisme, avui la majoria dels altres no hi érem. Però hi serem quan calgui desobeir.