La Flama, 2013

En aquests moments, la flama del Canigó ja és al Baix Maresme gràcies a l'esforç d'una dotzena d'atletes d'Alella i El Masnou capitanejats pel David de Diego i en Jordi Reguill. Corren des de les set del matí, en relleus individuals, amb una torxa a la mà. Els corredors marxen amb el foc que els ha dut a Coll d'Ares una colla de ciclistes procedent del refugi d'Estables, a la vall de la Parcigola. Hi han sortit a les cinc de la matinada, just després que un grup d'excur-sionistes d'Alella, Premià de Mar i Vilassar de Mar hagin caminat ininterrompudament durant dotze hores per traspassar-los la flama que s'ha encès a mitjanit al cim del Canigó. I és precisament d'això darrer del que vull parlar-vos. 

Sense neu ni grampons 

A diferència del que és habitual, la presència de gruixos de neu importants al massís del Canigó fins a dates ben recents havia amenaçat la celebració de l'acte de regeneració de la flama en el seu format tradicional. La neu i la important afluència de gent en tractar-se d'un cap de set-mana van dur l'entitat organit-zadora de l'esdeveniment a emetre un comunicat els dies previs en què anunciava el trasllat del lloc d'encesa de la pica del Canigó (2.784 m) al Pic Jofre (2.362 m) per motius de seguretat. Per si de cas, i amb anterioritat a les vacil·lacions oficials sobre el lloc definitiu de celebració, vam fer una escapada per reconèixer el terreny el passat dia 13. Vam ensopegar moltíssima boira i vam travessar força pales de neu abans de fer el pic de Rojà. Des d'allí estant i aprofitant uns instants de bona visibilitat ho vam veure una mica fomut: o molt canviaven les coses o aquest cop per arribar al Canigó caldria dur-hi grampons. I així ho hem fet; per precaució, els hem passejat amunt i avall tota la travessa malgrat que no ens n'han fet falta perquè, al final, la pluja i les altes temperatures registrades els darrers dies van desfer la majoria de les congestes, de manera que la cerimònia s'ha acabat fent al Canigó.  

Foc joliu 

Ahir al migdia vam posar rumb al Vallespir. A les quatre ja érem a Estables, el nostre campa-ment base. Vam dinar a la terrassa del refugi i una hora més tard ja estàvem en marxa. Vam fer el flanqueig fins al Pic dels Gorgs a bon ritme. A quarts de deu vam sopar, ben arraulits, a Gorgs de Cadí. Tot i que va ser una nit magnífica -serena i amb lluna plena- vam administrar amb cura el temps d'ascensió al Canigó per no ser-hi massa d'hora, ja que a la pica acostuma a fer fred i bufar el vent. A les onze de la nit encetàvem l'ascens final a la xemeneia. "Feu-nos pati, que ja arribem!", cridàvem. Com era de preveure, a dalt hi havia una gentada vinguda dels quatre punts cardinals: n'hi havia de l'Alguer, d'Andorra, del sud i el nord del Principat, de les Illes i del País Valencià. 

A mitjanit es va encendre el foc. Després d'entonar Els Segadors vam iniciar el camí de retorn, amb un parell de metxes fumejant cordades als bastons de caminar. "Cloc, cloc, cloc!", vam sentir. Un roc desprès per un grup que dúiem al darrere va estar a punt d'obrir-nos el cap. "Aquestes coses passen", van etzibar-nos. Com de costum, la pujada fins la collada del pic dels Gorgs va ser el principal obstacle a vèncer. Les tarteres, les hores d'insomni i el cansament acumulat als genolls i l'esquena van acabar d'alentir el ritme. A les cinc del matí, en Jordi i en Kiku donaven l'alternativa als ciclistes que ens esperaven al refugi. Tres quarts d'hora més tard hi arribava la resta del grup, que a les deu del matí s'ha acomiadat fins a l'any vinent a Sant Pau de Seguries.

Ha estat una experiència inoblidable, com totes les anteriors. La Comunitat de la Flama està d'enhorabona per motius diversos. Després que el 2012 fóssim només dues les persones a completar la travessa, enguany la cordada ha estat la més nombrosa de totes les que s'hi han organitzat, amb 10 persones. Per primer cop, a més, l'expedició ha comptat amb participació femenina. I també per primera vegada s'hi ha incorporat al grup sava nova, la qual cosa permet albirar un futur esplendorós: als veterans -en Kiku Mach, en Jaume Teixidó, en Jordi Serrano i jo mateix- s'hi han sumat l'Edgard Olivares, l'Eva Romera, la Inés Ivorra, en Joan Escalé, en Ramon Anglada i l'Agustín Zapirain. Gràcies a tots i totes!