Els veritables supremacistes, de Companys a Puigdemont

Fa tot just un any, el Govern legítim de la Generalitat va declarar el 5 de febrer com a Dia Nacional de l’Exili i la Deportació amb “la voluntat de preservar la memòria dels fets esdevinguts aquell dia de l’any 1939, així com de generar consciència crítica i sensibilització humanitària per tots els exilis i els desplaçaments forçosos de població que s’estan produint en l’actualitat arreu del món”. 

Un any després d’institucionalitzar aquell propòsit, no sembla que la “consciència crítica” ni la “sensibilització humanitària” s’hagin prodigat gaire a casa nostra. Ara i aquí, els principals líders polítics del país són a la presó i a l’exili, la voluntat política dels catalans no es pot fer efectiva pel bloqueig dels alts poders de l’Estat, els grups de comunicació purguen els periodistes i opinadors dissidents, els treballadors dels mitjans públics s’autocensuren, i jutges i policies s’excedeixen en les seves funcions i persegueixen penalment per presumptes delictes d'odi a tuitaires, professors d'escoles i instituts, humoristes, cantants de rap, hotelers, bombers, regidors, pallassos i fins i tot un mecànic de Reus. 

I mentre això s’esdevé, n’hi ha que s’ho miren des de l’equidistància, com si la cosa no anés amb ells, mentre una part de significativa de la societat catalana aplaudeix amb les orelles. En els darrers temps, molts dels nostres veïns –milers, desenes milers– han tret a passejar la seva misèria humana i intel·lectual. Hi ha de tot: joves millennials, avis que prenen el sol al parc, companys de feina, pares i mares de l’escola. A tots ells la democràcia els ve grossa. Prefereixen l’autocràcia d’un Estat fort, que és l’avantsala de la dictadura. 

Revisionisme històric 

Alguns potser no ho saben, però són enemics de la llibertat –de “la dels altres”, és clar, que és la col·lectiva!– perquè la supediten a l’imperi de la llei, encara que les lleis es puguin interpretar, modificar o simplement suplantar, si la majoria social ho vol. Molts d’altres en són plenament conscients. Són els autodenominats constituciona-listes. Els coneixereu perquè embolcallen amb arguments legalistes el seu fariseisme i camuflen la seva condició de nacionalistes espanyols rere un cosmopolitisme adobat per la idea que el castellà és una llengua universal i un europeisme de nou encuny nascut a l’ombra del silenci còmplice de la comunitat internacional. 

Tenen tants motius per estar exultants que fins s’atreveixen a tergiversar la realitat i la veritat històrica. De la seves boques hem sentit tota mena de difamacions, i dels seus punys hem llegit arengues denigrants, com aquesta en llaor de la Brigada 155: “Muy bien por esos héroes que están combatiendo al auténtico fascismo, que son esos CDR, la ANC, Ómnium y los golpistas que merecidamente están en la cárcel y los que estarán. Adelante buenos catalanes, buenos españoles, buenos tabarneses, contra el fascio catalanazi”. 

Víctimes i botxins 

Als republicans catalans, víctimes propiciatòries de l’eix totalitari format per Franco Mussolini i Hitler –també amb el beneplàcit d’Europa-, aquestes abjeccions ens dolen i ens indignen sobre manera. Veure votar l’1-O Neus Català, supervivent de la barbàrie nazi, és la millor desautorització a totes les acusacions de persecució i totalitarisme. 

N’hi ha prou d’obrir Els catalans als camps nazis que va escriure Montserrat Roig l’any 1977 i llegir qualsevol de les seves pàgines per adonar-se de la perversió moral de la banalització del nazisme. La 30, per exemple, diu així: “En Josep Arnal era dibuixant professional al TBO. Treballà al Papitu i a L’Esquella de la Torratxa [...] En Josep Ester, un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries de Berga, va anar a parar a Mauthausen; era un Nacht und Nebel (nit i boira), i això significava que podia ser afusellat d’un moment a l’altre [...]

En Dídac Sabater, que morí al camp de Coswig, era del Consell d’Estat Català a Barcelona [...] En Francesc Boix, de Girona, acabà els seus estudis de Medicina a Madrid i es féu d’Izquierda Republicana [...] En Bernat Garcia, detingut per resistent a Bordeus i deportat a Sachsenhausen, treballava a la secció comercial de les edicions Proa a Badalona [...] L’Antoni Blanco i Blanch, home de confiança del sindicalista Joan Peiró, morí a Gusen l’11 de setembre de 1941 [...] També moriren a Gusen en Salvador Galobardes, d’Estat Català, que havia estat a Prats de Molló amb Francesc Macià [i fou capità del Regiment Pirinenc de Catalunya]; en Francesc Aymerich, de l’Esquerra Republicana de Catalunya, alcalde de Palafrugell; en Josep Sedó, d’Acció Catalana; en Josep Pons i Carceller, mestre d’escola; en Jaume Castells, paleta d’Hostalets de Balenyà; l’Antoni Sayós, fuster del mateix poble; en Josep Iglesias, del PSUC, nascut a Sierradefuentes, Càceres, obrer d’una fàbrica de suro a Palafrugell. Bernat Toran, fill de Fígols i dependent de la casa Jorba de Manresa i sindicat per aquest motiu al CADCI va morir gasejat a Gusen. I a Dachau va morir un tramviaire de Barcelona, de la CNT, que es deia Alegria...” 

En total, 1.972 catalans i catalanes van ser deportats als camps d’extermini, segons un cens elaborat el 2012 per la Generalitat i l’Amical de Mauthausen; no pas pel Govern espanyol, malgrat que també s’hi comptabilitzen 6.892 republicans de la resta de l’Estat. 

L’historiador Agustí Barrera relata la fi que van fer dos mataronins d’adopció. Francesc Verdalet, nascut a Blanes el 1914, era militant del PSUC i col·laborador esporàdic del setmanari Llibertat. Pere Vives, nat a Barcelona el 1910 i a qui el supervivent Joaquim Amat-Piniella va dedicar el seu llibre K.L. Reich, era un assidu de l'Ateneu Enciclopèdic Popular. Tinent d'artilleria de l'Exèrcit Popular, estava enllestint la traducció al català de La condició humana, d’André Malraux, ja que havia llegit molt en tres o quatre idiomes. “Era un intel·lectual brillant i alhora compromès políticament, per això participà en els fets del sis d'octubre de 1934”. El 1941, tots dos –Verdalet i Vives– van ser capturats a França per l’exèrcit alemany i internats a Mauthausen. Allí van ser sotmesos a treballs forçats i torturats per les SS al crit de Viva Franco, Arriba España abans de ser assassinats amb una injecció de petroli al cor. 

La seva filiació política i sindical no deixa dubtes sobre les víctimes de l’Holocaust. No era, però, una qüestió de sigles, sinó d’ideologia. “En Josep Escoda, de Lloà, al Priorat, no militava en cap partit, però se sentia republicà, progressista en extrem”, escrivia Montserrat Roig. El problema, i gros, és que a Catalunya i a Espanya els extremistes són reaccionaris! 

De Companys a Puigdemont  

A diferència del Caudillo, que va morir al llit, il Duce va ser penjat pels partisans, Itàlia va esdevenir una república, el Führer es va suïcidar i el nazisme va ser jutjat. No pas pel Tribunal Constitucional del Regne d’Espanya, sinó pel Tribunal Militar Internacional de Nuremberg, la història i la historiografia. 

Dissortadament, l’anormalitat espanyola permet als revisionistes vexar la memòria de Lluís Companys i de totes les víctimes republicanes que hi ha enterrades en fosses comunes, com tenen per costum els neofalangistes Pablo Casado i Rafael Hernando. Amb els seus clarobscurs, el president de la Generalitat era un símbol abans i tot d’esdevenir un màrtir, especialment per als seus enemics, perquè encarnava la institucionalitat catalana i la voluntat de la sobirania popular. El seu afusellament, doncs, va ser un càstig a tot un país. Tres generacions senceres –avis, pares i néts- van veure furtat el somni d’una federació ibèrica, i ara volen fer el mateix amb Carles Puigdemont i la República Catalana proclamada el 27 d’octubre. 

Tres generacions són 80 anys més de submissió. Ens la deixarem prendre?