A mida que ens acostem al 9N i a l'11S i aquí ningú no se'n desdiu -ni Mas, ni Rajoy- les cancelleries europees van abandonant de mica en mica el seu silenci proverbial i comencen a mostrar-se obertament a favor de l'Estat espanyol. O el que és el mateix: en contra de la independència de Catalunya.
La setmana passada va ser Angela Merkel qui va tirar un cable a govern de Madrid, i dimecres va ser el torn del president francès, François Hollande, i del primer ministre, el caragirat Manuel Valls. La cancellera alemanya va dir que defensava "la integritat territorial de tots els estats, que és una cosa totalment diferent a la independència d'una regió"; Hollande va constatar que la crisi havia reforçat les "identitats regionals" que volien esdevenir nacionals i que calia prioritzar "la cohesió sobre la divisió", i Valls va advertir que "s'equivoca qui es pensi que es pot sortir d'un estat de la Unió Europea sense que això tingui greus conseqüències polítiques i econòmiques".
Està clar que el procés d'integració europea, tal com els catalans l'havíem imaginat, no ha servit per superar les velles fronteres, ni la lògica ni l'interès d'Estat. La "desnacionalització universal" que profetitzava Agustí Calvet i Pascual, el gran Gaziel, no s'ha produït. La Unió Europea és un club d'estats -vint-i-cinc, però estats al cap i a la fi- i les nacions i pobles del vell continent que no han assolit aquest estadi continuen sense comptar ni un borrall. Queda clar, doncs, com diuen els anarquistes, que cap estat no ens farà lliures; especialment si els catalans en seguim mancats.
"Demanar als estranys, i sobretot als països poderosos del món, que s'interessin per la nacionalitat catalana i la deslliurin de l'esclavatge, és pretendre que es fiquin en un plet minúscul que no els importa res, i que es barallin per un desconegut insignificant, el qual ni tan sols entenen", escrivia l'any 1947 el qui fóra director i corresponsal a París de La Vanguardia. I prosseguia: "[els catalans] gairebé només ens comprenem i patim entre nosaltres mateixos. Venim a ser com una secta estranya i malmirada, mig de visionaris i mig de llampats".
"Demanar als estranys, i sobretot als països poderosos del món, que s'interessin per la nacionalitat catalana i la deslliurin de l'esclavatge, és pretendre que es fiquin en un plet minúscul que no els importa res, i que es barallin per un desconegut insignificant, el qual ni tan sols entenen", escrivia l'any 1947 el qui fóra director i corresponsal a París de La Vanguardia. I prosseguia: "[els catalans] gairebé només ens comprenem i patim entre nosaltres mateixos. Venim a ser com una secta estranya i malmirada, mig de visionaris i mig de llampats".
De tots els aliats amb què compta Espanya, França n'és el principal. De nou Gaziel, bon coneixedor i admirador de totes dues nacions, ens en dóna les claus. "La sort política de Catalunya, com a nucli entorn del qual pogués construir-se un Estat amb cara i ulls, es va jugar, i es va perdre, a Muret [l'any 1213], en terres de França". D'aleshores ençà, "Catalunya va passar a ser un poble remolcat [...] entre dos pobles remolcadors dels més temibles que hi hagi a la terra: l'aventurer de Castella, que sempre ha hagut de viure de la conquesta, perquè si es tanca a casa seva no té res més a fer que anar-se'n corrents cap al cel, i la gloriosa i planturosa França, la nació més encisera del món, que com una casa perfectament construïda i ben parada ha volgut sempre posar en net els seus límits a costa del veí que sigui". I rebla: "si, un poble com el català, petit, que no vol soroll i només demana pau i treball, una maledicció divina l'hagués volgut emparedar, no ho hauria pogut fer pitjor (per a Catalunya, s'entén) que deixant-lo premsat en la frontera entre França i Espanya".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada