30 de juliol 2014

La trobada Mas-Rajoy i l'antagonisme ideològic

La cimera d'aquest matí a la Moncloa entre els presidents d'Espanya, Mariano Rajoy, i de Catalunya, Artur Mas, ha acabat sense acord. Era de preveure. Segons m'explica un membre qualificat de l'ANC, el president de la Generalitat partia amb la consigna expressa de tornar de Madrid amb les mans buides. Rajoy l'hi ha posat fàcil. La incapacitat espanyola per admetre i donar una resposta satisfactòria al fet diferencial català és proverbial; gairebé congènita. I aquest és el drama dels partidaris de la tercera via: no hi ha federalistes sincers a l'altra riba del Cinca. 

La roda de premsa posterior a l'encontre, en què Mas ha estat pletòric i ha donat una lliçó comunicativa al seu homòleg, palesa l'antagonisme ideològic de les dues nacions. Des del segle XVII, la pulsió catalana, sempre a la defensiva, ha estat tothora particularista, federalitzant i republicana; davant per davant d'una Espanya expansiva, absolutista i uniformista. És un fet històric incontrovertible: en els moments crucials, Catalunya i Espanya han triat camins diferents que només la potència demogràfica espanyola, suportada en el pes de les armes, ha mantingut units. L'elecció de Castella, doncs, s'ha imposat sempre a la nostra llibertat. Vegem-ne alguns exemples. 

La Guerra de Separació i el Corpus de Sang. Relegada de l'empresa americana en benefici de Castella i substituïda per aquesta en el govern dels territoris italians de Nàpols, Sardenya i Sicília, la política imperial de la monarquia hispànica va convertir Catalunya en penyora i teatre d'operacions de les seves contínues guerres amb França. Ja aleshores, el comte-duc d'Olivares pretenia imposar la Unió d'armes (1626) i definia com "el negocio más importante" del regnat de Felip IV "reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla". Tot plegat va donar peu a una revolta el 1640, dita dels Segadors, i a una Guerra de Separació entre les institucions catalanes i el rei, en el decurs de la qual el president de la Generalitat, Pau Claris, va proclamar la República i va cercar l'empara de França. El conflicte va acabar el 1659 amb la derrota catalana i l'amputació del Rosselló, la Cerdanya, el Conflent, el Capcir i el Vallespir de la resta del Principat, en virtut de la signatura del Tractat dels Pirineus entre les corones d'Espanya i França. 

La Guerra de Successió i l'Onze de Setembre. Mort Carles II sense descendència i reconegut Felip V com a nou monarca, les institucions catalanes van optar el 1705 per l'arxiduc Carles III. L'aposta pel partit austriacista va donar origen a la Guerra de Successió, que el 1713 es va saldar amb l'evacuació de les tropes aliades del Principat. Abandonat a la seva sort, el país va viure un nou moment republicà: absent el seu sobirà, les institucions del país van advocar per prosseguir en solitari la guerra a ultrança fins a la capitulació de Barcelona, l'11 de setembre de 1714. 

El Memorial de Greuges i el federalisme republicà. El 1760, els diputats a corts per Barcelona, Mallorca, València i Saragossa van adreçar al rei Carles III un memorial en el qual reivindicaven la restitució de les lleis, furs i constitucions anteriors al Decret de Nova Planta. El 1869 hi tornaven: els representants dels comitès republicans d'Aragó, Balears, Catalunya i València van signar el Pacte federal de Tortosa per a la consecució de República federal. I encara quatre anys després, el març de 1873, Baldomer Lostau i Prats, per acord de les quatre diputacions provincials, s'erigí en president provisional de l'Estat Català en el marc de la Primera República espanyola, que presidia llavors el català Estanislau Figueras. La proclamació es va desconvocar després d'aconseguir el compromís del Govern espanyol de dissoldre l'exèrcit a Catalunya. 

La desfeta de l'imperi colonial. La majoria dels estats americans actuals es van emancipar al llarg del segle XIX. Cuba i Puerto Rico van ser les darreres colònies a sortir-se'n, el 1898, sota el patrocini dels Estats Units. La pèrdua dels territoris d'ultramar va sumir la classe política i intel·lectual espanyoles en una profunda crisi moral i ideològica. És el Desastre del 98, que donarà peu a una generació sencera de literats i pensadors, i a la política regeneracionista. Lluny de ser encaixada com una humiliació, la independència cubana -com més endavant, la guerra del Rif (1921-1926)- suscitarà la simpatia de l'incipient moviment separatista català. Tres-cents voluntaris catalans lluitaran al costat dels insurgents de José Martí d'Antonio Maceo i fins la bandera estelada s'inspirarà en l'ensenya cubana. 

Resultats de les eleccions legislatives d'abril de 1907.
Mapes electorals diferents. El debut del segle XX veu nàixer el catalanisme polític, de dretes (la Lliga) i d'esquerres (la Unió Federal Nacionalista Republicana). La seva irrupció dibuixarà un escenari polític molt diferent al sistema dinàstic espanyol de partits, especialment després de l'èxit electoral de la Solidaritat Catalana el 1907. Un segle després, les diferències entre els respectius mapes electorals -català i espanyol- segueixen vigents. 

La Mancomunitat i la dictadura de Primo de Rivera. El 1914 es crea la Mancomunitat de Catalunya, inicialment presidida per Enric Prat de la Riba, sobre la base de les antigues diputacions provincials. L'organisme, de clara orientació catalanista i voluntat modernitzadora, és suprimit el 1925 per la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. 

La República catalana de Macià. Vist el triomf de les forces d'esquerres i republicanes a les eleccions municipals, el 14 d'abril de 1931 el candidat d'Esquerra Republicana de Catalunya, Francesc Macià, va proclamar la República Catalana com a part integrant de la Confederació Ibèrica. Les pressions de Madrid i la negociació posterior amb el Govern espanyol van rebaixar-ne el sostre i va acabar amb la restitució de la Generalitat com a institució de govern autònom. 


Les eleccions de 1933 i l'Estat Català de Companys. A Catalunya, les eleccions legislatives de 1933 donen la majoria a les esquerres. A Espanya, però, s'imposen les dretes. Es constitueix, doncs, un govern republicà reaccionari que entra en col·lisió amb la política reformista del govern i el parlament de Catalunya. A petició del govern de l'Estat, el Tribunal de Garanties Constitucionals declara il·legal la Llei de Contractes de Conreu catalana, i el Parlament la tornarà a aprovar en els mateixos termes. La tensió va en augment, fins al punt que el 6 d'octubre de 1934 el president de la Generalitat, Lluís Companys, proclama l'Estat català com a part integrant de la República federal espanyola. El cop d'efecte és contrarestat per l'exèrcit: l'Estatut d'autonomia és suspès i el govern de la Generalitat és condemnat, empresonat i substituït per un governador general.

La Guerra Civil. Mentre a bona part d'Espanya triomfa el sollevament facciós d'una part de l'exèrcit dirigida pel general Franco, Catalunya derrota els militars i resta fidel a la República fins a la desfeta final, l'any 1939. 

La democràcia i la Constitució. La mort natural del general Franco, l'any 1975, va obrir el camí a la restauració de la democràcia a l'Estat espanyol. Quaranta any després, Espanya segueix sense digerir la seva matriu plurinacional. La generalització del sistema autonòmic, l'espoli fiscal i la ingerència constant de l'Estat en altres matèries impedeix que Catalunya es pugui sentir còmoda en aquest situació. Tot plegat l'ha dut a desenvolupar un mecanisme d'autoafirmació i d'autoprotecció reactiu que acostuma a donar com a resultat majories parlamentàries molt diferents -de vegades, diametralment oposades- a les que es generen a Espanya. Als governs de Felipe González (PSOE, 1982-1996) o de José María Aznar (PP, 1996-2004), Catalunya hi va contraposar els de Jordi Pujol (CiU, 1980-2003) i el primer tripartit (PSC-ERC-ICV, 2003-2007). I millor que sigui així, vist el desencís que va significar el parèntesi en què les esquerres van coincidir a la Moncloa i la plaça de Sant Jaume amb José Luis Rodríguez Zapatero i Pasqual Maragall, respectivament. Després de l'ensarronada de l'Estatut, a cul escaldat, calces d'espart!