Ferrer i Guàrdia, boc expiatori d’un crim d’Estat

Tal dia com avui de l'any 1909, s'iniciava el consell de guerra que condemnaria a mort el lliurepensador i pedagog alellenc Francesc Ferrer i Guàrdia, acusat de ser l’autor i el cap dels aldarulls que s'havien viscut el mes de juliol a Barcelona i altres poblacions catalanes contra les lleves destinades a combatre en la guerra colonial del Marroc i que han passat a la història amb el nom de la Setmana Tràgica. 

La seva execució -afusellat al castell de Montjuïc- fou el punt culminant d'un judici polític exemplificant camuflat rere un procés judicial dirigit i farcit de tota mena d’irregularitats. La sentència es consumà per la via ràpida tan sols quatre dies després de fer-se pública amb l’objectiu, per part del Govern de Madrid, tant d’impedir el debat polític abans no s’obrís el nou curs de sessions al Congrés, fixat per al 15 d’octubre, com d’aïllar-se davant les denúncies i les peticions d’indult que arribaven de la intel·lectualitat i l’opinió pública occidental. 

Coincidint amb aquesta efemèride, el centre de recerca històrica Cerquem les Arrels organitza aquest diumenge un nou itinerari guiat per diversos indrets d'Alella relacionats amb la vida, l'obra i l'època de Ferrer i Guàrdia, com ara la seva casa natal (Cal Boter) o el lloc on va ser sorprès pel sometent de la població (davant de Can Jonc). D'aquesta manera, aquest col·lectiu reivindica des de fa anys la figura d'aquest alellenc universal. 

També l’Ajuntament participa d'aquesta voluntat de recuperació de la memòria històrica. El març de 2011, el ple municipal va aprovar-ne la concessió del títol de fill predilecte i dos anys abans, l'octubre de 2009, la majoria de grups va donar suport a una moció d’ERC+La Garnatxa en què s’instava el Govern espanyol i els ministeris de Defensa i de Justícia a revisar-ne la causa, anul·lar el judici i restituir la dignitat personal de Ferrer i Guàrdia.  

El precedent de 1911 

Seguint l’estela de França, que el 1906 va revisar la sentència per l’afer Dreyfus -el militar jueu condemnat injustament per espionatge onze anys abans-, una dotzena de diputats de la minoria republicana entre els quals hi havia Rodrigo Soriano, Pere Coromines, Pablo Iglesias, i Melquíades Álvarez va provar de revisar l’acusació a Ferrer i Guàrdia el 1911. Ho va fer al Congrés de Diputats, per espai de 10 maratonianes sessions entre el 27 de març i el 8 d’abril i, si bé no se’n sortí -el resultat de la votació va ser abassegador: 179 a 23-, el seu testimoni ens serveix per il·lustrar algunes de les flagrants manipulacions i irregularitats que van caracteritzar el seu processament i judici. 

- Ferrer i Guàrdia fou jutjat per un consell de guerra sumaríssim, acusat de ser “el cap” d’un delicte de rebel·lió. Al principi, la imputació era per sedició, un delicte penat amb privació de llibertat, però l’interès dels poders fàctics per infringir-li un càstig exemplar n’incrementà la gravetat. Li fou aplicat el Codi de Justícia Militar -l’únic cos legal capaç de dirimir les acusacions de rebel·lió-, tot i que Ferrer i Guàrdia no ostentava la condició castrense i en un moment en què l’Estat de Guerra havia estat derogat després dels avalots de juliol. 

- La sentència no diu que en fóra l’únic responsable; però sí els fets, ja que la resta de processats -n’hi hagué més de 2.000!- no foren jutjats fins a cinc mesos més tard i, en tots els casos, o bé foren condemnats a penes de presó, o bé foren absolts. 

- Durant les setmanes posteriors a la revolta, ni les autoritats civils i militars ni la premsa no van citar ni suggerir mai que Ferrer i Guàrdia organitzés o prengués part en l’alçament popular. Diaris i autoritats en responsabilitzaren els republicans radicals, els anarquistes i, en menor mesura, alguns elements nacionalistes d’esquerra. De fet, l’autoritat militar -o el Jutjat d’Instrucció, segons la font- va dictar una providència el 23 d’agost a Mataró “considerando que no correspondía pena superior a la de prisión correccional”, i demanava per a ell “fiança de 2.000 pessetes”. Cal tenir present que el règim el vigilava de ben a prop atesa la seva condició d’element subversiu i conspirador. Des de 1902, i sobretot després de 1906, Ferrer i Guàrdia era seguit nit i dia per la policia. 

- Tot apuntava que les responsabilitats se saldarien en un nou judici civil, com passà el 1906 en motiu de l’intent de regicidi d’Alfons XIII per part de l’anarquista sabadellenc Mateu Morral a Madrid. Morral era bibliotecari de l’Escola Moderna, i Ferrer, tot i ser acusat d’instigador de l’atemptat, en sortí absolt. 

- La necessitat d’un cap de turc, i les pressions dels sectors de l’Església i la dreta més reaccionaris i furibunds, motivaren un canvi sobtat per part del Govern que presidia Antoni Maura. El ministre de la Governació, Juan de la Cierva, advertí llavors que “se procederá con energía extraordinaria” i es comprometé “a liarse la manta a la cabeza”. 

- Per tal d’organitzar la repressió i agilitar-ne la condemna, el Govern substituí el governador civil per Crespo Azorín i envià a Barcelona el fiscal del Tribunal Suprem, Javier Ugarte, amb la finalitat d’individualitzar el cas i desglossar-lo de la causa general instruïda contra la resta de presoners. Fou ell qui apuntà per primer cop sobre Ferrer i Guàrdia com “uno de los iniciadores y directores de grupos”. Aquest fet determinà la seva posada a disposició d’un tribunal militar. 

- En pocs dies, el ministre de la Governació trameté més de 400 telegrames perquè, entre d’altres, “se horadasen las paredes, se bajara a los fosos y se registrara el gallinero de Ferrer” en l’escorcoll de casa seva al carrer de Ferran. Calia fer mans i mànigues per trobar proves que el comprometessin. Resulta il·lustratiu el testimoni que en féu l’agent de policia Cruz Navarro, exiliat a Buenos Aires, des del diari argentí La Vanguardia, on explicava com els seus companys de registre tan aviat “sacaban del bolsillo interior de la americana un rollo de papeles” per inculpar-lo, com oferien a un empleat de la casa “300 duros” i lliurar-lo del servei militar “si quiere declarar algo sobre el señor Ferrer”. 

- El seu defensor durant el judici, el capità Francisco Galcerán Ferrer, qüestionà en tot moment les proves de càrrec i, molt en particular, la veracitat dels testimonis, ja que la majoria no coneixia personalment l’inculpat i tots ho feren per coacció o interès particular, atès que molts d’ells eren de filiació republicana i, consegüentment, també sospitosos d’haver simpatitzat amb la revolta. 

- La majoria dels 50 lligalls de documents i correspondència incriminatòria incautada al Mas Germinal de Montgat no guardava relació amb el fets i era molt anterior en el temps. N’hi havia de 1880. Es tractava, per tant, de “pruebas de inducción histórica”, extemporànies, com va qualificar-les el mateix governador de Barcelona, Ángel Ossorio Gallardo. Des de feia un parell d’anys, Ferrer s’havia allunyat de la política activa i concentrava els seus esforços en la pedagogia i la tasca editorial. 

- Pel que fa als testimonis, el diputat Rodrigo Soriano els definí, ras i curt, com “una comparsa, casi todos ellos gente desconocida y anónima, como diríamos en lenguaje teatral, coro de aldeanos y acompañamiento”. Ja durant el procés, el capità Galcerán denuncià que s’atorgués més credibilitat al “barberillo de Masnou”, en al·lusió a Francesc Domènech Mestre, que al mateix governador de Barcelona. El primer, juntament amb l’alcalde de Premià, el lerrouxista Domènec Casas Llibre, l’acusà d’incitar-los a proclamar la república el dia 26 de juliol i, després de ser empresonats, aconseguiren la llibertat declarant contra Ferrer. També el secretari auxiliar de l’Ajuntament de Premià, José Álvarez Espinosa, sostingué l’acusació, si bé poc després escriuria i fins compareixeria davant el Congrés per reconèixer que declarà “obligat” i sota pressió. 

- En canvi, per a Ossorio Gallardo, “aquellos sucesos no tuvieron cabeza, ni organización, ni caudillo, ni jefe”; per la qual cosa, ja abans del judici, declarà que no havien de ser jutjats per cap tribunal militar, “porque no revestían ese carácter”. Segons el seu testimoni, “en los tristes sucesos de julio hay que distinguir dos cosas: la huelga general, cosa preparada y conocida, y el movimiento anárquico-revolucionario, cosa que surgió sin preparación”. “La sedición no tuvo unidad de pensamiento, ni homogeneidad de acción, ni caudillo que la personificase, ni tribuno que la enardeciese, ni grito que la concretase. En cada calle se vociferaban cosas distintas y se batallaba con distintas miras” 

- La causa contra Ferrer i Guàrdia constava d’unes 1.200 pàgines, i el tribunal que el jutjà resolgué en poc més de vuit hores: a una mitjana de vint segons per foli. 

- La defensa disposà únicament de 24 hores per estudiar les acusacions, i no s’atengueren cap de les seves demandes. L’acarament entre Ferrer i Guàrdia i el seu principal acusador no sols no tingué lloc sinó que el barber del Masnou s’embarcà cap a Amèrica, on desaparegué misteriosament amb l’ajut dels serveis secrets espanyols. Tampoc no hi hagué acarament entre l’acusat i l’agent que el vigilava, Ángel Fernández Bermejo. Per la seva part, el cercle familiar i d’amistats de Ferrer i Guàrdia havia estat desterrat a Terol, i tots els escrits de Soledad Villafranca, Batllori o Meseguer sol·licitant-ne l’indult van ser refusats pel tribunal en considerar que arribaven un cop tancada la vista oral. 

En un context repressiu d’extrema duresa -amb més cent morts als carrers, dos milers de processats, tots els diaris d’esquerres clausurats des del 8 d’agost i amb La Publicitat, l’òrgan d’expressió de la Lliga, fent una crida pública a la delació-, Ferrer i Guàrdia esdevingué el centre de totes les ires: un boc expiatori amb deutes pendents que pagaria amb la vida els plats trencats de la Setmana Tràgica. 

Els crims provats de Ferrer i Guàrdia foren dos: sortir escàpol del judici per l’atemptat contra Alfons XIII, i el seu compromís amb la transformació social mitjançant la renovació pedagògica i educativa. Com sentencià el 1911 el diputat Rodrigo Soriano, per sobre de la pressió del medi, de la reacció clerical o de la pugna entre l’escola confessional i l’escola laica i racionalista, “Ferrer fue fusilado en Barcelona porque no fue fusilado en Madrid cuando el proceso de la calle Mayor”, la qual cosa crebanta el principi jurídic exceptio rei judicatae, pel qual ningú no pot ser jutjat dos cops pel mateix delicte. 

Com li digué el seu defensor, tractant de confortar-lo, “los cegados por el odio no conciben la justicia sin castigo [...] pero la justícia, créalo amigo mío, acaba siempre por triunfar finalmente”.