Alemanya contra Catalunya

Després de França, Alemanya. Ja tenim un altre país clarament arrenglerat al costat del govern espanyol en contra al dret a l’autodeterminació de Catalunya, i no és un país qualsevol; és la locomotora europea: el cor i el cervell de la política econòmica al continent. Al juliol, la cancellera Angela Merkel va dir que compartia plenament el veto de Mariano Rajoy a la consulta. Per si algú no se n’havia assabentat, els dos dirigents van escenificar la seva sintonia sobre aquesta qüestió en una roda de premsa conjunta a finals d’agost: “tot el que Rajoy ha dit altres vegades i acaba de repetir [sobre el 9N] per mi té molta lògica i em sembla que se li hauria de donar suport”. 

Motius diversos expliquen la posició alemanya: raons d’Estat, econòmiques i culturals. Ja se sap: igual com és un principi reconegut no immiscir-se oficialment en els afers interns d’un altre Estat, també és una màxima no escrita de la diplomàcia internacional que l’estabilitat i el manteniment de l’statu quo són anteriors a la democràcia. 

Si parlem d’economia, trobem que el 2010 una quarta part del deute extern net espanyol –a l’entorn d’1 bilió d’euros, entre administració pública i sector privat- estava en mans dels bancs alemanys, i no és gens clar ni que una Espanya sense Catalunya tingués capacitat de rescabalar-los, ni que una Catalunya independent fora de la Unió Europea tingués tampoc cap obligació de fer-ho en la proporció que teòricament li correspongués.

I queda la qüestió cultural, deutora de la mentalitat estatista. Mesos enrere, en un clima social i polític més relaxat que l’actual, un matrimoni alemany establert en una urbanització de luxe de la Costa Brava em declarava la seva indignació perquè havien estat atesos en català, i alternativament en anglès, quan anaven a fer benzina en una estació de servei empordanesa. “¿Por qué en catalán o por qué en inglés si somos alemanes? ¿Por qué no en español que es el idioma que sabemos todos?”

El pitjor ambaixador de Catalunya

S'han acabat les vacances. A Catalunya el nou curs polític s'enceta amb la vista posada en el 9N i els ciutadans tornem als nostres quefers diaris després d'un mes d'agost enrarit per l'afer Pujol. De fet, no hi ha cap època de l'any com l'estiu per copsar a peu de carrer o a l'entorn d'una taula l'estat de les relacions entre Catalunya i Espanya, especialment si et despenges uns dies per terres espanyoles: al poble dels teus pares o al poble dels teus avis. 

L'expresident Jordi Pujol va dir en alguna ocasió que els millors ambaixadors que tenia el país eren els catalans que amb la canícula retornaven als seus pobles d'origen. En dono fe. Recordo, de ben menut, enfilar la Panadella, travessar els Monegres i remuntar l'Ebre fins a guanyar les ribes del riu Jalón. "Ya llegan los catalanes", cridava la tieta Montse quan ens sentia arribar. Efectivament, allà érem tothora "los catalanes" en una època en què jo no tenia consciència clara de ser-ho. Els pares treballaven i jo marxava amb els avis. A Barcelona no hi tenia ningú. En canvi, al poble tothom era família i me'n treia el parentiu; una cosa, per cert, que jo no veia gens clara. 

Recordo llevar-me amb el soroll dels tractors. Recordo les vaques de la lleteria i les tortetas per esmorzar. L'olor dels xais d'en Fermín. Els matins de reclusió: la calor, les cortines passades i les persianes abaixades. Els homes al bar i les dones a missa; les velles vestides de rigorós negre, amb davantal i mocador al cap. Els dinars a la bodega i els àpats al pati del tio Antonio. La migdiada obligada. Els conills i les mosques del corral. Les conserves de cireres i de préssecs; les culecas i els mantecados del forn de la tia Nuncia, i la botiga de queviures de la Carmen Pili. El motocultor de l'oncle José, les prunes del tros del tio Manuel, els passejos amb bici per l'horta i les sèquies plenes de barbs. El pont del riu, l'assut aigües amunt i l'estació del tren. El campanar mudèjar i la xemeneia de la fàbrica de sucre. Les penyes de joves per festa major, els correbous i el ball al casino. I el millor de tot: seure a prendre la fresca després de sopar, fer-la petar amb els veïns i veure passar corrues de camions plens de llumetes procedents de la Rioja i el País Basc abans no hi fessin l'autovia.

En aquell temps, a principis dels vuitanta, els catalans ja ens volíem quedar "con toda el agua del Ebro" per a la nostra indústria, contribuint així a empobrir i despoblar l'Aragó. L'avi havia abandonat alguna partida de cartes per aquesta qüestió i el pare negava la major -com si no corregués l'aigua de Mequinensa en avall!-, però era debades. El futbol també era terreny movedís: només el tiet Fernando, al cel sia, era culer. I de la qüestió lingüística millor no en parlem. Planava la idea que es xerra català només per fer la guitza i molts concitaven la seva ràbia en el president de la Generalitat. Endemés, a Pujol el consideraven mal educat perquè parlava en català per TVE -aleshores, l'única televisió- i l'havien de subtitular. "El karaoke", li'n deien. I a nosaltres ens tocava impartir lliçons de pedagogia elemental: explicar que no ho feia pas per ofendre, sinó que segurament responia una pregunta formulada també en català i que, a Catalunya, era una cosa ben natural perquè tothom entenia les dues llengües. 

La cosa va anar així fins que no hi vam tornar. Primer jo, i després els avis. No per aquesta qüestió, és clar, perquè en general són molt bona gent, encara que tinguem el cap moblat de forma diferent. Fa pocs anys hi vam anar amb la dona i el nen: "Ay qué ver, tan pequeñico y ya habla catalán". La sempiterna obcecació. 

La torna 

Pujol, un estadista? Fins l'ABC ho sostenia, però la contribució de CiU a l'estabilitat econòmica i la governabilitat de l'Estat sempre va ser percebuda com un mercadeig en benefici propi: la política de peix al cove com a expressió del xantatge i l'erosió permanents a què Catalunya sotmet Espanya. Ara sabem que efectivament va ser així, però no en profit de tots els catalans, sinó eminentment seu i dels seus. 

Avui mateix, Guanyem Barcelona, Procés Constituent, Podem, ICV i diverses entitats veïnals han presentat una querella contra Pujol i la seva família. També aquest matí, els set grups del Parlament han votat que l'expresident comparegui a la cambra amb caràcter d'urgència abans de l'Onze de Setembre i del debat de política general dels dies 15, 16 i 17, tot i que l'interpel·lat ha anunciat que ho farà el dia 22 per "incidir el menys possible" en els fets de "gran voltatge polític" que es produiran aquest mes. Caldrà veure si ara ERC, PP, ICV, C's i CUP impulsaran la comissió d'investigació amb què havien amenaçat. 

Ja ho vam dir: per dur a terme el seu projecte -polític: convertir el Principat en una taifa, però també personal: amassar milions- Pujol va mudar el catalanisme pel catalunyisme. El seu discurs contemporitzador amb l'Espanya de les autonomies va merèixer la confiança de milers d'electors de tota classe i condició. Recordem-ho: "català és tothom qui viu i treballa a Catalunya". I és veritat, però alhora que a casa nostra regnava l'autocomplaença el Molt Honorable atreia l'odi dels sectors més rancis de la societat espanyola per ser qui era (recordeu allò de "Pujol, enano, habla castellano") i per ser com era. I precisament per ser qui era, el president de la Generalitat, sovint els catalans vam haver de defensar la seva persona, el ser com era, de l'improperi i de la crítica forana. I ara ens ha deixat amb el cul enlaire. 

En posaré dos exemples. El primer és el d'una dona que, després de més de trenta anys de residència a Catalunya, ha retornat a Extremadura senzillament perquè allí, "amb menys, puc viure millor". N'està "avergonyida", de l'expresident. "L'havia votat sempre i no sé quina cara posar. Ens ha defraudat. I ara aquí tothom en fa befa". El segon testimoni prové d'un poblet de les muntanyes d'Osca. Per festa major i amb la gent més beguda del compte van aflorar en alguns individus els pensaments més íntims i els instints més primaris. Allí, en un clima de certa provocació, un brigada de l'exèrcit -de permís, no uniformat- buscava les pessigolles als catalans fregant-los l'afer Pujol per la cara i els advertia que les Forces Armades no s'estaran de braços creuats si prossegueix el desafiament sediciós. La cosa va acabar aquí perquè l'altra part, com de costum, va parar l'altra galta i es va mossegar la llengua. "No l'he votat mai, però fot", confessava el meu interlocutor. "Esperem que el 9N no hàgim de menjar-nos també les urnes".

Pujol, Duran i la fi del 'catalunyisme'

Aquest bocí de país no deixarà mai de sorprendre'm. Em meravella que, a aquestes alçades, hi hagi gent que disculpi les corrupteles i els tripijocs fiscals de l'expresident Jordi Pujol i el seu clan. D'arguments i justificacions n'he sentit de tots colors: des de qui l'exonera perquè hauria defraudat la hisenda de l'Estat espanyol, fins a qui considera que només els tribunals d'un hipotètic Estat català estarien legitimats per jutjar-lo. Es poden dir coses més grosses i més contradictòries l'una de l'altra? Difícilment, però aquest país és així. 

A molts votants convergents, antics o actuals, no els sap tan de greu que el president i el seu entorn hagin pogut enriquir-se il·legalment, com el fet que ho hagin fet en una proporció desmesurada. Es parla de milers de milions d'euros. "Home, que hagués robat una mica, encara; però tant?" Com qui fica la mà al pot dels caramels... 

I, sobretot, el que pitjor porten és el moment en què tot això ha transcendit a l'opinió pública. Sostenen que és d'allò més inoportú perquè "ens fa quedar malament" i perquè "amenaça de fer naufragar el procés sobiranista". Malgrat que el mateix interessat ha confessat a mitges una part del pecat, contribuint a escampar la confusió, els seus aduladors creuen que ho ha fet pressionat. I què es pensaven, doncs, que 34 anys després Pujol hauria vist la llum i s'hauria penedit mutu proprio? 

La corrupció i el xantatge de l'Estat

És clar que els serveis secrets espanyols tenen un bon feix de dossiers negres que afecten les principals personalitats públiques del país; dossiers que han estat engruixits, recopilats i arxivats durant una pila d'anys en algun calaix del CNI o de la UDEF mentre els seus protagonistes han fet bondat. Això és, poden haver delinquit exactament igual com qualsevol altre polític, empresari o president de club de futbol, perquè tot això és permès i protegit a Espanya mentre no es qüestioni la seva unidad de destino en lo universal. En aquest cas, és evident que no ha estat Pujol qui l'ha posada en entredit, sinó els seus successors al capdavant de CiU; però des de les clavegueres de l'Estat qualsevol mitjà justifica la fi. Més clar, aquest article: ¿Qué coño es la UDEF? Es el Estado, señor Pujol. Ho diu ben clar el seu autor, José Antonio Zarzalejos: "el Estado se defiende cuando percibe que está siendo atacado".

L'existència -o, més ben dit, l'aparició a la premsa de Madrid- d'informació confidencial comprometedora explica el mutisme d'algunes patums i que d'altres hagin fet una passa enrere. És el cas de l'inefable Josep Antoni Duran i Lleida. Recentment dimitit com a número dos de CiU, el líder democristià segueix propugnant una entesa amb Espanya i fins sondeja la possibilitat de refundar l'espai de centre a Catalunya. Les seves paraules al voltant de l'afer Pujol són eloqüents. Assenyala que l'escàndol no acabarà amb el "desig majoritari que hi ha a Catalunya" en favor de la consulta però que "sí l'afectarà". Afectar, aquest és el verb.

És molt possible. Arraulirà, en primer lloc, a la gent poc ideologitzada i en especial als catalans d'ascendència espanyola que estaven dubitatius; a tots aquells, en definitiva, que puguin caure en el reduccionisme de pensar que algunes elits polítiques volen una Catalunya independent per poder "robar" només elles. I afectarà, en segons instància, al sector més pusil·lànime del nou independentisme sociològic: persones que tradicionalment havien votat CiU, que veien Jordi Pujol com el pare de la Catalunya autonòmica i que ara es troben desorientades, i algunes profundament disgustades. Persones que al llarg d'aquests darrers anys s'havien anat escorant gairebé sense adonar-se a favor de les tesis autodeterministes perquè el vent bufava de cua: el president Mas liderava el procés amb aplom, l'ANC feia gatzara al carrer i els mitjans catalans se'n feien ressò. Però quan l'Estat juga les seves cartes, ai las! La confessió de l'expresident els ha despertat del somni d'una Catalunya ensucrada, i la possibilitat -ben real, per cert- que el proper a veure en risc la seva reputació sigui el president Mas no hi ajuda gens. És sobre aquestes escorrialles que Duran i Lleida vol construir el seu projecte polític? 

Tot això ja ho veurem. De moment només dues coses són clares. La primera, que el procés ha afectat els pares del catalunyisme: una doctrina política, embolcallada en la senyera de les quatre barres, basada en l'usdefruit del país en benefici de 300 famílies. El procés, doncs, s'ha cobrat el cap de Pujol; ha deixat tocat Duran i Lleida, i, de retop, a la federació nacionalista, fins al punt de Convergència parla ja de la necessitat de fer foc nou com més aviat millor. 

I la segona, que a mida que ens acostem al 9N als independentistes ens costarà més guanyar la majoria social. A cada maniobra que faci, l'Estat ens farà palès que la nostra classe política és tan corrupta com la que més, i això restarà tremp, vitalitat i confiança al moviment. Per sortir-nos-en caldrà donar la volta a la seva estratègia, i denunciar que l'Estat que volem construir no té res a veure amb l'Estat que combatem: ni pot ser corrupte, ni pot encobrir els corruptes.

La trobada Mas-Rajoy i l'antagonisme ideològic

La cimera d'aquest matí a la Moncloa entre els presidents d'Espanya, Mariano Rajoy, i de Catalunya, Artur Mas, ha acabat sense acord. Era de preveure. Segons m'explica un membre qualificat de l'ANC, el president de la Generalitat partia amb la consigna expressa de tornar de Madrid amb les mans buides. Rajoy l'hi ha posat fàcil. La incapacitat espanyola per admetre i donar una resposta satisfactòria al fet diferencial català és proverbial; gairebé congènita. I aquest és el drama dels partidaris de la tercera via: no hi ha federalistes sincers a l'altra riba del Cinca. 

La roda de premsa posterior a l'encontre, en què Mas ha estat pletòric i ha donat una lliçó comunicativa al seu homòleg, palesa l'antagonisme ideològic de les dues nacions. Des del segle XVII, la pulsió catalana, sempre a la defensiva, ha estat tothora particularista, federalitzant i republicana; davant per davant d'una Espanya expansiva, absolutista i uniformista. És un fet històric incontrovertible: en els moments crucials, Catalunya i Espanya han triat camins diferents que només la potència demogràfica espanyola, suportada en el pes de les armes, ha mantingut units. L'elecció de Castella, doncs, s'ha imposat sempre a la nostra llibertat. Vegem-ne alguns exemples. 

La Guerra de Separació i el Corpus de Sang. Relegada de l'empresa americana en benefici de Castella i substituïda per aquesta en el govern dels territoris italians de Nàpols, Sardenya i Sicília, la política imperial de la monarquia hispànica va convertir Catalunya en penyora i teatre d'operacions de les seves contínues guerres amb França. Ja aleshores, el comte-duc d'Olivares pretenia imposar la Unió d'armes (1626) i definia com "el negocio más importante" del regnat de Felip IV "reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla". Tot plegat va donar peu a una revolta el 1640, dita dels Segadors, i a una Guerra de Separació entre les institucions catalanes i el rei, en el decurs de la qual el president de la Generalitat, Pau Claris, va proclamar la República i va cercar l'empara de França. El conflicte va acabar el 1659 amb la derrota catalana i l'amputació del Rosselló, la Cerdanya, el Conflent, el Capcir i el Vallespir de la resta del Principat, en virtut de la signatura del Tractat dels Pirineus entre les corones d'Espanya i França. 

La Guerra de Successió i l'Onze de Setembre. Mort Carles II sense descendència i reconegut Felip V com a nou monarca, les institucions catalanes van optar el 1705 per l'arxiduc Carles III. L'aposta pel partit austriacista va donar origen a la Guerra de Successió, que el 1713 es va saldar amb l'evacuació de les tropes aliades del Principat. Abandonat a la seva sort, el país va viure un nou moment republicà: absent el seu sobirà, les institucions del país van advocar per prosseguir en solitari la guerra a ultrança fins a la capitulació de Barcelona, l'11 de setembre de 1714. 

El Memorial de Greuges i el federalisme republicà. El 1760, els diputats a corts per Barcelona, Mallorca, València i Saragossa van adreçar al rei Carles III un memorial en el qual reivindicaven la restitució de les lleis, furs i constitucions anteriors al Decret de Nova Planta. El 1869 hi tornaven: els representants dels comitès republicans d'Aragó, Balears, Catalunya i València van signar el Pacte federal de Tortosa per a la consecució de República federal. I encara quatre anys després, el març de 1873, Baldomer Lostau i Prats, per acord de les quatre diputacions provincials, s'erigí en president provisional de l'Estat Català en el marc de la Primera República espanyola, que presidia llavors el català Estanislau Figueras. La proclamació es va desconvocar després d'aconseguir el compromís del Govern espanyol de dissoldre l'exèrcit a Catalunya. 

La desfeta de l'imperi colonial. La majoria dels estats americans actuals es van emancipar al llarg del segle XIX. Cuba i Puerto Rico van ser les darreres colònies a sortir-se'n, el 1898, sota el patrocini dels Estats Units. La pèrdua dels territoris d'ultramar va sumir la classe política i intel·lectual espanyoles en una profunda crisi moral i ideològica. És el Desastre del 98, que donarà peu a una generació sencera de literats i pensadors, i a la política regeneracionista. Lluny de ser encaixada com una humiliació, la independència cubana -com més endavant, la guerra del Rif (1921-1926)- suscitarà la simpatia de l'incipient moviment separatista català. Tres-cents voluntaris catalans lluitaran al costat dels insurgents de José Martí d'Antonio Maceo i fins la bandera estelada s'inspirarà en l'ensenya cubana. 

Resultats de les eleccions legislatives d'abril de 1907.

Mapes electorals diferents. El debut del segle XX veu nàixer el catalanisme polític, de dretes (la Lliga) i d'esquerres (la Unió Federal Nacionalista Republicana). La seva irrupció dibuixarà un escenari polític molt diferent al sistema dinàstic espanyol de partits, especialment després de l'èxit electoral de la Solidaritat Catalana el 1907. Un segle després, les diferències entre els respectius mapes electorals -català i espanyol- segueixen vigents. 

La Mancomunitat i la dictadura de Primo de Rivera. El 1914 es crea la Mancomunitat de Catalunya, inicialment presidida per Enric Prat de la Riba, sobre la base de les antigues diputacions provincials. L'organisme, de clara orientació catalanista i voluntat modernitzadora, és suprimit el 1925 per la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. 

La República catalana de Macià. Vist el triomf de les forces d'esquerres i republicanes a les eleccions municipals, el 14 d'abril de 1931 el candidat d'Esquerra Republicana de Catalunya, Francesc Macià, va proclamar la República Catalana com a part integrant de la Confederació Ibèrica. Les pressions de Madrid i la negociació posterior amb el Govern espanyol van rebaixar-ne el sostre i va acabar amb la restitució de la Generalitat com a institució de govern autònom. 

Les eleccions de 1933 i l'Estat Català de Companys. A Catalunya, les eleccions legislatives de 1933 donen la majoria a les esquerres. A Espanya, però, s'imposen les dretes. Es constitueix, doncs, un govern republicà reaccionari que entra en col·lisió amb la política reformista del govern i el parlament de Catalunya. A petició del govern de l'Estat, el Tribunal de Garanties Constitucionals declara il·legal la Llei de Contractes de Conreu catalana, i el Parlament la tornarà a aprovar en els mateixos termes. La tensió va en augment, fins al punt que el 6 d'octubre de 1934 el president de la Generalitat, Lluís Companys, proclama l'Estat català com a part integrant de la República federal espanyola. El cop d'efecte és contrarestat per l'exèrcit: l'Estatut d'autonomia és suspès i el govern de la Generalitat és condemnat, empresonat i substituït per un governador general.

La Guerra Civil. Mentre a bona part d'Espanya triomfa el sollevament facciós d'una part de l'exèrcit dirigida pel general Franco, Catalunya derrota els militars i resta fidel a la República fins a la desfeta final, l'any 1939. 

La democràcia i la Constitució. La mort natural del general Franco, l'any 1975, va obrir el camí a la restauració de la democràcia a l'Estat espanyol. Quaranta any després, Espanya segueix sense digerir la seva matriu plurinacional. La generalització del sistema autonòmic, l'espoli fiscal i la ingerència constant de l'Estat en altres matèries impedeix que Catalunya es pugui sentir còmoda en aquest situació. Tot plegat l'ha dut a desenvolupar un mecanisme d'autoafirmació i d'autoprotecció reactiu que acostuma a donar com a resultat majories parlamentàries molt diferents -de vegades, diametralment oposades- a les que es generen a Espanya. Als governs de Felipe González (PSOE, 1982-1996) o de José María Aznar (PP, 1996-2004), Catalunya hi va contraposar els de Jordi Pujol (CiU, 1980-2003) i el primer tripartit (PSC-ERC-ICV, 2003-2007). I millor que sigui així, vist el desencís que va significar el parèntesi en què les esquerres van coincidir a la Moncloa i la plaça de Sant Jaume amb José Luis Rodríguez Zapatero i Pasqual Maragall, respectivament. Després de l'ensarronada de l'Estatut, a cul escaldat, calces d'espart!

Un oasi d'aigües putrefactes

Per raons òbvies, aquests dies m'ha tornat al cap un elapé d'un grup punk barceloní dels 80, l'Odi Social, titulat Que pagui Pujol! tot i que era millor la coberta del disc més que no pas la cançó que li donava nom: Autobús nº 13. 

En qüestions polítiques sempre m'he considerat un idealista, però un idealista conscient: perfectament sabedor de la meva ingenuïtat. I malgrat tot, n'estic ben orgullós. De bell antuvi he concebut la política com una eina de transformació social, a petita i gran escala, per aconseguir un món millor; més just. I per això, de política, n'he feta fins ara i sempre en faré. 

El meu idealisme, doncs, no m'ha privat de veure la vida -la nostra vida acomodada occidental- com realment és, encara que no se'n manifesti: discretament escindida entre opressors i oprimits; entre explotadors i explotats; entre privilegiats i subalterns. Dissortadament, aquesta situació ja li està bé a la política institucionalitzada, i així l'escena pública és ocupada -segrestada- massa sovint per personatges mediocres, tèrbols, roïns, sense principis ètics ni morals. Servidors seus, o dels seus partits, i no pas de l'interès general o del bé comú. La meva ingenuïtat tampoc no ha estat mai obstacle per adonar-me de les misèries de la condició humana: homo homini lupus est. 

Sense cap bena als ulls, però resolut a no cedir la iniciativa política als que n'han fet un modus vivendi, vaig fer la meva incursió particular en el món institucional quan un col·lectiu de gent vam creure que calia arromangar-se. I animo tothom que ho faci. Sempre he estat de l'opinió que els polítics eren el reflex de la societat que ens ha tocat viure. Sense més ni més, i per això n'hi ha de tota mena: de tòxics, de mafiosos i de lladres, però és imprescindible que també se'n comptin d'íntegres, de compromesos i de feinejadors en una proporció similar a com són en realitat les persones. 

No m'agraden gens els estereotips, però he de reconèixer que no em sorprèn res del que estem vivint. Em refereixo als casos de finançament il·legal (cas Palau, Pallerols, Filesa...), corrupció, prevaricació, nepotisme, frau o enriquiment personal protagonitzats per diversos càrrecs electes i orgànics. Hi trobem de tot i de tots colors: alcaldes com els de Santa Coloma de Gramenet o Sabadell, els socialistes Bartomeu Muñoz i Paco Bustos, i àdhuc governs municipals sencers, com els de Torredembarra, Salou o Vila-seca; consells comarcals; diputacions; membres del Parlament com Ferran Falcó (CiU), Oriol Pujol (CiU) i David Fernández (PSC)... i ara també un expresident del Govern del país. "El President més important de Catalunya", segons diu el web de la fundació que duu el seu nom, modèstia a part. Qui havia dit que això era un oasi? 

Pujol: 34 anys delinquint i 23 de president 

Dies enrere vam saber -ho va confessar ell, penedit abans de ser encausat- que el Molt Honorable Jordi Pujol i Soley ha ocultat durant 34 anys una quantitat milionària en un compte bancari a Andorra. Diu que es tracta de l'herència del seu pare -caram, quin pessic!- i que no va trobar mai el moment de regularitzar-los fiscalment. 

No he votat mai CiU i, més enllà de la política de normalització lingüística, ni tan sols aprovo la gestió política del virregnat de Pujol: 23 anys en què Catalunya va quedar a mercè dels sectors més conservadors i recalcitrants del país, que se'n van servir i en van fer la seva menjadora particular. Van ser 23 d'anys d'anar passant, sense ambició de país: recordeu la política campanar en l'àmbit cultural; el peix al cove en l'àmbit del finançament, o l'això no toca com a fórmula recurrent per ajornar sine die les reivindicacions relacionades amb la millora de l'autogovern. 

Recordo que en aquella bassa d'oli el president menystenia -això és: no contestava- els periodistes locals que, com ara jo, li formulàvem preguntes incòmodes sobre l'operació urbanística de Can Vera i la seva relació causa-efecte amb volatilització del crèdit de 250 milions de pessetes que l'Institut Català de Finances, en mans del conseller Artur Mas, va concedir a l'empresa de cosmètics, a condició de reflotar-la. 

En algun moment recordo haver sentit dir a algú que Pujol, a les acaballes de la seva carrera, es debatia entre ser "el Bolívar de Catalunya o el Bismarck d'Espanya"; com si encara tinguera cops amagats després de la seva contribució a la governabilitat d'Espanya: bon amic del rei, el 1985 va ser declarat español del año pel diari ultra ABC, a principis dels 90 va apuntalar un govern socialista presidit per Felipe González, tocat de mort per la corrupció i el terrorisme d'Estat, i anys a venir pactaria amb el PP de José María Aznar. 

Pujol, més que cap altre dirigent de CiU, s'ha vist arrossegat pel corrent de fons de l'independentisme dels darrers anys. Hi ha qui creu que aquest afer afebleix el procés sobiranista. De cap manera: potser perdem suports entre els indecisos, ja ho veurem; però ens referma en la idea que cal aixecar les catifes de la transició i subvertir el sistema de partits per fer-hi net. A la nova Catalunya, qui la fa, la paga. Per això volem la independència: per canviar-ho tot.

Ni França, ni Espanya

A mida que ens acostem al 9N i a l'11S i aquí ningú no se'n desdiu -ni Mas, ni Rajoy- les cancelleries europees van abandonant de mica en mica el seu silenci proverbial i comencen a mostrar-se obertament a favor de l'Estat espanyol. O el que és el mateix: en contra de la independència de Catalunya. 

La setmana passada va ser Angela Merkel qui va tirar un cable a govern de Madrid, i dimecres va ser el torn del president francès, François Hollande, i del primer ministre, el caragirat Manuel Valls. La cancellera alemanya va dir que defensava "la integritat territorial de tots els estats, que és una cosa totalment diferent a la independència d'una regió"; Hollande va constatar que la crisi havia reforçat les "identitats regionals" que volien esdevenir nacionals i que calia prioritzar "la cohesió sobre la divisió", i Valls va advertir que "s'equivoca qui es pensi que es pot sortir d'un estat de la Unió Europea sense que això tingui greus conseqüències polítiques i econòmiques". 

Està clar que el procés d'integració europea, tal com els catalans l'havíem imaginat, no ha servit per superar les velles fronteres, ni la lògica ni l'interès d'Estat. La "desnacionalització universal" que profetitzava Agustí Calvet i Pascual, el gran Gaziel, no s'ha produït. La Unió Europea és un club d'estats -vint-i-cinc, però estats al cap i a la fi- i les nacions i pobles del vell continent que no han assolit aquest estadi continuen sense comptar ni un borrall. Queda clar, doncs, com diuen els anarquistes, que cap estat no ens farà lliures; especialment si els catalans en seguim mancats.

"Demanar als estranys, i sobretot als països poderosos del món, que s'interessin per la nacionalitat catalana i la deslliurin de l'esclavatge, és pretendre que es fiquin en un plet minúscul que no els importa res, i que es barallin per un desconegut insignificant, el qual ni tan sols entenen", escrivia l'any 1947 el qui fóra director i corresponsal a París de La Vanguardia. I prosseguia: "[els catalans] gairebé només ens comprenem i patim entre nosaltres mateixos. Venim a ser com una secta estranya i malmirada, mig de visionaris i mig de llampats". 

De tots els aliats amb què compta Espanya, França n'és el principal. De nou Gaziel, bon coneixedor i admirador de totes dues nacions, ens en dóna les claus. "La sort política de Catalunya, com a nucli entorn del qual pogués construir-se un Estat amb cara i ulls, es va jugar, i es va perdre, a Muret [l'any 1213], en terres de França". D'aleshores ençà, "Catalunya va passar a ser un poble remolcat [...] entre dos pobles remolcadors dels més temibles que hi hagi a la terra: l'aventurer de Castella, que sempre ha hagut de viure de la conquesta, perquè si es tanca a casa seva no té res més a fer que anar-se'n corrents cap al cel, i la gloriosa i planturosa França, la nació més encisera del món, que com una casa perfectament construïda i ben parada ha volgut sempre posar en net els seus límits a costa del veí que sigui". I rebla: "si, un poble com el català, petit, que no vol soroll i només demana pau i treball, una maledicció divina l'hagués volgut emparedar, no ho hauria pogut fer pitjor (per a Catalunya, s'entén) que deixant-lo premsat en la frontera entre França i Espanya".

El POUM, 10 anys després

La vinya dita dels Escolapis, a Rials.

Ahir la Comissió d'Urbanisme de la Generalitat va acordar l'aprovació definitiva del nou Pla d'Ordenació Urbanística Municipal (POUM) d'Alella, sense necessitat de redactar cap text refós. Això últim vol dir dues coses: una, que el treball i la interlocució tècnica entre les dues administracions ha estat prou bona, i dues, que ben aviat el nou planejament esdevindrà executiu i substituirà la normativa vigent fins ara, que data de 1987. 

El vist-i-plau del Govern ha arribat tot just quan es compleixen 10 anys de l'inici dels treballs de revisió del Pla General. Encara que pugui semblar llarg i enfarfegat, és el procediment habitual: sobretot després de l'aprovació inicial del POUM de febrer de 2011. Aquell document va motivar l'emissió de desenes d'informes sectorials per part de diversos organismes públics. Amb posterioritat, el novembre de 2013 la mateixa Comissió d'Urbanisme en va emetre un altre de caràcter vinculant que l'Ajuntament va haver d'observar, fil per randa, abans de procedir a l'aprovació provisional del passat 22 de maig. 

Les línies mestres del POUM són les mateixes que es van plantejar el 2004: la protecció i valorització del paisatge i el sòl no urbanitzable, la dotació d'un parc de més de 250 habitatges de protecció oficial, la creació d'un clúster empresarial a la Miralda i l'obtenció de nous equipaments públics i edificis patrimonials. Tanmateix, entre els documents d'aprovació inicial i definitiva s'observen diferències substancials en alguns sectors. En destaquem les més significatives. 

1. La Miralda. D'acord amb el Pla Territorial Metropolità aprovat el 2010, el document d'aprovació inicial del POUM proposava la creació d'un sector estratègic vinculat a la futura estació de ferrocarril i la nova vialitat cap al Masnou, segregada de l'actual carretera. Havia de ser un àmbit d'activitat terciària consagrat a les oficines, els serveis i el teixit productiu, eminentment destinat als emprenedors i professionals liberals de la població. No s'hi preveia ni un sol habitatge i únicament es contemplaven 2.000 m2 de sostre comercial complementaris a l'activitat principal, però les reserves manifestades sobre la seva viabilitat econòmica en el decurs d'aquests anys per la Generalitat i diversos operadors privats ha motivat canvis de calat: s'ha contemplat la construcció de 66 pisos, s'ha incrementat la superfície comercial fins a 6.000 m2 i s'ha dividit el Pla Parcial en dues etapes i sengles subsectors; tot plegat, per fer-lo més llaminers als inversors. Com a l'inicial, el POUM fixa la cessió de la casa de la Miralda com a equipament públic i la seva inserció en un gran parc central per al gaudi ciutadà connectat amb el passeig de la Riera d'Alella, des del Canonge al centre urbà. 

2. Cal Governador. La proposta de l'aprovació inicial del POUM per als Escolapis obeïa a una estratègica: acabar amb les expectatives immobiliàries de la propietat i forçar una sortida satisfactòria per al conjunt arquitectònic i l'interès general. Aleshores, una part de la finca va ser destinada a ús agrícola i l'altra es va mantenir com a equipament privat, reconeixent com a edificabilitat màxima la ja construïda. Ara, i d'acord línia dels treballs de la comissió de treball formada per partits polítics i un comitè d'experts locals, el POUM admet l'ampliació d'usos i l'increment de 1.000 m2 més de nou sostre. A més, es permet conservar les dues plantes superiors de l'edifici, una remunta dels anys 50 que el Pla Especial de patrimoni i el Pla General vigent obligaven a enderrocar per retornar la finca a la seva fesomia original. Amb aquests canvis, l'Ajuntament hauria aplanat el camí perquè s'hi pogués fer un hotel de luxe; una solució que ja es va assajar el 2001 amb resultats lamentables, per tots coneguts. Aquest cop, ens diuen, hi hauria un operador estranger al darrere obert a pactar una cessió d'usos dels jardins, a més de les zones verdes que prescriu la llei. 

Com a l'inicial de 2011, la feixa on hi ha el llac i la masia de Can Xaco Monnar continuarà en sòl no urbanitzable, si bé també s'hi admetrà l'ús d'hotel, restaurant o qualsevol altre complementari al principal de la finca. Aquest tractament s'ha estès a la resta de masies i grans cases senyorials que hi ha a la Coma Clara i qualsevol altra que limiti amb vials urbanitzats -com Cal Duch o Can Sans-, a través de la redacció del corresponent Pla de Millora Urbana. També s'hi preveu la divisió horitzontal, a raó d'un habitatge per planta, prèvia definició i cessió a l'Ajuntament, si s'escau, del 10% de l'aprofitament mig. 

3. Can Viló. L'Ajuntament ha reorientat la seva política d'equipaments públics al centre urbà. D'una banda, declina fer-se amb la titularitat de la masia i la nau de Can Manyé i, a canvi, concentra els seus esforços a Can Viló i l'aparcament de Can Bragulat. L'aprofitament dels propietaris de sòl a l'entorn de la primera masia es materialitzarà en aquest entorn, sense cessió de cap equipament, i el de Can Viló i Can Bragulat es traslladarà a un sector discontinu situat a la Crison (entre Can Vera i Can Català) que acumularà habitatge i un sòcol comercial, a més d'una important dotació d'aparcament subterrani de gestió privada. El model d'habitatge plurifamiliar de Can Vera, doncs, s'estén riera avall. En contrapartida, l'Ajuntament fiançarà la seva hegemonia al centre. En cas de reeixir, a la plaça del poble, el mercat, l'hort de la rectoria i Can Lleonart s'hi sumaran la casa i el jardí de can Viló i un espai obert -avui destinat a pàrking privat- davant de l'església. 

El projecte d'un nou casal a Can Calderó ha estat finalment descartat.

4. El Casal. La prudència pressupostària i l'observança de la legalitat urbanística van fer descarrilar el projecte de construir un casal nou a Can Calderó. S'aposta ara per fer-lo en l'indret actual, respectant els paràmetres urbanístics vigents. D'aquesta manera, l'Ajuntament recupera part del temps esmerçat, ja que podrà posar-hi fil a l'agulla per la via de la llicència directa tan bon punt disposi del solar adjacent, de propietat privada, del projecte constructiu i del finançament necessari després d'arribar a un acord amb la Junta del Casal en el marc del Consorci que aplega els dos ens.