Per raons òbvies, aquests dies m'ha tornat al cap un elapé d'un grup punk barceloní dels 80, l'Odi Social, titulat Que pagui Pujol! tot i que era millor la coberta del disc més que no pas la cançó que li donava nom: Autobús nº 13.
En qüestions polítiques sempre m'he considerat un idealista, però un idealista conscient: perfectament sabedor de la meva ingenuïtat. I malgrat tot, n'estic ben orgullós. De bell antuvi he concebut la política com una eina de transformació social, a petita i gran escala, per aconseguir un món millor; més just. I per això, de política, n'he feta fins ara i sempre en faré.
El meu idealisme, doncs, no m'ha privat de veure la vida -la nostra vida acomodada occidental- com realment és, encara que no se'n manifesti: discretament escindida entre opressors i oprimits; entre explotadors i explotats; entre privilegiats i subalterns. Dissortadament, aquesta situació ja li està bé a la política institucionalitzada, i així l'escena pública és ocupada -segrestada- massa sovint per personatges mediocres, tèrbols, roïns, sense principis ètics ni morals. Servidors seus, o dels seus partits, i no pas de l'interès general o del bé comú. La meva ingenuïtat tampoc no ha estat mai obstacle per adonar-me de les misèries de la condició humana: homo homini lupus est.
Sense cap bena als ulls, però resolut a no cedir la iniciativa política als que n'han fet un modus vivendi, vaig fer la meva incursió particular en el món institucional quan un col·lectiu de gent vam creure que calia arromangar-se. I animo tothom que ho faci. Sempre he estat de l'opinió que els polítics eren el reflex de la societat que ens ha tocat viure. Sense més ni més, i per això n'hi ha de tota mena: de tòxics, de mafiosos i de lladres, però és imprescindible que també se'n comptin d'íntegres, de compromesos i de feinejadors en una proporció similar a com són en realitat les persones.
No m'agraden gens els estereotips, però he de reconèixer que no em sorprèn res del que estem vivint. Em refereixo als casos de finançament il·legal (cas Palau, Pallerols, Filesa...), corrupció, prevaricació, nepotisme, frau o enriquiment personal protagonitzats per diversos càrrecs electes i orgànics. Hi trobem de tot i de tots colors: alcaldes com els de Santa Coloma de Gramenet o Sabadell, els socialistes Bartomeu Muñoz i Paco Bustos, i àdhuc governs municipals sencers, com els de Torredembarra, Salou o Vila-seca; consells comarcals; diputacions; membres del Parlament com Ferran Falcó (CiU), Oriol Pujol (CiU) i David Fernández (PSC)... i ara també un expresident del Govern del país. "El President més important de Catalunya", segons diu el web de la fundació que duu el seu nom, modèstia a part. Qui havia dit que això era un oasi?
Pujol: 34 anys delinquint i 23 de president
Dies enrere vam saber -ho va confessar ell, penedit abans de ser encausat- que el Molt Honorable Jordi Pujol i Soley ha ocultat durant 34 anys una quantitat milionària en un compte bancari a Andorra. Diu que es tracta de l'herència del seu pare -caram, quin pessic!- i que no va trobar mai el moment de regularitzar-los fiscalment.
No he votat mai CiU i, més enllà de la política de normalització lingüística, ni tan sols aprovo la gestió política del virregnat de Pujol: 23 anys en què Catalunya va quedar a mercè dels sectors més conservadors i recalcitrants del país, que se'n van servir i en van fer la seva menjadora particular. Van ser 23 d'anys d'anar passant, sense ambició de país: recordeu la política campanar en l'àmbit cultural; el peix al cove en l'àmbit del finançament, o l'això no toca com a fórmula recurrent per ajornar sine die les reivindicacions relacionades amb la millora de l'autogovern.
Recordo que en aquella bassa d'oli el president menystenia -això és: no contestava- els periodistes locals que, com ara jo, li formulàvem preguntes incòmodes sobre l'operació urbanística de Can Vera i la seva relació causa-efecte amb volatilització del crèdit de 250 milions de pessetes que l'Institut Català de Finances, en mans del conseller Artur Mas, va concedir a l'empresa de cosmètics, a condició de reflotar-la.
En algun moment recordo haver sentit dir a algú que Pujol, a les acaballes de la seva carrera, es debatia entre ser "el Bolívar de Catalunya o el Bismarck d'Espanya"; com si encara tinguera cops amagats després de la seva contribució a la governabilitat d'Espanya: bon amic del rei, el 1985 va ser declarat español del año pel diari ultra ABC, a principis dels 90 va apuntalar un govern socialista presidit per Felipe González, tocat de mort per la corrupció i el terrorisme d'Estat, i anys a venir pactaria amb el PP de José María Aznar.
Pujol, més que cap altre dirigent de CiU, s'ha vist arrossegat pel corrent de fons de l'independentisme dels darrers anys. Hi ha qui creu que aquest afer afebleix el procés sobiranista. De cap manera: potser perdem suports entre els indecisos, ja ho veurem; però ens referma en la idea que cal aixecar les catifes de la transició i subvertir el sistema de partits per fer-hi net. A la nova Catalunya, qui la fa, la paga. Per això volem la independència: per canviar-ho tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada