Comença el compte enrere

Ahir, el Tribunal Suprem va condemnar l’exportaveu del Govern Francesc Homs a un any i mig d’inhabilitació i a una multa de 30.000 euros per la seva participació en la consulta del 9-N. Com ja va passar amb les sentències de Mas, Ortega i Rigau del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el Suprem espanyol ha declarat Homs culpable d’un delicte de “desobediència greu” i l’ha absolt del càrrec de prevaricació, la qual cosa no sé com es menja... 

I mentre això passava a Madrid, a Barcelona el Parlament de Catalunya va aprovar el pressupost del 2017 i la llei d’acompanyament, que inclou una partida per organitzar un referèndum d’autodeterminació el mes de setembre a través de la disposició addicional 31a. Per la seva part, el Govern espanyol i els partits unionistes van anunciar fa temps que impugnarien l’acord i en demanarien la suspensió per part del Tribunal Constitucional. 

Els dos trens, doncs, s’han posat en marxa. Veurem si topen o arriben a alguna destinació. De moment, la por escènica ha pogut amb el nervis de més d’un. L’exministre d’Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo, reconeix ara obertament que la Moncloa deu “molts favors” a altres estats a canvi d’haver-se arrenglerat oficialment al costat d’Espanya, i el pròxim dimarts el president del Govern central, Mariano Rajoy, viatjarà a Barcelona per presentar un "contundent" paquet d'inversions en infraestructures a Catalunya. 

Aquest vertigen també es va viure ahir al Parlament. El pressupost va comptar amb l’aval dels 62 vots de Junts pel Sí i de 2 dels 10 diputats de la CUP. Els altres 8 es van abstenir i van neutralitzar els 62 vots en contra de la resta de grups. Abans de la votació, els juristes del Consell de Garanties Estatutàries havien advertit els parlamentaris que aprovar la disposició addicional 31a del referèndum implicaria desobeir el Tribunal Constitucional, i la diputada de la CUP Anna Gabriel els va acusar de tenir “por” al “procés de democratització del país perquè poden perdre els seus privilegis” i d’intentar fer prevaler “més els drets dels lletrats que els del 80% de la població”. 

Referèndum unilateral i/o acordat 

A més dels comptes públics de 2017, el ple del Parlament va votar dues esmenes de modificació del text de la disposició addicional 31a: una de CSQP i una altra de la CUP. La primera introdueix la necessitat que el referèndum sigui pactat amb l’Estat, mentre que la segona suprimeix la referència a dur-lo a terme "en el marc de la legislació vigent en el moment de la seva convocatòria". Per als ponents, ambdues són contradictòries, mentre que per a Junts pel Sí són perfectament complementàries. Així les coses, la primera va rebre el vistiplau de JxS i CSQP i la segona va comptar amb el suport de JxS, la CUP i el vot particular i plenament conscient de la diputada de Podem Àngels Martínez perquè considera que el pressupost ha de garantir els diners per fer la consulta “per una via o l’altra”. 

Davant del caire que prenien els esdeveniments, els representants de C’s, PSC i PP es van automarginar de la votació i van alçar els palmells de les mans en un gest eloqüent de desenteniment. 

Els llepafils 

Si bé el consell polític de la CUP reunit a Vilafranca del Penedès va anunciar el passat 28 de gener que el grup parlamentari facilitaria la tramitació del pressupost, el mateix dia que ho feia possible un sector de la formació se’n desmarcava i feia públic un manifest amb les seves raons. 

Els motius són respectables, tot i que el pressupost només n’és l’excusa. No són els primers que voldrien guanyar la guerra i fer la revolució alhora. En tot cas, aquesta dissidència constitueix un senyal inequívoc més que el procés encara la seva recta final i que no tothom se sent prou còmode per afrontar el repte. En les properes setmanes veurem nous desmarcatges en l’àmbit social, polític i econòmic de col·lectius i persones que semblaven simpatitzar amb la causa independentista. Alguns d’aquests ni tan sols aspiren a guanyar la guerra. És el tremolor de cames o el mal de panxa que alguns senten abans de creuar el Rubicó (al·legoria utilitzada ahir pel portaveu de C's Carlos Carrizosa). 

Seria ingenu pensar que anem al xoc en les millors condicions. Ni que esperéssim cinc anys més no sabem si acumularíem més forces. Ben al contrari, sabem que la composició social del país és la que és i que no anem sobrats d’efectius per guanyar el referèndum i encara menys per resistir, l’endemà d’haver-lo guanyat, l’embat de l’Estat, dels mercats i la diplomàcia internacional; però per damunt d’aquestes consideracions, cada generació de catalans té l’obligació històrica i el deure cívic i moral de mantenir encesa la flama i fins d’intentar conquerir la llibertat d’acord amb quina sigui la conjuntura social, econòmica i política de cada moment. 

Qui no s’ha mogut del seva zona de confort d’ençà de la sentència de l’Estat ja no ho farà mai, tret que es produeixi un canvi d’escenari per via democràtica i pacífica que doni pas a una nova legalitat i qui sap si també a una dualitat de poders.

I convé recordar que som o som i afrontem ara el desenllaç del procés en millor disposició que no ho faríem amb Mas al capdavant gràcies a l’ortodòxia ideològica –i a les maquinacions– d’algunes organitzacions dins el consell polític de la CUP, que primer van enviar l’expresident “a la paperera de la història” i després van obligar de facto a prorrogar els pressupostos retallats del 2015. En certa manera i vist en perspectiva, gairebé podem concloure que el veto d’Endavant ha preservat incòlumes les aspiracions independentistes de molta gent de l’erosió associada a tots els casos de corrupció de CiU que s’estan jutjant darrerament. Esperem que la propera vegada no hàgim de retractar-nos –jo el primer!– i tornar a donar la raó als maximalistes.