La primera República, 376 anys després

Lluís Companys davant l'estàtua de Pau Claris, el 1937

Avui es compleixen 376 de la proclamació, per primer cop, de la República catalana. La decisió, presa per acord dels Braços generals, estigué encapçalada pel president de la Generalitat, Pau Claris, i es prengué en un clima de màxima tensió amb la monarquia hispànica de Felip IV i els seus ministres. Fou, per tant, una acció reactiva –més ben dit, d’autodefensa: amb l’exèrcit reial a Martorell- davant del destí ruïnós que Castella havia reservat al Principat de Catalunya. 

En un context de crisi econòmica generalitzada i en el marc del conflicte obert mig any abans amb l’esclat social de la Guerra dels Segadors, les institucions del país es trobaren sense interlocutor. Segons Jaume Vicens Vives, “en lloc del comte de Barcelona i rei d’Espanya toparen amb una monarquia castellanitzada. El rey es castellano, comunicaven els enviats. Són enemics nostres, escrivia desesperat, en 1639, el representant del virrei a Madrid, Joan Magarola”, i això que era un dinàstic fervorós! 

Entre l'uniformisme i la desnacionalització

El divorci entre Catalunya i la monarquia venia de lluny i tenia arrels pregones. A Notícia de Catalunya, un cant a l'entesa amb Espanya publicat el 1954, Jaume Vicens Vives explica que “entre 1620 i 1630 els catalans recapaciten i es pregunten de què ha servit llur unió amb Castella. La resposta [...] és del tot negativa” perquè “el català no està d’acord amb la marxa d’un Estat” en què “els profits esdevenen particulars” d’un dels regnes “i no comuns”. De fons planen “l’uniformisme polític” i “la reducció del pluralisme hispànic segons l’estil i les lleis de Castella”. Vet aquí els motius de la revolta –i de la independència- de Portugal. 

Per a Vicens Vives, “l’enlairament al poder del comte-duc d’Olivares [al costat de Felip IV] desencadenà una psicosi de prevencions indefinides, perquè se sabia que, per tal de fer front a la política de prestigi a Europa, el nou ministre estava disposat a imposar en tota la monarquia una mateixa llei i una mateixa moneda”. Era, segons ell, “la saludable medicina del rigor”; la punta de llança d’una ofensiva assimiladora basada en dues potes: “la impermeabilització hispànica” per qüestions religioses i de prestigi internacional, en paraules de Joan Reglà, i la “desnacionalització violenta” de Catalunya de què parla Ferran Soldevila per la via de la imposició i l’absolutisme. 

De fet, “el plet secessionista de 1640 girà, des de l’angle jurídic, al voltant del pactisme”. “Al bell mig de la tempesta, els representants de Catalunya afirmaren, una vegada més, que el Principat era governat per un comte, i que aquest el regia amb constitucions aprovades pels tres estaments de les Corts, les quals son leys convencionals pactades entre lo dit comte i la terra. La fórmula no pot ser més clara i contundent, ni més reveladora de l’estreta relació entre el contracte públic de sobirania i privat de compravenda”, apunta Vicens Vives. 

Aquest capteniment treia de polleguera els consellers del rei. “Estos hombres -sostenia el cardenal Gaspar de Borja y Velasco referint-se als catalans- quieren atar sus acciones a la dudosa interpretación de sus pergaminos; y que la grandeza de sus leyes haya de ser fundamento de su terquedad. Aman sobre todo sus intereses, tienen por agena la causa de la monarquia, aborrecen la gallardía española, no penetran hasta donde está la necesidad o conveniencia de nuestras guerras y apropiándose del ánimo de nuestro monarca, ellos consigo mismo quieren aprovar y reprovar sus mayores acuerdos [...] sin que dexen espacio alguno al agradecimiento [...] Con esto conoceréis que su culpa hace pequeña cualquier venganza; y pues la guerra es remedio de las cosas sin remedio”.

La guerra com a recepta

Gaspar de Borja y Velasco, president del Consell Reial

El cronista portuguès Francisco Manuel de Melo, testimoni d’excepció d’aquells fets, explica en les seves memòries que la decisió havia estat presa per endavant: “El Conde Duque havia determinado la guerra por justificarse con su rey y con España y el mundo en un negocio tan grande [...] Ya era tiempo de mostrarles á los Catalanes el camino de su perdición” 

Després d’impedir, amb la seva detenció a Alcalá de Henares, l’arribada de l’ambaixada catalana que es dirigia a parlamentar a Madrid, el comte-duc va convocar el 24 d’agost de 1640 “una gran Junta que constó de los mayores ministros de España, de varios magistrados, dignidades y oficios, compúsose de algunos del Consejo de Estado y Guerra, y de otros de la llamada Junta de Castilla, y de Aragon algunos”. 

Efectivament, aquella Junta va resoldre “que el rey debía salir de Madrid, con pretexto de hacer Cortes á la Corona aragonesa”, però amb el propòsit real “que llevase delante su exército, el mas copioso que pudiese juntarse, que ajustadas las cosas del Principado por manos del temor (como esperaban), se podía después emplear en las fronteras de Francia cogiendo la ocasión que en la primavera se habia perdido: que si los Catalanes se pusiesen en defensa, no faltaría que hacer en su daño y castigo, acabando de una vez con el orgullo y libertad de aquella nación”. 

La història ja sabem com va acabar: amb la mort en estranyes circumstàncies del president de la Generalitat -probablement enverinat-, amb dues dècades de guerra que van extenuar el país i amb la partició del Principat i l’annexió al Regne de França dels comtats de Rosselló i Cerdanya; uns territoris, per cert, que l’Estat espanyol no ha reclamat mai, a diferència de Gibraltar. 

Però més que els fets, 375 anys després interessen les actituds, que són molts semblants -sinó les mateixes- a l’altra riba del Cinca. Reprenguem de nou el discurs del cardenal Gaspar de Borja i traslladem-lo als nostres dies: 

- “Ya no es posible usar de mas templanza, ni siempre el perdon se cuenta por virtud [...] Merecen estos hombres el castigo por los excesos que han hecho, sino que bastava la misma razon de su disculpa, para que los contásemos como delinqüentes” (a mi això em sona a inhabilitació per a exercir càrrec públic). 

- “Si esta gente, roto tantes veces el freno de la obediència, discurriese libre y sin castigo, esto fuera mostrarles a los otros qual era el camino de la rebelión” (això altre em recorda la por de l’Estat que el País Basc, les Balears o el País Valencià assagin també les seves pròpies vies). 

- “Por eso el suplicio se executa en lugar público, porque llegue el escarmiento donde llegó el escándalo [...] Empuñe su Magestad la espada ó por ella su exercito. Mande tocar sus caxas, enarbole sus banderes, y los que oyeron los clamores de los miserables, escuchen ahora los ecos de los clarines vegativos” (aquí tinc dubtes: estem parlant de l’article 9 o del 155 de la Constitució?).