Syriza, l'últim cartutx

Amb el 36% d'abstenció, la majoria silenciosa hauria guanyat les eleccions legislatives d'ahir a Grècia. I això, en un país al límit de la subsistència amb 10 milions d'electors en què el vot és teòricament obligatori, és molt simptomàtic. Pel que fa al vot emès, un de cada deu sufragis se n'ha anat a la paperera, ja que ha anat a parar a opcions que no han obtingut representació. Sobre la resta, no hi ha dubte: la coalició d'esquerres Syriza ha estat la vencedora. A nivell parlamentari, Syriza ha obtingut 99 escons sorgits de les urnes, i 50 més d'addicionals com a prima pel fet d'haver estat l'opció més votada. Des de 2009, el sistema electoral grec preveu l'assignació directa d'aquest plus al partit vencedor. Per això es diu que el sistema és "proporcional reforçat". La finalitat és garantir governs sòlids; tot i que no sempre funciona, ja que el darrer govern de Nova Democràcia, amb el suport parlamentari dels socialistes del PASOK, es va veure obligat a avançar les eleccions. 

Content pel triomf de Syriza? Sí, però sense apassionament. 

El juny de 2012 m'hauria plagut més. Llavors, tres punts percentuals de diferència ho van impedir mercès al xantatge i la pressió descomunal que les instàncies polítiques i econòmiques internacionals van exercir sobre els mitjans de comunicació i l'opinió pública hel·lena. Syriza plantejava aleshores un torcebraç a la Unió Europea i el sistema polític grec perquè concorria amb un programa revolucionari que incloïa la sortida de l'euro i l'impagament del deute il·legítim. En aquell moment, l'alternativa liderada per Tsipras es presentava verge, amb el seu potencial anticapitalista intacte i el risc implícit d'irradiar l'Europa mediterrània amb el seu exemple. 

Però no va ser. Han passat dos anys, i tot ha canviat. Durant aquest període, el govern sortint ha culminat la política de retallades -amb el tancament de la televisió pública i deixant sense cobertura sanitària una quarta part de la població- i ha estabilitzat l'economia, gràcies a l'oxigen insuflat per la troika a través d'un segon rescat. 

També Syriza és diferent. La seva victòria d'ahir no ha estat cap sorpresa. El maig de l'any passat va quedar primera a les eleccions al Parlament europeu i les darreres enquestes li donaven ara una projecció de vot propera al 30%, de manera que tothom se n'havia fet a la idea, dins i fora del país.

Primera contradicció: pactar amb la dreta

Aquest matí, Tsipras ha estat investit primer ministre gràcies a l'acord que ha fet públic a primera hora del matí amb els Grecs Independents de l'ANEL. D'aquesta manera, aquesta formació de dretes amb un acusat discurs euroescèptic i antiimmigració sumarà els seus 13 escons als 149 de Syriza i garantirà la majoria absoluta del nou govern al Parlament, fixada en 151. 

El pacte -precuinat, segurament, vista la seva precocitat- denota una gran habilitat i capacitat de sorprendre, i envia un missatge inequívoc d'autoafirmació davant d'Europa. A curt termini, el nou govern haurà de negociar el termes d'un tercer rescat. Segons Aleix Sarri, "les setmanes vinents Grècia haurà d'arribar a un acord amb la troika per allargar sis mesos la supervisió europea en canvi d'uns 15.000 milions d'euros que necessita per pagar venciments amb l'FMI, el BCE i alguns creditors privats. El rescat actual s'acaba el 18 de febrer, i els primers venciments que haurà de satisfer Grècia seran a principi de març". 

Addicionalment, és possible que el nou govern proposi una moratòria immediata del pagament del deute, que les inversions públiques quedin excloses del programa d'austeritat i que s'inclogui una "clàusula de creixement" per tal de garantir que el pagament d'interessos estigui vinculat al creixement del PIB del país. De quina manera? Segons Sarri, es tractaria d'allargar fins a 50 anys els terminis de pagament i reduir els interessos quasi a zero. Això no resoldrà la situació a curt termini, però podria ser una victòria política de Tsipras". 

El responsable del programa econòmic de Syriza, Yannis Miliós, ha advertit que els compromisos adquirits amb l'Eurogrup "estan morts: reconeixem les nostres obligacions davant les institucions i els tractats europeus. Aquests tractats preveuen un objectius fiscals que s'han de respectar, però no les mesures per assolir-los", ha reblat. 

També s'ha escrit que Tsipras vol impulsar una conferència internacional sobre el deute europeu per cancel·lar-ne una part substancial, tal i com els aliats i altres països -inclosa Grècia- van fer amb Alemanya l'any 1953. Arribat el cas i girant la truita, Grècia podria reivindicar en aquest fòrum 162.000 milions d'euros en concepte de compensacions de guerra contra Alemanya que aquesta no va assumir mai per l'ocupació nazi del país entre 1941 i 1944, tot i que hi ha qui eleva la xifra a més de 400.000 milions. 

I per marcar paquet de cara a aquesta negociació, res millor que anar de bracet amb la dreta nacionalista. Per cert, heu sentit Pablo Iglesias o Joan Herrera fer-ne escarafalls? 

Reformista o radical? 

Sobretot, Syriza s'ha tornat pragmàtica. El pacte amb la dreta radical n'és la millor prova, tot i que ja n'havia donat mostres. Per començar, ha deixat de ser una amalgama de moviments d'esquerres i s'ha transformat en un partit -amb sensibilitats diverses, però un sol partit, al cap i a la fi- per beneficiar-se dels 50 diputats extres a què té dret l'opció més votada sempre que és tracti d'una formació, i no pas d'una aliança electoral. A nivell programàtic, s'ha tornat més moderada, gairebé keynesiana: refusa la sortida de l'eurozona i renuncia a la presa de decisions unilaterals. Per això ja no esvera els creditors, com s'ha pogut comprovar avui als parquets borsaris internacionals, i per això hi ha qui parla d'una Syriza 2.0. Què en queda, de la Syriza genuïna? 

Segons recullen diversos mitjans, la formació va definir el passat setembre a Tessalònica el seu model de govern, basat en "quatre pilars per a la reconstrucció de Grècia". A saber: 

- Fer front a la crisi humanitària que viu el país mitjançant un conjunt de mesures de xoc, com ara la restitució de les prestacions sanitàries universals, la recuperació del valor de les pensions, i la reinstauració del salari mínim de 751 euros, que va passar a 586 euros el 2012. 

- Restaurar l'economia, atacar el frau fiscal i rebaixar la pressió sobre la classe mitja àmb un sistema progressiu d'impostos i la introducció de modalitats de pagament ajornat per a les petites i mitjanes empreses, amb la intenció que puguin recuperar la seva capacitat d'inversió. 

- L'atur afecta el 28% de la població. Syriza s'ha compromés a crear 300.000 llocs de treball en dos anys i a abolir, en paral·lel, les mesures excepcionals que permeten l'acomiadament lliure. 

- Pel que fa a l'aprofundiment democràtic, Syriza proposa la reforma dels governs locals, l'impuls de les iniciatives legislatives populars i la convocatòria de referèndums. 

El partit ha xifrat el cost d'aquestes mesures -entre les quals hi ha la reobertura de la ràdio i televisió públiques- en 11.382 milions d'euros durant el primer any de govern; diners que preveu obtenir de quatre fonts diferents, a parts iguales: de l'impagament dels interessos del deute, de la persecució del frau fiscal, de la reorientació dels fons europeus i del Fons Europeu d'Estabilitat Monetària. 

Una tercera via experimental 

La classe política grega és la primera responsable d'haver portat el país pel pedregar. Els tripijocs dels partits tradicionals han acabat fent que "curiosament avui Tsipras i Syriza siguin ben vists i tot en alguns despatxos de Brussel·les, car, després d'haver-ho provat tot, a Grècia ja només queda aquest cartutx", com sostè Vicent Partal. I ja se sap: els antisistema, millor dins el sistema, que fora.

L'altre factor que ha contribuït a dissipar la por als mercats és la domesticació del discurs i la retòrica. De l'antiga promesa de marxar de l'OTAN, res de res. Malgrat aquesta moderació, la victòria de Syriza a Grècia obre el camí a una tercera via al sud del continent, i més enllà (els Verds alemanys o escocesos també se'n congratulen). Hi ha vida al marge de la socialdemocràcia i de la dreta liberal, conservadora o xenòfoba! No és l'esquerra anticapitalista qui l'encarna, sinó un tercer espai molt heterogeni amb ingredients que van del populisme a l'esquerra transformadora, passant pel nacionalisme. Sens dubte, el laboratori grec serà un magnífic camp de proves per a altres experiments polítics, com Podemos o la Crida Constituent que ha fet la CUP.

És, doncs, d'entrada, l'últim cartutx. Però també pot ser el primer d'una potent i sorollosa traca si l'acompanya l'encert.