Podemos està de moda i el seu líder, Pablo Iglesias, és omnipresent. Els mitjans de comunicació en van plens -a favor i en contra- i les enquestes avisen: en aquests moments, Podemos seria primera en intenció de vot directe en cas d’eleccions legislatives, tot i que en còmput global quedaria segona, a poca distància del PP. La seva irrupció a Catalunya i Euskadi, per bé que més matisada, posa potes enlaires els respectius parlaments, especialment el segon, on arracona EH-Bildu i amenaça l’hegemonia nacionalista.
Ahir, El Periódico obria la seva edició dominical amb una entrevista a Pablo Iglesias, acompanyada d’un parell d’articles que li feien la gara-gara: un de Xavier Sardà (‘Jo m’autoinculpo’), a la contraportada, i un altre del seu director, Enric Hernàndez (‘El cavall de Troia’). Es diria que, caigut en desgràcia el PSC, el diari de referència del Grupo Zeta abandona la nau oficialista -només l’integrista Joaquim Coll segueix fidel a la línia- i s’uneix a l’armada mediàtica que dóna suport a la tercera via que encarna el xicot de la cueta: l’única que, sumada a la resta de posicions immobilistes, pot llençar per la borda el procés català cap a la independència. El viratge d’El Periódico respon a dos factors: la necessitat d’adaptar-se als possibles escenaris polítics de futur que s’obren al país per seguir venent i influint sobre l’opinió pública catalana, i l’oferta de l’empresari José Manuel Lara per adquirir el 23% de les accions del diari. Recordem que Iglesias és qui és, en bona part, gràcies a les seves aparicions televisives a La Sexta i la resta de plataformes del Grupo Planeta.
Mala peça al teler
Amb Podemos comparteixo l’anàlisi sobre la situació política i econòmica -com ja la compartia el 15M, tot i les meves reserves sobre l’heterogeneïtat d’aquell moviment-, i algunes de les receptes, però m’indigna –quin verb tan escaient!- la cascada de renúncies ideològiques i la moderació en el llenguatge que s’han produït en tan poc temps: just el que va de les eleccions europees als últims sondejos demoscòpics. Si tot això ja passa sense tenir cap peu a les institucions, quantes coses quedaran al calaix quan toquin poder! Ja no hi haurà “impagament” o “quitació” del deute il·legítim, sinó “reestructuració”; ni renda mínima garantida, i la pensió serà als 65 anys, i no pas als 60. Altres coses que m’inquieten: no són republicans -però tampoc monàrquics-, ni d’esquerres. Podemos diu que representa “la gent” i més concretament la “de baix”, però la seva gènesi política sembla dissenyada mes aviat des “de dalt”. En relació a Catalunya han deixat escrita alguna frase que sona bé, com ara que “la societat catalana té especificitats que no es poden tutelar”, però això sona tan vague, i tan manipulable! Tot plegat, lideratge, discurs i renúncies, ens recorda el Felipe González dels primers temps i el PSOE sorgit de Suresnes: un president i un partit que en només una dècada van acabar podrits, abraçant el terrorisme d’Estat i la corrupció. Quan hi ha, en la proposta de Pablo Iglesias, d’honestedat i quan d’impostura i de mercadotècnia?
En les darreres setmanes s’han prodigat a Catalunya els articles i les reflexions sobre Podemos. L’ex-alellenc Joan Martínez Alier en signa una en què no dubta a definir-ne el discurs i les formes com a populistes i les assimila, més concretament, al peronisme argentí. També han estat moltes les opinions suscitades a les xarxes socials des d’una òptica estrictament catalana. El seu líder ha fet mèrits: la setmana passada va omplir a vessar el pavelló de la Vall d’Hebron, tot un avís per a navegants. A ICV estan ben acollonits i Joan Herrera ja pidola una coalició...
Iglesias, súbdit del rei
La visita d’Iglesias a Barcelona va estar marcada per la seva picabaralla amb la CUP via Twitter; sana i de bon rotllo. Els independentistes van emplaçar-lo a través d’una carta oberta a parlar sense embuts del dret a decidir, i ell se’n va voler escapolir proclamant que no abraçaria mai Artur Mas, a diferència de David Fernàndez. Als pocs instants circulava per la xarxa una fotografia seva encaixant la mà al rei Felip VI. L’antropòleg Manuel Delgado, que també té un article interessant sobre l'auge d'aquest fenonem polític a Catalunya, va ser taxatiu: “aquest home i jo hem acabat”, va tuitar.
De les concomitàncies i les diferències entre la CUP i Podemos n’ha parlat, per exemple, Vilaweb. Nosaltres ho deixem per a més endavant. El que interessa constatar aquí és que la CUP ha aconseguit centrar el debat i que, malgrat l’estirabot, Iglesias no ha pogut eludir-lo. La prova és que les cinc primeres preguntes de l’entrevista a El Periódico versen sobre aquesta qüestió. La reiteració és símptoma de les seves evasives. Amb tot, algunes coses són meridianes: Catalunya no és “subjecte polític sobirà”, raó per la qual no hi ha lloc ni per a un “referèndum acordat” com l’escocès, ni per a una “declaració unilateral d’independència”. Enlloc d’això, Iglesias planteja “un procés constituent per obrir el cadenat de 1978” i discutir-ho tot democràticament. I remarca: “totes les possibilitats són totes”. Però no concreta més. Qui ho ha de discutir: els partits, els governs o els electors? I quins electors: només els catalans o tots els espanyols?
L’enemic a batre?
Coincidint amb la gira d’Iglesias pel cinturó roig barceloní -amb entrevista a Els Matins de TV3 inclosa-, el portaveu de CDC, Josep Rull, va definir la nova formació com a “cavall de Troia” del sobiranisme. Carregar les tintes contra Podemos únicament contribueix a enfortir-la. No errem, doncs, l’objectiu. Podemos no és l’enemic.
La formació té molts números d’esdevenir el pol de referència no sols dels descontents, sinó també d’una part significativa dels sentiments espanyols a Catalunya. Més enllà de frenar l’ascens de C’s i d’erosionar el PSC-PSOE, ICV i PP, allà on Podemos promet fer forat és en l’abstenció: gent empipada que no votava i que ara ho farà. Constitueix, per tant, l’única oferta capaç de revertir la majoria social mobilitzada a favor de la independència i situar-la per sota del 50% gràcies a la incorporació al joc polític d’antics abstencionistes. Com escriu el director d’El Periódico: “Iglesias apunta al cor metropolità [...] Si vota la Catalunya immune a l’imaginari sobiranista, potser les anomenades plebiscitàries deparin sorpreses. El cavall de Troia, en tot cas, no seria Podem[os], sinó aquests altres catalans que, recordem-ho, també tindrien dret a decidir”.
Podemos és una proposta política espanyola, dissenyada i dirigida per spin doctors de la Universidad Complutense de Madrid, adreçada a l’elector hispanocèntric. És una oferta de regeneració democràtica interessant -indefugible, gosaria dir- per a Espanya, però contraproduent per a Catalunya.
El submarí ha emergit en el pitjor moment per als interessos independentistes. La culpa, com sempre, és només nostra: hem anat massa lents i se’ns ha covat l’arròs. En els pròxims mesos, Podemos farà la feina bruta al bipartidisme, avortarà el procés d’emancipació nacional perquè capgirarà la correlació de forces a Catalunya, però no governarà Espanya perquè PP-PSOE li faran la pinça o, en el seu defecte, els poders fàctics l’enfonsaran com han desacreditat abans altres persones i moviments mitjançant les males arts i la filtració de dossiers secrets.
Per la part que ens toca, l’esquerra independentista ha de saber estar a l’alçada, com fins ara ha fet. I això passa per oblidar-se de Mas i de Junqueras -perquè són ells que estan enterrant el procés- i per forjar una aliança anticapitalista i independentista a l’entorn de la CUP, Procés Constituent i tants col·lectius compromesos amb les lluites socials com sigui possible. Aquesta és la nostra Syriza.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada