Escòcia: “The indyref2 is [not] dead”

En política res no és blanc ni és negre, per això no es pot parlar en termes categòrics del resultat de les eleccions britàniques. Tret d’un sol cas –el fracàs estrepitós de l'UKIP–, convé analitzar amb cautela els discursos oficials de la resta de candidatures, ja que cap d’elles no ha assolit els seus objectius de màxims. 

Victòria amarga

La premier Theresa May va avançar tres anys la convocatòria dels comicis amb la finalitat d’ampliar la majoria parlamentària del Partit Conservador amb vistes a negociar la sortida de la Unió Europea des d’una posició de força, i aplicar les mesures que se’n derivessin a nivell social i econòmic sense pal·liatius. Lluny d’aconseguir-ho, els tories tenen avui 13 representants menys a la Cambra dels Comuns, i els en falten 8 per arribar als 326 a la majoria absoluta. En termes absoluts, l’objectiu final no s’ha acomplert; però sí en termes relatius: els conservadors han revalidat la seva condició de primera força amb 13,6 milions de suports i el 42,4% dels sufragis, la qual cosa representa un increment del 5,5% respecte de 2016. I el més important: la seva continuïtat a Downing Street està garantida si culmina amb èxit la negociació amb el Partit Democràtic d’Irlanda del Nord perquè els seus 10 representants a Westminster donin suport al govern. No serà gens difícil: hi ha qui diu, molt seriosament, que els reialistes de l’Ulster "live in 1690 constantly", ja que són contraris a l’avortament i al matrimoni entre persones del mateix gènere, així com partidaris fervents del Brexit com a millor antídot per evitar la reunificació d’Irlanda. 

Derrota dolça

Després d’anys d’ostracisme, el Partit Laborista és la candidatura que més puja en vots i escons: obté 12,8 milions de sufragis i augmenta la seva representació en 30 diputats, fins arribar als 262. La formació liderada pel veterà Jeremy Corbyn creix un 9,5% respecte de 2015, gràcies, en bona part, als errors comesos per l’executiu en matèria de seguretat i a la mala gestió dels atemptats gihadistes de Manchester i Londres. Malgrat la remuntada dels últims dies, els laboristes s’han quedat en terra de ningú: o bé fan oposició al govern, si el volen erosionar, o bé el socorren, si volen guanyar centralitat. 

Intranscendents

El tercer partit en nombre de vots, el Liberal Demòcrata, ni avança ni recula. Amb 2,3 milions de paperetes i el 7% de suport, guanya 4 escons i passa de 8 a 12. Una cosa similar succeeix a Gal·les, on els nacionalistes del Playd Cymru sumen una quarta acta a les tres que ja tenien. 

La qüestió irlandesa

On el panorama sí s’ha mogut en benefici de la radicalització és a Irlanda del Nord, una regió que segueix sense govern per la manca d’entesa entre catòlics i protestants. La correlació de forces entre republicans i unionistes és exactament la mateixa que el 2015 en una proporció de 7 a 10, però els blocs s’han tensionat: el Sinn Fein s’ha cruspit el Partit Socialista i Laborista, i el Partit Unionista de l’Ulster ha estat engolit pel Partit Democràtic Unionista. Ara, el suport d’aquesta darrera facció al nou govern britànic i les concessions que en pugui obtenir a canvi poden aprofundir encara més la divisió entre les dues comunitats. Per acabar-ho d'adobar, cal recordar que els diputats del Sinn Fein tenen per costum no prendre possessió de les actes i deixar els escons buits.

Incertesa a Escòcia 

El sistema electoral britànic reserva als partits escocesos una quota fixa de 59 escons a la Cambra dels Comuns. Representen el 9% de les 650 places existents, en correspondència amb el seu pes demogràfic. Gràcies al sistema d’escrutini majoritari, l’Scottish National Party (SNP) segueix sent el tercer partit a Westminster rere els conservadors i els laboristes, però ni abans amb 56 diputats ni ara amb 35 no té absolutament cap capacitat d’incidència, i això –que ja era un fet conegut i denunciat per alguns sectors independentistes– s’ha revelat com un factor de desmobilització. 

El maig de 2015, l’SNP va obtenir un resultat extraordinari, gairebé irrepetible. En certa manera, es pot dir que estava sobrerepresentat després d’aglutinar el vot de protesta de tots aquells que van votar no a la independència i es van sentir traïts per les promeses incomplertes de millora de l’autogovern per part dels partits britànics. Aquest cop, en canvi, molts escocesos votaven pensant en la negociació del Brexit i amb l’esperança d’un canvi de cicle a Londres que en suavitzés els efectes. “Qui negociarà el Brexit amb la UE en nom d’Escòcia?”, preguntava la primera ministra Nicola Sturgeon. I advertia que no era el mateix fer-ho “by us” que “for us”. 

Davant d’aquest escenari, els nacionalistes aspiraven a reeditar el triomf en la majoria dels seus feus i esperar que una eventual recuperació del Partit Laborista a Anglaterra permetés bastir una majoria alternativa. Per fer-ho possible, l’SNP s’ha mostrat excepcionalment condescendent amb els laboristes. Durant la campanya, Sturgeon va expressar reiteradament el seu suport a una coalició progressista per barrar el pas a un nou govern conservador, i diversos càrrecs institucionals del partit fins i tot van encoratjar el vot tàctic als laboristes en algunes circumscripcions en pugna amb els conservadors. Al final, els nacionalistes es van passar de frenada i van acabar afavorint la dispersió del vot: dels 21 escons perduts per l’SNP, els conservadors n’han guanyat 12, els laboristes 6 i els liberals 3. Tot plegat ha costat el lloc a l’hemicicle de l’històric líder Alex Salmond i del portaveu del grup parlamentari, Angus Robertson. 

Campanya unionista 

La meva estada a Escòcia ha coincidit de ple amb la darrera setmana de campanya. En general, el desplegament de cartells i pancartes als carrers era més aviat discret, i en moltes poblacions passava totalment desapercebut. A diferència dels mitjans de comunicació, el debat polític no ha despertat gaires passions entre l’opinió pública, a excepció d’un jove unionista que va arrencar l’orella al seu padrastre d’una queixalada per desavinences identitàries. De fet, l’entorn conservador ha estat el més actiu i bel·ligerant, i pràcticament l’únic que ha penjat cartells als arbres, els camps i les tanques properes a les carreteres amb una declaració de principis que no enganya ningú –Scottish, unionist & conservatives– i un missatge mobilitzador apocalíptic: Today is our last chance. 

Per la seva part, l’SNP concorria a les legislatives amb el lema Stronger for Scotland. Arreu del país es veien, aquí i allà, mastelers amb banderes escoceses –amb la creu de Sant Andreu o el lleó rampant– instal·lats als jardins de les cases i algunes banderoles a les finestres a favor del Yes, però moltes menys que a Catalunya. L’únic acte multitudinari va tenir lloc el dia 3 a Glasgow, on els independentistes van protagonitzar una manifestació que va aplegar 25.000 persones amb banderes escoceses i europees, i alguna estelada. I justament a Glasgow l’SNP va perdre un dels districtes a favor dels laboristes. 

Segon referèndum 

Juntament al seu suport a un govern alternatiu liderat pels laboristes, l’SNP havia anunciat en campanya la convocatòria d’un nou referèndum d’independència el 2018: l’#indyref2. En el programa The Question Time Special de la BBC –que vaig tenir oportunitat de seguir dilluns passat en prime time–, la primera ministra escocesa va afirmar que la situació havia canviat després del Brexit: “el 64% dels electors escocesos va votar a favor de la permanència a la UE, i això justifica una nova consulta”. 

L’SNP creu que la sortida de la UE perjudicarà l’economia i els interessos comercials escocesos, ja que el mercat britànic és més petit que l’europeu. Els nacionalistes, que associen la independència a la millora de les condicions de vida dels escocesos, advoquen per una política fiscal progressiva –“que pagui més qui més té”–, per destinar més recursos a sanitat i educació, per protegir el sector pesquer, per blindar els drets socials i laborals, i per oposar-se a la política de retallades i de privatitzacions dels tories.

 

Contra qui opina que la davallada de 56 a 35 diputats de l’SNP enterra qualsevol possibilitat de revifar la reivindicació independentista a curt termini direm que, efectivament, tan bon punt es va saber el resultat, la seva líder va admetre que possiblement s’havia equivocat plantejant-la com un dels cavalls de batalla en uns comicis tan polaritzats a l’entorn del dos partits tradicionals, en detriment de terceres opcions. No seré jo qui contradigui Sturgeon, però crec que el seu error de càlcul ha estat un altre: lliurar-se massa aviat als braços d’un Partit Laborista que no ha aconseguit postular-se com a alternativa i que assumeix la sortida de la UE mitjançant la negociació d’un Brexit “soft, not hard”, en paraules del mateix Corbyn.

Paral·lelismes amb Catalunya 

Els plets nacionals –i l’escocès ho és, com el català– no es resolen d’una tacada, ni amb un resultat electoral advers ni amb la negació del conflicte. Com passa a Espanya, allò que més se sembla a un britànic de dretes és un britànic d’esquerres. En conèixer l’escrutini, la líder dels laboristes a Escòcia, Kezia Dugdale, va sentenciar eufòrica que "for the SNP, this was a catastrophic result and is the final nail in the coffin for Nicola Sturgeon's plans for a divisive second independence referendum", mentre el conservador Colin Clark va afirmar que "the silent majority have spoken. We're proud to be part of the United Kingdom". Paraules tan grandilocuents com buides de contingut que podrien subscriure perfectament Miquel Iceta, Inés Arrimadas o Xavier García Albiol. Com va fer aquí Jordi Cañas temps enrere, també allí Aiden Kerr alerta d’una “Ulsterisation of Scottish polítics”. 

Com a Catalunya, la demagògia unionista es combat amb fets i dades incontrovertibles. N’apuntarem quatre: 

- El 64% de la societat escocesa és contrària al Brexit, i això l’allunya dels partits britànics. 

- Els independentistes han perdut el 13% del suport aconseguit el 2015, però han fet el segon millor resultat en unes legislatives. Com molts pronosticaven, "with 56 out of 59 seats, the only way was going to be down". El mateix Salmond alertava temps enrere de les dificultats de cohesionar una opció política que va reunir més del 50% dels vots, i instava a repensar de nou el partit. 

- Tanmateix, no hi cap força política més transversal que l’SNP a Escòcia: concentra el 37% del vot emès, amb 977.000 sufragis, i avantatja en 10 punts qualsevol dels seus perseguidors. 

- Amb 35/59, com ells ho expressen, l’SNP ha tornat a vèncer amb claredat les eleccions a Escòcia. En aquest punt convé recordar que per dues vegades consecutives, el 2016 i el 2017, una força política no independentista com En Comú Podem va guanyar a Catalunya les eleccions generals a les Corts espanyoles i no per això l’independentisme ha aflacat. Ben al contrari, ja tenim data i pregunta.

Data i pregunta

“Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?” Sí o no. Aquest és l’enunciat de la pregunta binària que finalment han pactat els grups de Junts pel Sí i la CUP i que serà estampat –en català, occità i castellà– en les paperetes que els catalans hauran de dipositar en les urnes en motiu del referèndum que es convocarà per al pròxim 1 d’octubre. 

Comença, per tant, el compte enrere. Cap a on? No és gens clar, però tot apunta que la reacció del Govern espanyol i de l’aparell de l’Estat, unida al boicot i l’acció insurreccional dels partits i entitats unionistes, impedirà la celebració d’un referèndum en condicions de normalitat. Per això és a ells en primer terme, i no pas a les institucions catalanes, a qui la comunitat internacional i els mitjans de comunicació han d’exigir-los garanties democràtiques. Altrament, la seva actuació repressiva obrirà la porta a una Declaració Unilateral d’Independència (DUI) i a un xoc de legitimitats en tota regla en què es produirà la paradoxa que allò que s’intenta evitar a tota costa per als funcionaris –deslliurar-los de qualsevol responsabilitat– haurem de fer-ho, individualment i en consciència, cadascun dels ciutadans.

Bo i comptar amb l’oposició de l’Estat, l’escenari del referèndum seria factible si existís una majoria parlamentària en què també hi fossin els comuns i els socialistes. Aleshores, Catalunya seria imparable. 

No essent així, es van plantejar unes eleccions plebiscitàries que havien de donar pas a un període constituent, però no va ser possible perquè hi va haver un espai polític que es va inhibir i va impedir computar els seus vots amb cap de les dues opcions. Des de llavors, el món polític i social sobiranista ha tractat d’acumular noves forces al seu voltant teixint complicitats i obrint espais de debat i participació que, tret d’honroses excepcions, no han donat els fruits que s’esperaven, tal com ha quedat demostrat amb la hibernació del Pacte Nacional pel Referèndum, que “ni avala ni desautoritza” el referèndum. 

Hem arribat a un punt mort, però també a un punt de no retorn: els independentistes no es resignen a viure ni un dia més sota la tutela d’un Estat hostil. “Tenim una llarga col·lecció de nos a totes les propostes que s’han fet des de Catalunya. L’únic que no s’ha votat al Congrés és la proposta del Govern espanyol per a Catalunya. Potser perquè no hi és, ni se l’espera”, ha recordat avui el president de la Generalitat. 

Dret a l’autodeterminació 

Quan aquest matí Carles Puigdemont ha fet públic l’anunci del referèndum s’ha basat en dues premisses incontestables: una, el mandat democràtic emanat de les eleccions del 27-S i l’ulterior i reiterat fracàs de la via negociadora amb l’Estat per pactar un referèndum dins del marc de la Constitució, i dos, el dret a l’autodeterminació, un principi inalienable que ens assisteix com a poble, que no prescriu mai i al qual es podrà apel·lar sempre mentre quedi un català sota la capa del cel. Donec perficiam. Fins a aconseguir-ho.

Més tard o més d’hora, era cantat que en la recta final del conflicte amb l’Estat les institucions catalanes havien d’invocar-lo. I és ara, justament, que cal agrair a ERC i als grups polítics que en el passat van aprovar les declaracions del Parlament sobre aquest dret legítim per haver dipositat en el camí les molles que ens permeten saber no sols qui som i d’on venim, sinó també què volem ser i on volem anar. 

La pregunta que alguns haurien de fer-se és per què aquell principi elemental que formava part de la doctrina i el programa polític del PSUC i el PSC de finals dels anys 70 era aplicable llavors, a l’inici de la construcció d’una democràcia il·lusionant, i en canvi no ho és ara, 40 anys després i amb aquella democràcia formal segrestada pel PP i les elits burocràtiques. I a la República, també hi renuncien?

Impressions d’Escòcia

Acabat l’institut i superades les proves d’accés a la universitat, el 1993 vaig ensarronar els meus avis per fer-los de guia en un viatge organitzat a Escòcia amb l’excusa que sabia anglès. Ara hi he tornat, 24 anys després, per corroborar que el meu nivell d’expressió oral no ha millorat gaire. Ha estat un viatge de plaer, eminentment cultural i relativament curt, però que m’ha servit per copsar algunes impressions que em ve de gust compartir i contrastar, si en algun punt estic equivocat. 

La primera i principal és clara i contundent: en dues dècades, Escòcia ha fet el doble de camí que Catalunya. El 1993, amb divuit anys acabats d’estrenar, vaig estampar les meves credencials a favor de la Devolution Act en una paradeta que l’Scottish National Party (SNP), aleshores minoritari, tenia instal·lada al turó de Calton Park d’Edimburg. El 1998, el govern laborista de Tony Blair va fer efectiva aquella reivindicació i des de llavors al Parlament de Holyrood i al Govern d’Escòcia s’han succeït tres majories i tres executius nacionalistes que han portat el país a les portes de la independència. De no tenir res, a decidir-ho gairebé tot. En el referèndum de l’any 2014, el sí va obtenir el 44,7% dels sufragis i va ser derrotat àmpliament pel 55,3% del no; però l’incompliment de les promeses de Londres i la decisió posterior, presa també en referèndum, de la majoria d’electors britànics d’abandonar la Unió Europea pot capgirar la truita. 

Progressió meteòrica

La restitució del parlament escocès es va fer efectiva el 12 de maig de 1999, i la constitució del primer govern, en mans laboristes, va tenir lloc l’1 de juliol d’aquell mateix any. Objectivament, es tractava d’una operació de rescabalament històric, tot i que oficialment va adoptar l’aparença legal d’un procés de descentralització de competències. Es tractava, formalment, d’atansar l’administració als ciutadans. I sembla que així ha estat, ja que els serveis públics gaudeixen de bona reputació: Escòcia té transferits el 63% dels impostos i la despesa pública per habitant el 2016 va ser de 15.500 euros (el doble, segurament, que la catalana). En general, el traspàs i desplegament de competències ha estat àgil i eficient, per la qual cosa els nacionalistes escocesos donen per acomplert el principi de subsidiarietat i apunten directament cap a la plena sobirania. 

A Escòcia no tenen Mossos d’Esquadra ni TV3, però tenen competències exclusives en tots dos àmbits que passen, de moment, pel comandament dels cossos policials que operen al seu territori (llevat de la lluita antiterrorista) i pel suport al canal local de la radiodifusió britànica (BBC Scotland TV). A més, les institucions del país són plenipotenciàries en matèria de justícia, dret civil, planificació territorial i organització local, processos electorals, presons, agricultura, pesca, habitatge, salut, serveis socials, educació, esports, medi ambient, llengua i cultura. A més, el gabinet presidit per Nicola Sturgeon –format per 9 secretaris i 13 ministres– té dos titulars d’afers exteriors: un ministre “for International Development and Europe” i un altre “for UK Negotiations on Scotland’s Place in Europe”. 

Cultura democràtica 

Sense ser ben bé bilateral, la relació amb els poders de l’Estat és molt més equilibrada i respectuosa de la que manté Espanya amb Catalunya. Les raons són diverses. Les folklòriques són les més estridents, però també les menys rellevants. Les fonamentals són d’ordre històric i cultural, i totes dues juntes conformen la mentalitat escocesa i la visió que en tenen la resta de britànics. 

Mentre Catalunya va ser reduïda a les lleis de Castella per dret de conquesta el 1714 i el 1939, els parlaments d’Anglaterra i d’Escòcia van aprovar el 1707 la seva dissolució i la cessió de les respectives sobiranies en favor de la creació d’una nova cambra de representants a Westminster per acord dels seus membres, després de votar un a un els 25 articles dels tractats d’Unió o Union Act. Nominalment, Escòcia és, per tant, actor fundacional (constituent country) del Regne Unit de la Gran Bretanya en peu d’igualtat amb Anglaterra, com palesa l’ensenya de la Union Jack, que és la superposició de les creus de Sant Jordi i Sant Andreu. Fruit d’aquell pacte –afavorit, és clar, per les prebendes i els suborns a un sector de la noblesa–, Escòcia ha conservat intacte el seu sistema legal, per la qual cosa és considerada una entitat jurídica diferenciada en el dret internacional. 

Aquest pòsit fa que, a nivell ciutadà, tothom tingui perfectament clar que la Gran Bretanya és un Estat plurinacional i que la major part de la societat assumeixi amb normalitat que Escòcia és una nació amb un sistema educatiu propi, una església independent (presbiteriana, no anglicana) i un Tribunal Suprem diferenciat que no admet ingerències en aquelles competències que té delegades. A més, existeixen organitzacions de dret privat com les federacions esportives de futbol o rugbi, o el Bank of Scotland –el primer banc públic d’Europa, creat el 1695 pel Parlament escocès– que donen visibilitat a la nació escocesa. Com a nació de iure, Escòcia té per se el dret inalienable a l’autodeterminació, cosa que Espanya no admet per a Catalunya. I aquest és el principal argument dels independentistes de l’SNP per invocar el referèndum les vegades que calgui: la self determination.  

Llengua i identitat

Com la catalana, la identitat escocesa és primordialment cívica, i no pas ètnica o lingüística. S’expressa, en conseqüència, per la voluntat de ser i per l’exercici dels drets individuals i col·lectius de ciutadania; unes garanties que els nacionalistes volen eixamplar i blindar davant la liberalització anunciada pels conservadors en matèria laboral, sanitària i assistencial. 

Ara bé, com passa arreu de la Commonwealth, els britànics distingeixen, des del punt de vista antropològic, entre anglosaxons i cèltics. Els escocesos pertanyen majoritàriament al segon grup, reforçat el segle XIX amb l’arribada d’una onada important d’immigrants irlandesos a l’entorn de Glasgow. Vet aquí una altra diferència substancial amb Catalunya: políticament, el component irlandès és obertament hostil a l’unionisme i, religiosament parlant, la seva presència ha contribuït a enfortir l’església catòlica en oposició a l’anglicana; res a veure amb els vincles afectius amb Espanya que encara conserva bona part de la immigració peninsular arribada a Catalunya durant el franquisme. 

I ens queda la llengua. Només l’1% dels 5,3 milions d’escocesos parla gaèlic: 50.000 persones esparses per les Terres Altes i les illes Hèbrides. A les Terres Baixes es parla l’scots: una llengua d’arrel anglosaxona sense normativa ni un cens clar de parlants –entre 200.000 i 1,5 milions, segons les fonts–, que el Govern d’Escòcia ha declarat “llengua tradicional”. Tanmateix, no té presència oficial de cap mena. A Escòcia, la retolació de les institucions nacionals –parlament (Pàrlamaid na h-Alba) i govern (Riaghaltas na h-Alba)– és bilingüe en anglès i gaèlic, igual com els topònims que apareixen en els rètols viaris de les poblacions de les Highlands i la senyalització turística d’aquesta regió. 

A nivell comunicatiu, el canal BBC Alba emet íntegrament en gaèlic els 365 dies de l’any amb una graella molt competitiva que inclou noticiaris, programes infantils i d’entreteniment, sèries, reportatges, documentals i un curs per aprendre l’idioma. De nou, la diferència amb Espanya és abismal a l’hora de valorar i valoritzar la riquesa cultural: 

- “He estat quatre vegades a Barcelona i em meravella que la gent parli indistintament català i castellà”, m’explicava en Ronnie. Per a ell, un home gran que estima la cultura, és un tresor que una llengua minoritzada remeni la cua en una metròpoli de 3 milions d’habitants. 

Doncs bé, allò que per al curador del museu Andrew Carnegie de Dunfermline és digne d’admiració serveix per entendre perquè la televisió pública britànica costeja amb diners de tots els contribuents un canal en gaèlic amb una audiència potencial irrisòria, i explica alhora perquè l’Estat espanyol refusa dispensar el mateix tracte als 13,5 milions d’habitants dels països de parla catalana. Amb totes les seves imperfeccions, la BBC és un servei públic i RTVE és una eina més d'alienació cultural i d'assimilació lingüística al servei del Govern de l'Estat.

Emmanuel Macron, ha nascut una estrella

Diumenge al vespre vaig seguir una estona l’escrutini de les eleccions presidencials franceses a través del canal TV5 Monde. Entre els analistes, tres pesos pesants de la política gal·la: el candidat centrista els anys 2002 i 2007 François Bayrou, l’exministra i candidata socialista el 2007 Ségolène Royal i l’exministre i primer ministre conservador de 2005 a 2007 Dominique De Villepin. 

Amb lleugers matisos, tots els comentaristes saludaven la victòria d’Emmanuel Macron davant de Marine Le Pen. Des de l’exterior del plató s’hi afegia també l’exministra socialista Martine Aubry amb un missatge clar i sintètic: “Ha guanyat la República”. 

Una vegada més, el front republicà s’ha imposat al Front Nacional apel·lant a l’estabilitat i la seguretat. Com afirmava la mateixa Le Pen, la principal clivella política avui dia a França és la que separa “els patriotes dels mundialistes” (o globalitzadors). Conscients de la fractura, els nostres analistes interpretaven el triomf de Macron com un punt i a part, amb crides constants a la “reconciliació”, el “rassemblement” i la “refundació de la funció presidencial”. Davant l’esplanada del Louvre, el guanyador recollia el guant tallant de soca-rel els xiulets dels seus seguidors a la seva rival i prometia lliurar-se en cos i ànima al país i tractar els seus ciutadans “amb amor”. També Le Pen decodificava el missatge de les urnes i anunciava en viu i en directe un congrés per revisar l’ideari i fins el nom del partit de cara a les legislatives del mes de juny com a únic mecanisme per esdevenir l’opció majoritària. 

Sistema o sorpresa 

Després d’aconseguir poc més del 24% dels sufragis en la primera volta, Macron es va proclamar president amb el 65%. L’alcalde socialista de Lió, Gérard Collomb, explicava que “no és el mateix guanyar amb el 55% que amb el 65%” per a la seva legitimitat i, sobretot, per afrontar les pròximes legislatives amb una eventual plataforma electoral a l’entorn de la seva figura. La representació simbòlica del relleu presidencial que va oferir ahir François Hollande al seu successor a l’avinguda dels Camps Elisis en la vigília de la commemoració del final de la Segona Guerra Mundial ha fet que molts parlin de Macron com del seu “delfí”. És això és positiu? Per a Hollande, almenys és un final digne després d’un mandat desastrós i amb una popularitat sota mínims. Per a Macron, el temps dirà. 

Per a ell se’ns plantegen els mateixos interrogants que posàvem sobre la taula fa tot just cinc anys, però multiplicats. Llavors escrivíem aquí mateix que “Sarkozy ja és passat. Hollande és el present. No sabem si serà també el futur, ja que accedeix a l'Elisi amb el vot empenyorat d'una part important de l'electorat i amb un Partit Socialista farcit de capelletes. Vist des de fora, no deixa de ser curiós que algú amb el seu bagatge -va ser primer secretari del PS entre 2001 i 2008 i company sentimental d'una altra candidata presidencial, Ségolène Royal- pugui encarnar l'esperança d'un canvi profund. I el cas és que així és percebut no sols pels francesos, sinó també per la confusa socialdemocràcia europea en el seu conjunt. Uns i altres anhelen molt més que un canvi de tarannà; volen un cop de timó en la política econòmica del país i, per extensió, de la Unió Europea, amb la vista posada en la fi de l'austeritat dictada des de Berlín i en el principi d'una recuperació econòmica respectuosa amb les conquestes socials i basada en el liberalisme social”. 

És veritat que l’elecció de Macron ha suscitat més consens, ja que ha aconseguit aplegar suports des de l’esquerra fins a la dreta republicana. Gaudeix, doncs, d’un coixí més ampli, però no és menys cert que el 43% dels seus electors l’ha triat únicament per la seva oposició a Le Pen i que molts veuen en ell un perillós arribista: un tauró liberal de 39 anys, egòlatra i arrogant, que ha estat abans banquer i ministre d’Hisenda. "El destrossaire del Codi del Treball". Vet aquí l’explicació del creixement de l’abstenció i del vot en blanc. 

Catalunya Nord 

A la Catalunya Nord, la segona volta ha capgirat com un mitjó l’escenari del 23 d’abril. Macron, que aleshores va quedar tercer amb el 18,5% dels vots per darrere de la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon, va guanyar diumenge amb el 53%, i Le Pen ha estat relegada a la segona plaça, tot i l’avanç en vots (de 80.196 a 106.713) i percentatge (del 30 al 47%). La victòria del front republicà, però, ha estat molt minsa: de només 13.000 vots. 

A grans trets, el FN avança posicions a tot el territori i arrasa allí on ja va ser primera força en la primera volta com l’Espira d’Aglí (56%), Portvendres (52%) i Sant Cebrià (52%). Marine Le Pen ha conquerit un total de 66 municipis, entre els quals hi ha places emblemàtiques per a l’esquerra (i el catalanisme) com Elna (51%) i Salses (55%). Per capir la gravetat de la situació convé recordar que el seu pare, Jean-Marie, no es va apuntar cap victòria l’any 2002 quan es va enfrontar en la segona volta de les presidencials a Jacques Chirac. 

Com a la resta de l’Estat, el pas a la segona volta d’un candidat liberal per enfrontar-se a l’extrema dreta ha desmobilitzat una part de l’esquerra com ho demostra el fet que a Catalunya Nord la participació hagi retrocedit del 79% al 75% i que els vots en blanc hagin crescut de 4.563 a 23.737 (9%). De totes formes, cal no exagerar: són 3 punts més que el 2012. 

Tanmateix, Macron ha guanyat amb nitidesa al Capcir, el Conflent i el Vallespir. En particular, al cantó format pels 62 municipis dels Pirineus Catalans (61%) i al dels 41 pobles del Canigó (58%), així com a Argelers (52%), Banyuls (61%), Ceret (67%) i Ribesaltes (55%). 

El comportament electoral de la regió ha estat similar al de Perpinyà, on Macron ha passat de 9.556 a 25.941 vots, i el FN, de 12.374 a 16.804. El resultat de Le Pen a la capital del Rosselló apunta un estancament en relació a les municipals de 2014, i fins i tot és un pèl inferior a l’obtingut aleshores pel seu company sentimental Louis Aliot. Per barris, l’extrema dreta s’ha imposat a Alt Vernet i, en canvi, troba serioses dificultats de penetració al nucli antic. 

Com ja vam dir fa un parell de setmanes, els 348.000 nord-catalans amb dret a vot només representen el 0,7% del cos electoral de la República, i entre ells el predicament dels partits catalans és minúscul. Amb tot, l’elecció presidencial ha provocat dos petits terratrèmols en la biosfera catalanista: l’aposta avant la lettre per Macron del conseller municipal d’Afers Catalans i Transfronterers de Perpinyà, Brice Lafontaine, li va costar el passat mes de març la deposició per part del batlle, Jean-Marc Pujol, que en la primera volta donava suport a François Fillon, i la direcció nacional d’ERC –davant l’esvalotament de la premsa espanyolista– va haver de corregir la posició del partit a Catalunya Nord, que havia fet una crida al vot en blanc com a “refús explícit dels dos candidats del món financer i de l’exclusió”.

El concert basc i el PDeCAT

Ja ho dèiem ahir: el suport dels nacionalistes bascos del PNB als pressupostos generals de l’Estat presentats pel PP a canvi de la millora del finançament del País Basc i de la reducció de la quota del concert econòmic ha aixecat polseguera a Catalunya. A Espanya, no gaire –només cal llegir els editorials de l’ABC, El Mundo, El Español o La Razón–, que ja se sap que el que és bo per a Euskadi és dolent per a Catalunya i, a més, és impossible. 

A casa nostra, els independentistes han fet el cor fort. A la pregunta de si “acceptaríeu el concert basc per a Catalunya a canvi de la independència?”, el 90% dels espectadors del programa 8 al dia de Josep Cuní va contestar que nanai. Ben al contrari, on més cou l’acord entre PP i PNB és en l’entorn socialista i les escorrialles d’Unió Democràtica, com tindrem oportunitat de veure en repassar els editorials d’El Periódico i La Vanguardia d’aquests dies. 

En canvi, aquest cop els qui no han badat boca han estat Xavier García Albiol, per raons d’obediència deguda, i Inés Arrimadas, que ha enfondit el cap de l’oposició sota terra com els estruços. Tots dos han deixat els loopings argumentals en mans dels seus escuders a les tertúlies dels mitjans televisius i radiofònics catalans. Sostenen, aquests moralistes, que l’acord és un premi a la “sensatesa” d’Íñigo Urkullu, mentre comminen Carles Puigdemont a abandonar la rauxa i tornar a la cleda. És la mateixa línia argumental que gasta El País: “el PNV ha jugado bien sus cartas. Merece la pena hacer el cuento largo de los beneficios que ha obtenido Urkullu para el País Vasco respetando escrupulosamente las reglas de juego. Frente a esa actitud pragmática y que escenifica lo mejor de la democracia –negociar y pactar–, Cataluña ha quedado todavía más desdibujada gracias al empeño estentóreo de las fuerzas independentistas que han consagrado la ruptura como la única manera de servir a sus ciudadanos”.

El ploricó socialista 

El Periódico i La Vanguardia no es mouen d’allà mateix i tots dos exoneren el PSOE de qualsevol responsabilitat quan arribarà el moment que “altres territoris pagaran per l’excés de quota dels bascos” [en clara al·lusió a Catalunya]. La capçalera del conde lloa l’“estratègia intel·ligent” del PNB i ataca “l’estèril política de confrontació duta a terme pels diputats del PDeCAT”. Grup Zeta i grup Godó en blasmen el radicalisme i enyoren els temps del peix al cove. 

Dimarts, el director del primer rotatiu, Enric Hernández, afirmava que “la pax basca es fonamenta avui en milions comptants i sonants, fruit d’un concert que situa la relació entre Madrid i Vitòria en peu d’igualtat”, i recomanava “prendre nota” al “nou PDeCAT i la vella CDC: la política o la fas, o te la fan”. En la mateixa línia, l’articulista Joan Tapia es preguntava dimecres que “si el PNB, amb 5 escons, ha aconseguit X, ¿què haurien aconseguit 16 escons de CiU [...] si Artur Mas hagués sabut el 2012 que el món no s’acabava el 2014?”. És la mateixa cantarella que entonava ahir l’ex-director Antonio Franco, el qual felicitava Urkullu per haver “pujolejat” tan bé com per “vendre megacar el microsuport que necessita Rajoy”, si bé l’advertia, tot pinxo, que quan el PP faci als bascos “coses com la que per la seva estricta conveniència acaben de fer-nos a tota la resta potser riuran menys”. 

El seu neguit és totalment comprensible. Per dues raons. Primerament perquè s’han quedat sense testaferros a Madrid. Amb la representació del PDeCAT reduïda a la meitat del que havia estat in illo tempore i emmordassada per l’independentisme, el pont aeri s’ha curtcircuitat. Dels aliats tradicionals, qui els queda, ara que els socialistes catalans, captius i desarmats en mans d’un PSOE sense rumb, són més invisibles que mai: el PP, C’s? 

Potser sí, però llavors emergeix el segon contratemps. Mentre el projecte independentista –de consecució dificilíssima, cert, però menys que la utopia socialista– planteja un futur il·lusionant pel qual lluitar, l’unionisme fa cagar i la tercera via no va enlloc. 

L’aritmètica parlamentària ha tallat un dels cordons umbilicals més fructífers que el règim del 78 havia establert entre l’oligarquia pairal i el poder central, tant polític com financer. Quan els socialistes i els populars parlen de “refer els ponts” es refereixen bàsicament a això, tot i que encara en queden d’altres, com els lligams familiars entre les elits i l’entramat econòmic. Hi ha també algunes cites socials i esportives que serveixen de termòmetre. Com el darrer trofeu de tennis Open Banc Sabadell, que, bo i celebrar-se només un cop l’any, atrau menys patums que la llotja de l'estadi Santiago Bernabéu en un partit contra l’Alcorcón. La conseqüència de tot plegat és que l’oligarquia catalana és ara –fent servir una expressió de Mario Vargas Llosa- més "provinciana" i irrellevant que mai, amb risc seriós de desconnexió de la mamella. I tot per culpa de la sotragada independentista. Beneïda sigui, doncs!

Els bascos, a la seva

Ahir vam saber per boca del ministre Cristóbal Montoro –quin personatge tan sinistre!- que les dretes espanyola i basca han arribat a un acord per aprovar els comptes generals de l’Estat per a 2017. Com sempre des que el món és món, els pressupostos són lesius per als Països Catalans, ja que perpetuen l’espoli fiscal i agreugen la feblesa econòmica, fiscal i financera dels governs català, balear i valencià. Tot i tractar-se de territoris nominalment rics, a l’hora de la veritat se situen a la cua de les comunitats autònomes en despesa social per culpa de l'espoli i el subfinançament. 

Des de Catalunya, molta gent ha criticat “els bascos” –així, en genèric– per l’acord del PNB amb el PP i fins i tot hi ha qui els ha acusat d’insolidaris perquè, al seu entendre, donen oxigen a un Govern acorralat pels casos de corrupció i deixen sols els independentistes catalans en les seves reivindicacions. 

Jo ho trobo ben normal. El PNB és una formació nacionalista -no pas independentista- i aquest pacte és la torna al PP per la seva més que probable abstenció als pressupostos d’Euskadi per a 2017, com segurament tindrem ocasió de comprovar en el ple de la cambra de Vitòria del pròxim dia 11. A més -què coi!- el tracte és objectivament satisfactori per a la societat basca en el seu conjunt: l’Estat li retorna 1.400 milions d’euros per les “discrepàncies” acumulades dels exercicis anteriors des de 2007, li rebaixa de 569 milions anuals el cupo a pagar per al pròxim quinquenni, i li assegura 4.000 milions d’inversions en connexions logístiques i ferroviàries entre les tres capitals provincials, el port de Bilbao i França. 

Ultra les raons eminentment d’oportunitat política –entre les quals hi haurà, més endavant, la reconciliació i l’acostament dels presos d’ETA–, hi ha les econòmiques. Tinguem-ho clar: tot i el seu dinamisme econòmic, el País Basc i Navarra tenen un pes relatiu en la demografia i el PIB espanyol. Segons els percentatges fixats l’any 1982, el pes de l’economia basca representava el 6,24% del conjunt estatal, mentre que la navarresa se situava en l’1,6%. D’aleshores ençà, ambdues comunitats forals contribueixen en aquesta proporció a la caixa comuna pels serveis i competències exclusives de l’Estat. Gaudeixen, doncs, d’un estatus privilegiat que ve d’antic i que va quedar recollit en la Constitució de 1978, tot i que el PNB s'hi va abstenir. La situació és encara més excepcional si tenim en compte que tant la recaptació com la liquidació de tributs (IVA, IRPF, societats, especials...) corren íntegrament a càrrec de les respectives diputacions forals, i no pas de l’Agència Tributària espanyola. 

El fet de tenir la clau de la caixa fa que bascos i navarresos siguin fiscalment sobirans, i això redunda en benefici dels seus ciutadans. En aquests moments la taxa d’atur és del 12% a Euskadi i del 10% a Navarra, i la renda per càpita el 2016 era de 30.560 i 28.600 euros, respectivament, mentre que la despesa pública per cada ciutadà ascendia a 4.924 i 6.019 euros. A Catalunya, la gent sense feina és el 15,3% (ben bé un 50% més que a Euskal Herria), la renda mitjana és de 27.663 euros (entre un 3 i un 9% menys) i la inversió per habitant, de 3.976 (entre un 20 i un 34% inferior). En aquest darrer capítol, Catalunya se situa fins i tot per sota d’Aragó, Astúries, Cantàbria, Castella, Extremadura o la Rioja. 

Catalunya, no 

Què ho fa, doncs, que els Països Catalans no gaudeixin d’un sistema propi de finançament? Hi ha almenys tres motius: un d’explícit, un d’econòmic i un d’històrico-cultural. 

Quant al primer, circulen diferents versions –segurament complementàries– que expliquen com va anar la cosa. La majoria de veus acusen Miquel Roca i Jordi Solé Tura com a representants de la minoria catalana i del PSUC en els treballs de redacció de la Constitució d’haver-hi renunciat expressament i reiteradament. Hi ha qui relata, com Iñaki Anasagasti, que Jordi Pujol considerava “impopular” a ulls de la ciutadania que la Generalitat recaptés els impostos, enlloc de fer-ho l’Estat. Per la seva part, Lluís Maria Xirinacs recorda a les seves memòries la resposta que els portaveus del PSC, Joan Reventós, i del PSUC, Josep Benet i Jordi Portabella, van donar a la pregunta del senador de la UCD Alberto Ballarín:

- “Deixem-nos de punyetes, els catalans voleu concert econòmic com els bascos o no? Perquè si em dieu que no en el tema econòmic; m’és exactament igual allò que vulgueu demanar en els altres àmbits. 

[...] Benet inclinà el cap a dreta –Reventós- i a esquerra –Portabella- per consultar-los en veu baixa i, ja en veu alta, digué: 

- Que jo sàpiga, els catalans mai no hem demanat concert econòmic”. 

Tot i ser historiador, l'asseveració de Benet no s'ajusta a la realitat, ja que entre 1893 i 1931 van ser diverses les veus que el van reivindicar. Qui sap quina hauria estat la resposta de l'Estat espanyol en cas d’haver-lo exigit aleshores, quan s’estava perfilant l’estat autonòmic, que era el moment idoni per provar sort, i no pas ara. Després de la pèrdua de les colònies d’ultramar i malgrat l’adveniment de la democràcia i la pertinença a la Unió Europea, Espanya ha seguit sent un Estat econòmicament dependent de l’arc mediterrani. El pes econòmic dels Països Catalans fa absolutament inviable accedir a un règim fiscal bilateral sense afectar greument el sistema de finançament del conjunt de l’Estat. Quasi 40 anys després, el País Basc i Navarra segueixen representant el 5,9 i l’1,6% del PIB espanyol, mentre que Catalunya, el País Valencià i Balears en representen més del 36%. 

Forals i assimilats 

Per últim, resta el factor històric i cultural. Els regnes de Lleó, l’any 1061, i el seu successor, el de Castella, el 1200, van annexionar-se en detriment del regne de Pamplona els actuals territoris del nord de Burgos i el País Basc. Euskadi, doncs, forma part de la història fundacional de Castella i els seus homes van participar tant en la conquesta d’Amèrica com en la liquidació de l’Estat navarrès el 1512. Tanmateix, ambdós territoris van conservar el dret foral, que va donar peu al conveni econòmic navarrès de 1841 i als concerts alabès, biscaí i guipuscoà de 1878 en endavant. 

En canvi, els estats de la Corona d’Aragó van ser reduïts per les armes (el Regne de València el 1707, el Principat el 1714 i Mallorca el 1715) en aplicació del dret de conquesta i la monarquia absoluta no va voler pactar res. 

L’any 1852, el castellà Francisco Jorge Torres Villegas va publicar una Cartografia hispano-científica en què reprodueix aquesta realitat en un mapa en què per una banda hi ha l’“España uniforme o puramente constitucional”, que “comprende treinta y cuatro provincias de las corones de Castilla y León iguales en todos los ramos económicos, judiciales, militares y civiles”. En segon lloc hi apareix l’“España foral, formada per 4 provincias esentas o forales que conservan su régimen especial diferente del de las demás”. I per últim hi trobem l’“España incorporada ó asimilada”, que “comprendre las once provincias de la corona de Aragón, todavía diferentes en el modo de contribuir y en algunos puntos del derecho privado”. Aquest mode diferent de contribuir no és res més que el cadastre: un impost anual imposat el per Felip V i recaptat per les municipalitats que era aplicat als vençuts per castigar la seva gosadia i rescabalar l’Estat borbònic de les despeses derivades de l'ocupació militar i de l’esforç de guerra realitzat des de 1705. 

Diu l’adagi que cada terra fa sa guerra, i és ben veritat. Nosaltres sempre hem estat amants del tot o res. Així que els bascos facin la seva, que nosaltres ja farem la nostra; sense esperar res –o no gaire– els uns dels altres.

El fals mite de la majoria silenciosa

Aquest escrit completa l’article immediatament anterior –La legitimitat i representativitat democràtiques– i aporta les dades estadístiques que ens van permetre concloure que des de 1977, i a excepció dels tripartits presidits per Pasqual Maragall i José Montilla, “no sols no hi ha hagut mai cap govern ni a Espanya ni a Catalunya que hagi merescut el suport de la meitat més un dels electors, sinó que per regla general la seva representativitat ha oscil·lat entre el 17 i el 30% a la plaça de Sant Jaume i entre el 20 i el 38% a la Moncloa”. 

Quan parlem del grau de representativitat dels governs respectius, l’anàlisi de la sèrie històrica de resultats electorals registrats a Espanya i a Catalunya té alguns punts en comú, però també moltes diferències. La majoria són gairebé estructurals, consubstancials a l’evolució dispar que han fet els dos ecosistemes polítics a una i altra riba del Cinca.

Tot i que la superioritat incontestable de CiU va poder tenir efectes desmobilitzadors sobre els votants dels seus adversaris polítics, a Catalunya es va establir un escenari de major pluralitat ideològica format per cinc partits. Aquesta diversitat en l’arc parlamentari del país és intrínseca als dos vectors que estructuren la societat catalana: l’eix nacional Catalunya-Espanya i l’eix social esquerra-dreta, com ho demostra la concurrència de formacions dels dos àmbits territorials (CiU i ERC, d’una banda, i el PP, de l’altra) i el fet que les federacions d’unes i altres no sempre hagin estat plàcides (ICV-EUiA i PSC-PSOE). La suma de tots aquests factors explica perquè el partit més votat pels catalans no ha tingut mai la preponderància que ha obtingut el primer partit espanyol en una convocatòria electoral. A Catalunya, fins i tot, s’han arribat a produir sengles empats tècnics entre les dues candidatures més votades que es van acabar decantant no pas del costat de la llista més votada, sinó a favor de CiU per escons el 1999 i del PSC mercès a una aliança de les forces d’esquerres el 2006. 

Res d’això no ha passat a Espanya, on el bipartidisme ha estat la norma. Almenys fins ara. 

Espanya i Catalunya davant del mirall 

La transmigració espiritual del franquisme a la democràcia va generar moltes esperances. El pic més alt de participació a Espanya es va produir l’any 1982, després de l’escenificació del cop d’estat del 23-F, i amb el PSOE dalt dels núvols. Aleshores, el tàndem de la jaqueta de pana format per Felipe González i Alfonso Guerra va captar el 48% dels vots, un guarisme que en termes absoluts representava gairebé al 38% de la població major de 18 anys. 

En groc, els indicadors positius: el percentatge d'abstenció més baix, i els de participació i representativitat més elevats de l'opció vencedora (1982). En vermell, els indicadors negatius: el percentatge d'abstenció més alt (2016), i els percentatges més baixos de vot i representativitat del partit guanyador (2015). 

Després van venir dues dècades de campi qui pugui i de tonto l’últim. Ni l’OTAN, ni la reconversió industrial, ni l’atur, ni el terrorisme d’Estat, ni els casos de corrupció dels anys 90, ni els fastos del 92, ni la privatització d’actius públics, ni la primera, ni la segona guerra del Golf. Espanya seguia inaccessible al desaliento. 

Han hagut de transcórrer gairebé 10 anys de retallades socials i econòmiques perquè la ciutadania hagi traslladat part de la crisi a les institucions, de manera que és en el darrer cicle electoral que s’alternen els suports més exigus a un partit de govern (el 29% del vot emès i el 20% del suport popular, el 2015) amb el pic més alt d’abstenció (el 33%, el 2016). 

Per contra, la dinàmica a Catalunya és tota una altra, fins al punt que bona part de la societat i la seva classe política sosté des de 2012 una esmena a la totalitat al règim del 78. 

1) El PSC va vèncer en vots, però va governar CiU perquè va obtenir més escons. 2) El PSC va formar govern amb ERC i ICV. 3) CiU va guanyar en vots i en escons, però la suma de PSC, ERC i ICV va desbancar Artur Mas de la presidència.
En groc, els indicadors positius: els percentatges d'abstenció més baixos (2012 i 2015), i els de participació (1984) i representativitat (1984 i 2015) més elevats de l'opció vencedora. En vermell, els indicadors negatius: els percentatges més alts d'abstenció (1992 i 2006), i els percentatges més baixos de vot i representativitat del partit guanyador (1980).

Més que no pas per l’empenta i la il·lusió pel moment fundacional que vivia el país, el 1984 CiU va aconseguir el 47% dels vots i el 30% del suport popular com a reacció contra l’ofensiva recentralitzadora de la LOAPA i el processament de Jordi Pujol pel cas de Banca Catalana. Un cop feta la pau amb el PSOE, després van seguir 30 anys de quietud i esllanguiment en què les aigües pútrides de l’oasi català van anar fent xup-xup. 

De fet, el model autonòmic no va acusar els primers símptomes d’esgotament fins a la tramitació del nou Estatut al Congrés de diputats. El debat parlamentari que se’n va derivar, amb la recollida de signatures en contra de la reforma impulsada pel PP i el cop de ribot del PSOE van obrir els ulls a una part de la societat. La seva aprovació en referèndum –amb més pena que glòria– i la posterior sentència del Tribunal Constitucional retallant-ne encara més les competències van acabar d’encendre els ànims. Així, les eleccions al Parlament de 2006 van registrar la segona taxa d’abstenció més elevada de tota la sèrie històrica, amb el 43,5%. 

A partir de llavors, l’articulació d’Espanya com a “estat plurinacional” (en paraules de José Luis Rodríguez Zapatero) o com a “nació de nacions” (en declaracions més recents de Pedro Sánchez) ha quedat seriosament qüestionada a Catalunya. Aquest escenari de “desafecció emocional” (en paraules de José Montilla) s’ha accelerat i centrifugat encara més des del 2012, amb el tret oficial de sortida al procés d’independència. 

Excusa de mal pagador 

La dimensió i extensió que ha pres el moviment sobiranista va agafar als partits dinàstics amb els pixats al ventre. La polarització del debat polític a l’entorn de l’eix nacional ha donat benzina a C’s, que ha estat l’únic partit unionista que ha entès la raó democràtica del desafiament independentista i l’ha provat de combatre a les urnes. En bona lògica, C’s és des del 2015 el primer partit de l’oposició i l’espanyolisme en el seu conjunt està més representat que mai al Parlament. 

En conseqüència, i entre moltes de les seves virtuts regeneradores, el procés ha estat també un revulsiu per a l’activació democràtica d’aquells electors que tradicionalment s’inhibien a les eleccions catalanes. El debat sobre la independència interpel·la tothom, i això fa que els índexs de participació en les dues darreres convocatòries electorals hagin estat els més alts de la història amb el 68% el 2012 i el 75% el 2015; una tendència que contrasta amb la taxa d’abstenció més elevada registrada mai a unes eleccions al Congrés, amb el 33% el 2016. 

Tanmateix, la mobilització de l’espanyolisme no va poder evitar la derrota en el plebiscit del 27-S. Per això, l’únic argument per desvirtuar el triomf de l’independentisme seria la seva presumpta manca de legitimitat perquè “una minoria imponga sus planteamientos sobre siete millones y medio de persones” o perquè “un 25% de la población reclame la independencia entera de una región o insista en la necesidad de celebrar un referéndum”. 

És curiós com a Espanya ningú no apel·la en cap contesa electoral a la “majoria silenciosa” que va fer famosa Alícia Sánchez Camacho, tret dels partits unionistes a Catalunya per fer-nos creure que hi ha un sector de la població que té por d’expressar-se a les urnes per no patir represàlies tan kafkianes com ara la pèrdua dels drets de ciutadania o l’expulsió del país. 

Com ha quedat palès, la “majoria silenciosa” no és altra cosa que abstenció estructural, i darrerament n’hi ha més a Espanya que no pas a Catalunya. 

Les dades històriques també ens ensenyen que no guanya qui convenç els votants dels seus adversaris polítics, sinó qui és capaç de mobilitzar el seu electorat. I d'això els independentistes en sabem un niu: estem en mobilització permanent i anem a totes.