Emmanuel Macron, ha nascut una estrella

Diumenge al vespre vaig seguir una estona l’escrutini de les eleccions presidencials franceses a través del canal TV5 Monde. Entre els analistes, tres pesos pesants de la política gal·la: el candidat centrista els anys 2002 i 2007 François Bayrou, l’exministra i candidata socialista el 2007 Ségolène Royal i l’exministre i primer ministre conservador de 2005 a 2007 Dominique De Villepin. 

Amb lleugers matisos, tots els comentaristes saludaven la victòria d’Emmanuel Macron davant de Marine Le Pen. Des de l’exterior del plató s’hi afegia també l’exministra socialista Martine Aubry amb un missatge clar i sintètic: “Ha guanyat la República”. 

Una vegada més, el front republicà s’ha imposat al Front Nacional apel·lant a l’estabilitat i la seguretat. Com afirmava la mateixa Le Pen, la principal clivella política avui dia a França és la que separa “els patriotes dels mundialistes” (o globalitzadors). Conscients de la fractura, els nostres analistes interpretaven el triomf de Macron com un punt i a part, amb crides constants a la “reconciliació”, el “rassemblement” i la “refundació de la funció presidencial”. Davant l’esplanada del Louvre, el guanyador recollia el guant tallant de soca-rel els xiulets dels seus seguidors a la seva rival i prometia lliurar-se en cos i ànima al país i tractar els seus ciutadans “amb amor”. També Le Pen decodificava el missatge de les urnes i anunciava en viu i en directe un congrés per revisar l’ideari i fins el nom del partit de cara a les legislatives del mes de juny com a únic mecanisme per esdevenir l’opció majoritària. 

Sistema o sorpresa 

Després d’aconseguir poc més del 24% dels sufragis en la primera volta, Macron es va proclamar president amb el 65%. L’alcalde socialista de Lió, Gérard Collomb, explicava que “no és el mateix guanyar amb el 55% que amb el 65%” per a la seva legitimitat i, sobretot, per afrontar les pròximes legislatives amb una eventual plataforma electoral a l’entorn de la seva figura. La representació simbòlica del relleu presidencial que va oferir ahir François Hollande al seu successor a l’avinguda dels Camps Elisis en la vigília de la commemoració del final de la Segona Guerra Mundial ha fet que molts parlin de Macron com del seu “delfí”. És això és positiu? Per a Hollande, almenys és un final digne després d’un mandat desastrós i amb una popularitat sota mínims. Per a Macron, el temps dirà. 

Per a ell se’ns plantegen els mateixos interrogants que posàvem sobre la taula fa tot just cinc anys, però multiplicats. Llavors escrivíem aquí mateix que “Sarkozy ja és passat. Hollande és el present. No sabem si serà també el futur, ja que accedeix a l'Elisi amb el vot empenyorat d'una part important de l'electorat i amb un Partit Socialista farcit de capelletes. Vist des de fora, no deixa de ser curiós que algú amb el seu bagatge -va ser primer secretari del PS entre 2001 i 2008 i company sentimental d'una altra candidata presidencial, Ségolène Royal- pugui encarnar l'esperança d'un canvi profund. I el cas és que així és percebut no sols pels francesos, sinó també per la confusa socialdemocràcia europea en el seu conjunt. Uns i altres anhelen molt més que un canvi de tarannà; volen un cop de timó en la política econòmica del país i, per extensió, de la Unió Europea, amb la vista posada en la fi de l'austeritat dictada des de Berlín i en el principi d'una recuperació econòmica respectuosa amb les conquestes socials i basada en el liberalisme social”. 

És veritat que l’elecció de Macron ha suscitat més consens, ja que ha aconseguit aplegar suports des de l’esquerra fins a la dreta republicana. Gaudeix, doncs, d’un coixí més ampli, però no és menys cert que el 43% dels seus electors l’ha triat únicament per la seva oposició a Le Pen i que molts veuen en ell un perillós arribista: un tauró liberal de 39 anys, egòlatra i arrogant, que ha estat abans banquer i ministre d’Hisenda. "El destrossaire del Codi del Treball". Vet aquí l’explicació del creixement de l’abstenció i del vot en blanc. 

Catalunya Nord 

A la Catalunya Nord, la segona volta ha capgirat com un mitjó l’escenari del 23 d’abril. Macron, que aleshores va quedar tercer amb el 18,5% dels vots per darrere de la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon, va guanyar diumenge amb el 53%, i Le Pen ha estat relegada a la segona plaça, tot i l’avanç en vots (de 80.196 a 106.713) i percentatge (del 30 al 47%). La victòria del front republicà, però, ha estat molt minsa: de només 13.000 vots. 

A grans trets, el FN avança posicions a tot el territori i arrasa allí on ja va ser primera força en la primera volta com l’Espira d’Aglí (56%), Portvendres (52%) i Sant Cebrià (52%). Marine Le Pen ha conquerit un total de 66 municipis, entre els quals hi ha places emblemàtiques per a l’esquerra (i el catalanisme) com Elna (51%) i Salses (55%). Per capir la gravetat de la situació convé recordar que el seu pare, Jean-Marie, no es va apuntar cap victòria l’any 2002 quan es va enfrontar en la segona volta de les presidencials a Jacques Chirac. 

Com a la resta de l’Estat, el pas a la segona volta d’un candidat liberal per enfrontar-se a l’extrema dreta ha desmobilitzat una part de l’esquerra com ho demostra el fet que a Catalunya Nord la participació hagi retrocedit del 79% al 75% i que els vots en blanc hagin crescut de 4.563 a 23.737 (9%). De totes formes, cal no exagerar: són 3 punts més que el 2012. 

Tanmateix, Macron ha guanyat amb nitidesa al Capcir, el Conflent i el Vallespir. En particular, al cantó format pels 62 municipis dels Pirineus Catalans (61%) i al dels 41 pobles del Canigó (58%), així com a Argelers (52%), Banyuls (61%), Ceret (67%) i Ribesaltes (55%). 

El comportament electoral de la regió ha estat similar al de Perpinyà, on Macron ha passat de 9.556 a 25.941 vots, i el FN, de 12.374 a 16.804. El resultat de Le Pen a la capital del Rosselló apunta un estancament en relació a les municipals de 2014, i fins i tot és un pèl inferior a l’obtingut aleshores pel seu company sentimental Louis Aliot. Per barris, l’extrema dreta s’ha imposat a Alt Vernet i, en canvi, troba serioses dificultats de penetració al nucli antic. 

Com ja vam dir fa un parell de setmanes, els 348.000 nord-catalans amb dret a vot només representen el 0,7% del cos electoral de la República, i entre ells el predicament dels partits catalans és minúscul. Amb tot, l’elecció presidencial ha provocat dos petits terratrèmols en la biosfera catalanista: l’aposta avant la lettre per Macron del conseller municipal d’Afers Catalans i Transfronterers de Perpinyà, Brice Lafontaine, li va costar el passat mes de març la deposició per part del batlle, Jean-Marc Pujol, que en la primera volta donava suport a François Fillon, i la direcció nacional d’ERC –davant l’esvalotament de la premsa espanyolista– va haver de corregir la posició del partit a Catalunya Nord, que havia fet una crida al vot en blanc com a “refús explícit dels dos candidats del món financer i de l’exclusió”.