Impressions d’Escòcia

Acabat l’institut i superades les proves d’accés a la universitat, el 1993 vaig ensarronar els meus avis per fer-los de guia en un viatge organitzat a Escòcia amb l’excusa que sabia anglès. Ara hi he tornat, 24 anys després, per corroborar que el meu nivell d’expressió oral no ha millorat gaire. Ha estat un viatge de plaer, eminentment cultural i relativament curt, però que m’ha servit per copsar algunes impressions que em ve de gust compartir i contrastar, si en algun punt estic equivocat. 

La primera i principal és clara i contundent: en dues dècades, Escòcia ha fet el doble de camí que Catalunya. El 1993, amb divuit anys acabats d’estrenar, vaig estampar les meves credencials a favor de la Devolution Act en una paradeta que l’Scottish National Party (SNP), aleshores minoritari, tenia instal·lada al turó de Calton Park d’Edimburg. El 1998, el govern laborista de Tony Blair va fer efectiva aquella reivindicació i des de llavors al Parlament de Holyrood i al Govern d’Escòcia s’han succeït tres majories i tres executius nacionalistes que han portat el país a les portes de la independència. De no tenir res, a decidir-ho gairebé tot. En el referèndum de l’any 2014, el sí va obtenir el 44,7% dels sufragis i va ser derrotat àmpliament pel 55,3% del no; però l’incompliment de les promeses de Londres i la decisió posterior, presa també en referèndum, de la majoria d’electors britànics d’abandonar la Unió Europea pot capgirar la truita. 

Progressió meteòrica

La restitució del parlament escocès es va fer efectiva el 12 de maig de 1999, i la constitució del primer govern, en mans laboristes, va tenir lloc l’1 de juliol d’aquell mateix any. Objectivament, es tractava d’una operació de rescabalament històric, tot i que oficialment va adoptar l’aparença legal d’un procés de descentralització de competències. Es tractava, formalment, d’atansar l’administració als ciutadans. I sembla que així ha estat, ja que els serveis públics gaudeixen de bona reputació: Escòcia té transferits el 63% dels impostos i la despesa pública per habitant el 2016 va ser de 15.500 euros (el doble, segurament, que la catalana). En general, el traspàs i desplegament de competències ha estat àgil i eficient, per la qual cosa els nacionalistes escocesos donen per acomplert el principi de subsidiarietat i apunten directament cap a la plena sobirania. 

A Escòcia no tenen Mossos d’Esquadra ni TV3, però tenen competències exclusives en tots dos àmbits que passen, de moment, pel comandament dels cossos policials que operen al seu territori (llevat de la lluita antiterrorista) i pel suport al canal local de la radiodifusió britànica (BBC Scotland TV). A més, les institucions del país són plenipotenciàries en matèria de justícia, dret civil, planificació territorial i organització local, processos electorals, presons, agricultura, pesca, habitatge, salut, serveis socials, educació, esports, medi ambient, llengua i cultura. A més, el gabinet presidit per Nicola Sturgeon –format per 9 secretaris i 13 ministres– té dos titulars d’afers exteriors: un ministre “for International Development and Europe” i un altre “for UK Negotiations on Scotland’s Place in Europe”. 

Cultura democràtica 

Sense ser ben bé bilateral, la relació amb els poders de l’Estat és molt més equilibrada i respectuosa de la que manté Espanya amb Catalunya. Les raons són diverses. Les folklòriques són les més estridents, però també les menys rellevants. Les fonamentals són d’ordre històric i cultural, i totes dues juntes conformen la mentalitat escocesa i la visió que en tenen la resta de britànics. 

Mentre Catalunya va ser reduïda a les lleis de Castella per dret de conquesta el 1714 i el 1939, els parlaments d’Anglaterra i d’Escòcia van aprovar el 1707 la seva dissolució i la cessió de les respectives sobiranies en favor de la creació d’una nova cambra de representants a Westminster per acord dels seus membres, després de votar un a un els 25 articles dels tractats d’Unió o Union Act. Nominalment, Escòcia és, per tant, actor fundacional (constituent country) del Regne Unit de la Gran Bretanya en peu d’igualtat amb Anglaterra, com palesa l’ensenya de la Union Jack, que és la superposició de les creus de Sant Jordi i Sant Andreu. Fruit d’aquell pacte –afavorit, és clar, per les prebendes i els suborns a un sector de la noblesa–, Escòcia ha conservat intacte el seu sistema legal, per la qual cosa és considerada una entitat jurídica diferenciada en el dret internacional. 

Aquest pòsit fa que, a nivell ciutadà, tothom tingui perfectament clar que la Gran Bretanya és un Estat plurinacional i que la major part de la societat assumeixi amb normalitat que Escòcia és una nació amb un sistema educatiu propi, una església independent (presbiteriana, no anglicana) i un Tribunal Suprem diferenciat que no admet ingerències en aquelles competències que té delegades. A més, existeixen organitzacions de dret privat com les federacions esportives de futbol o rugbi, o el Bank of Scotland –el primer banc públic d’Europa, creat el 1695 pel Parlament escocès– que donen visibilitat a la nació escocesa. Com a nació de iure, Escòcia té per se el dret inalienable a l’autodeterminació, cosa que Espanya no admet per a Catalunya. I aquest és el principal argument dels independentistes de l’SNP per invocar el referèndum les vegades que calgui: la self determination.  

Llengua i identitat

Com la catalana, la identitat escocesa és primordialment cívica, i no pas ètnica o lingüística. S’expressa, en conseqüència, per la voluntat de ser i per l’exercici dels drets individuals i col·lectius de ciutadania; unes garanties que els nacionalistes volen eixamplar i blindar davant la liberalització anunciada pels conservadors en matèria laboral, sanitària i assistencial. 

Ara bé, com passa arreu de la Commonwealth, els britànics distingeixen, des del punt de vista antropològic, entre anglosaxons i cèltics. Els escocesos pertanyen majoritàriament al segon grup, reforçat el segle XIX amb l’arribada d’una onada important d’immigrants irlandesos a l’entorn de Glasgow. Vet aquí una altra diferència substancial amb Catalunya: políticament, el component irlandès és obertament hostil a l’unionisme i, religiosament parlant, la seva presència ha contribuït a enfortir l’església catòlica en oposició a l’anglicana; res a veure amb els vincles afectius amb Espanya que encara conserva bona part de la immigració peninsular arribada a Catalunya durant el franquisme. 

I ens queda la llengua. Només l’1% dels 5,3 milions d’escocesos parla gaèlic: 50.000 persones esparses per les Terres Altes i les illes Hèbrides. A les Terres Baixes es parla l’scots: una llengua d’arrel anglosaxona sense normativa ni un cens clar de parlants –entre 200.000 i 1,5 milions, segons les fonts–, que el Govern d’Escòcia ha declarat “llengua tradicional”. Tanmateix, no té presència oficial de cap mena. A Escòcia, la retolació de les institucions nacionals –parlament (Pàrlamaid na h-Alba) i govern (Riaghaltas na h-Alba)– és bilingüe en anglès i gaèlic, igual com els topònims que apareixen en els rètols viaris de les poblacions de les Highlands i la senyalització turística d’aquesta regió. 

A nivell comunicatiu, el canal BBC Alba emet íntegrament en gaèlic els 365 dies de l’any amb una graella molt competitiva que inclou noticiaris, programes infantils i d’entreteniment, sèries, reportatges, documentals i un curs per aprendre l’idioma. De nou, la diferència amb Espanya és abismal a l’hora de valorar i valoritzar la riquesa cultural: 

- “He estat quatre vegades a Barcelona i em meravella que la gent parli indistintament català i castellà”, m’explicava en Ronnie. Per a ell, un home gran que estima la cultura, és un tresor que una llengua minoritzada remeni la cua en una metròpoli de 3 milions d’habitants. 

Doncs bé, allò que per al curador del museu Andrew Carnegie de Dunfermline és digne d’admiració serveix per entendre perquè la televisió pública britànica costeja amb diners de tots els contribuents un canal en gaèlic amb una audiència potencial irrisòria, i explica alhora perquè l’Estat espanyol refusa dispensar el mateix tracte als 13,5 milions d’habitants dels països de parla catalana. Amb totes les seves imperfeccions, la BBC és un servei públic i RTVE és una eina més d'alienació cultural i d'assimilació lingüística al servei del Govern de l'Estat.