Data i pregunta

“Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?” Sí o no. Aquest és l’enunciat de la pregunta binària que finalment han pactat els grups de Junts pel Sí i la CUP i que serà estampat –en català, occità i castellà– en les paperetes que els catalans hauran de dipositar en les urnes en motiu del referèndum que es convocarà per al pròxim 1 d’octubre. 

Comença, per tant, el compte enrere. Cap a on? No és gens clar, però tot apunta que la reacció del Govern espanyol i de l’aparell de l’Estat, unida al boicot i l’acció insurreccional dels partits i entitats unionistes, impedirà la celebració d’un referèndum en condicions de normalitat. Per això és a ells en primer terme, i no pas a les institucions catalanes, a qui la comunitat internacional i els mitjans de comunicació han d’exigir-los garanties democràtiques. Altrament, la seva actuació repressiva obrirà la porta a una Declaració Unilateral d’Independència (DUI) i a un xoc de legitimitats en tota regla en què es produirà la paradoxa que allò que s’intenta evitar a tota costa per als funcionaris –deslliurar-los de qualsevol responsabilitat– haurem de fer-ho, individualment i en consciència, cadascun dels ciutadans.

Bo i comptar amb l’oposició de l’Estat, l’escenari del referèndum seria factible si existís una majoria parlamentària en què també hi fossin els comuns i els socialistes. Aleshores, Catalunya seria imparable. 

No essent així, es van plantejar unes eleccions plebiscitàries que havien de donar pas a un període constituent, però no va ser possible perquè hi va haver un espai polític que es va inhibir i va impedir computar els seus vots amb cap de les dues opcions. Des de llavors, el món polític i social sobiranista ha tractat d’acumular noves forces al seu voltant teixint complicitats i obrint espais de debat i participació que, tret d’honroses excepcions, no han donat els fruits que s’esperaven, tal com ha quedat demostrat amb la hibernació del Pacte Nacional pel Referèndum, que “ni avala ni desautoritza” el referèndum. 

Hem arribat a un punt mort, però també a un punt de no retorn: els independentistes no es resignen a viure ni un dia més sota la tutela d’un Estat hostil. “Tenim una llarga col·lecció de nos a totes les propostes que s’han fet des de Catalunya. L’únic que no s’ha votat al Congrés és la proposta del Govern espanyol per a Catalunya. Potser perquè no hi és, ni se l’espera”, ha recordat avui el president de la Generalitat. 

Dret a l’autodeterminació 

Quan aquest matí Carles Puigdemont ha fet públic l’anunci del referèndum s’ha basat en dues premisses incontestables: una, el mandat democràtic emanat de les eleccions del 27-S i l’ulterior i reiterat fracàs de la via negociadora amb l’Estat per pactar un referèndum dins del marc de la Constitució, i dos, el dret a l’autodeterminació, un principi inalienable que ens assisteix com a poble, que no prescriu mai i al qual es podrà apel·lar sempre mentre quedi un català sota la capa del cel. Donec perficiam. Fins a aconseguir-ho.

Més tard o més d’hora, era cantat que en la recta final del conflicte amb l’Estat les institucions catalanes havien d’invocar-lo. I és ara, justament, que cal agrair a ERC i als grups polítics que en el passat van aprovar les declaracions del Parlament sobre aquest dret legítim per haver dipositat en el camí les molles que ens permeten saber no sols qui som i d’on venim, sinó també què volem ser i on volem anar. 

La pregunta que alguns haurien de fer-se és per què aquell principi elemental que formava part de la doctrina i el programa polític del PSUC i el PSC de finals dels anys 70 era aplicable llavors, a l’inici de la construcció d’una democràcia il·lusionant, i en canvi no ho és ara, 40 anys després i amb aquella democràcia formal segrestada pel PP i les elits burocràtiques. I a la República, també hi renuncien?