Escòcia: “The indyref2 is [not] dead”

En política res no és blanc ni és negre, per això no es pot parlar en termes categòrics del resultat de les eleccions britàniques. Tret d’un sol cas –el fracàs estrepitós de l'UKIP–, convé analitzar amb cautela els discursos oficials de la resta de candidatures, ja que cap d’elles no ha assolit els seus objectius de màxims. 

Victòria amarga

La premier Theresa May va avançar tres anys la convocatòria dels comicis amb la finalitat d’ampliar la majoria parlamentària del Partit Conservador amb vistes a negociar la sortida de la Unió Europea des d’una posició de força, i aplicar les mesures que se’n derivessin a nivell social i econòmic sense pal·liatius. Lluny d’aconseguir-ho, els tories tenen avui 13 representants menys a la Cambra dels Comuns, i els en falten 8 per arribar als 326 a la majoria absoluta. En termes absoluts, l’objectiu final no s’ha acomplert; però sí en termes relatius: els conservadors han revalidat la seva condició de primera força amb 13,6 milions de suports i el 42,4% dels sufragis, la qual cosa representa un increment del 5,5% respecte de 2016. I el més important: la seva continuïtat a Downing Street està garantida si culmina amb èxit la negociació amb el Partit Democràtic d’Irlanda del Nord perquè els seus 10 representants a Westminster donin suport al govern. No serà gens difícil: hi ha qui diu, molt seriosament, que els reialistes de l’Ulster "live in 1690 constantly", ja que són contraris a l’avortament i al matrimoni entre persones del mateix gènere, així com partidaris fervents del Brexit com a millor antídot per evitar la reunificació d’Irlanda. 

Derrota dolça

Després d’anys d’ostracisme, el Partit Laborista és la candidatura que més puja en vots i escons: obté 12,8 milions de sufragis i augmenta la seva representació en 30 diputats, fins arribar als 262. La formació liderada pel veterà Jeremy Corbyn creix un 9,5% respecte de 2015, gràcies, en bona part, als errors comesos per l’executiu en matèria de seguretat i a la mala gestió dels atemptats gihadistes de Manchester i Londres. Malgrat la remuntada dels últims dies, els laboristes s’han quedat en terra de ningú: o bé fan oposició al govern, si el volen erosionar, o bé el socorren, si volen guanyar centralitat. 

Intranscendents

El tercer partit en nombre de vots, el Liberal Demòcrata, ni avança ni recula. Amb 2,3 milions de paperetes i el 7% de suport, guanya 4 escons i passa de 8 a 12. Una cosa similar succeeix a Gal·les, on els nacionalistes del Playd Cymru sumen una quarta acta a les tres que ja tenien. 

La qüestió irlandesa

On el panorama sí s’ha mogut en benefici de la radicalització és a Irlanda del Nord, una regió que segueix sense govern per la manca d’entesa entre catòlics i protestants. La correlació de forces entre republicans i unionistes és exactament la mateixa que el 2015 en una proporció de 7 a 10, però els blocs s’han tensionat: el Sinn Fein s’ha cruspit el Partit Socialista i Laborista, i el Partit Unionista de l’Ulster ha estat engolit pel Partit Democràtic Unionista. Ara, el suport d’aquesta darrera facció al nou govern britànic i les concessions que en pugui obtenir a canvi poden aprofundir encara més la divisió entre les dues comunitats. Per acabar-ho d'adobar, cal recordar que els diputats del Sinn Fein tenen per costum no prendre possessió de les actes i deixar els escons buits.

Incertesa a Escòcia 

El sistema electoral britànic reserva als partits escocesos una quota fixa de 59 escons a la Cambra dels Comuns. Representen el 9% de les 650 places existents, en correspondència amb el seu pes demogràfic. Gràcies al sistema d’escrutini majoritari, l’Scottish National Party (SNP) segueix sent el tercer partit a Westminster rere els conservadors i els laboristes, però ni abans amb 56 diputats ni ara amb 35 no té absolutament cap capacitat d’incidència, i això –que ja era un fet conegut i denunciat per alguns sectors independentistes– s’ha revelat com un factor de desmobilització. 

El maig de 2015, l’SNP va obtenir un resultat extraordinari, gairebé irrepetible. En certa manera, es pot dir que estava sobrerepresentat després d’aglutinar el vot de protesta de tots aquells que van votar no a la independència i es van sentir traïts per les promeses incomplertes de millora de l’autogovern per part dels partits britànics. Aquest cop, en canvi, molts escocesos votaven pensant en la negociació del Brexit i amb l’esperança d’un canvi de cicle a Londres que en suavitzés els efectes. “Qui negociarà el Brexit amb la UE en nom d’Escòcia?”, preguntava la primera ministra Nicola Sturgeon. I advertia que no era el mateix fer-ho “by us” que “for us”. 

Davant d’aquest escenari, els nacionalistes aspiraven a reeditar el triomf en la majoria dels seus feus i esperar que una eventual recuperació del Partit Laborista a Anglaterra permetés bastir una majoria alternativa. Per fer-ho possible, l’SNP s’ha mostrat excepcionalment condescendent amb els laboristes. Durant la campanya, Sturgeon va expressar reiteradament el seu suport a una coalició progressista per barrar el pas a un nou govern conservador, i diversos càrrecs institucionals del partit fins i tot van encoratjar el vot tàctic als laboristes en algunes circumscripcions en pugna amb els conservadors. Al final, els nacionalistes es van passar de frenada i van acabar afavorint la dispersió del vot: dels 21 escons perduts per l’SNP, els conservadors n’han guanyat 12, els laboristes 6 i els liberals 3. Tot plegat ha costat el lloc a l’hemicicle de l’històric líder Alex Salmond i del portaveu del grup parlamentari, Angus Robertson. 

Campanya unionista 

La meva estada a Escòcia ha coincidit de ple amb la darrera setmana de campanya. En general, el desplegament de cartells i pancartes als carrers era més aviat discret, i en moltes poblacions passava totalment desapercebut. A diferència dels mitjans de comunicació, el debat polític no ha despertat gaires passions entre l’opinió pública, a excepció d’un jove unionista que va arrencar l’orella al seu padrastre d’una queixalada per desavinences identitàries. De fet, l’entorn conservador ha estat el més actiu i bel·ligerant, i pràcticament l’únic que ha penjat cartells als arbres, els camps i les tanques properes a les carreteres amb una declaració de principis que no enganya ningú –Scottish, unionist & conservatives– i un missatge mobilitzador apocalíptic: Today is our last chance. 

Per la seva part, l’SNP concorria a les legislatives amb el lema Stronger for Scotland. Arreu del país es veien, aquí i allà, mastelers amb banderes escoceses –amb la creu de Sant Andreu o el lleó rampant– instal·lats als jardins de les cases i algunes banderoles a les finestres a favor del Yes, però moltes menys que a Catalunya. L’únic acte multitudinari va tenir lloc el dia 3 a Glasgow, on els independentistes van protagonitzar una manifestació que va aplegar 25.000 persones amb banderes escoceses i europees, i alguna estelada. I justament a Glasgow l’SNP va perdre un dels districtes a favor dels laboristes. 

Segon referèndum 

Juntament al seu suport a un govern alternatiu liderat pels laboristes, l’SNP havia anunciat en campanya la convocatòria d’un nou referèndum d’independència el 2018: l’#indyref2. En el programa The Question Time Special de la BBC –que vaig tenir oportunitat de seguir dilluns passat en prime time–, la primera ministra escocesa va afirmar que la situació havia canviat després del Brexit: “el 64% dels electors escocesos va votar a favor de la permanència a la UE, i això justifica una nova consulta”. 

L’SNP creu que la sortida de la UE perjudicarà l’economia i els interessos comercials escocesos, ja que el mercat britànic és més petit que l’europeu. Els nacionalistes, que associen la independència a la millora de les condicions de vida dels escocesos, advoquen per una política fiscal progressiva –“que pagui més qui més té”–, per destinar més recursos a sanitat i educació, per protegir el sector pesquer, per blindar els drets socials i laborals, i per oposar-se a la política de retallades i de privatitzacions dels tories.

 

Contra qui opina que la davallada de 56 a 35 diputats de l’SNP enterra qualsevol possibilitat de revifar la reivindicació independentista a curt termini direm que, efectivament, tan bon punt es va saber el resultat, la seva líder va admetre que possiblement s’havia equivocat plantejant-la com un dels cavalls de batalla en uns comicis tan polaritzats a l’entorn del dos partits tradicionals, en detriment de terceres opcions. No seré jo qui contradigui Sturgeon, però crec que el seu error de càlcul ha estat un altre: lliurar-se massa aviat als braços d’un Partit Laborista que no ha aconseguit postular-se com a alternativa i que assumeix la sortida de la UE mitjançant la negociació d’un Brexit “soft, not hard”, en paraules del mateix Corbyn.

Paral·lelismes amb Catalunya 

Els plets nacionals –i l’escocès ho és, com el català– no es resolen d’una tacada, ni amb un resultat electoral advers ni amb la negació del conflicte. Com passa a Espanya, allò que més se sembla a un britànic de dretes és un britànic d’esquerres. En conèixer l’escrutini, la líder dels laboristes a Escòcia, Kezia Dugdale, va sentenciar eufòrica que "for the SNP, this was a catastrophic result and is the final nail in the coffin for Nicola Sturgeon's plans for a divisive second independence referendum", mentre el conservador Colin Clark va afirmar que "the silent majority have spoken. We're proud to be part of the United Kingdom". Paraules tan grandilocuents com buides de contingut que podrien subscriure perfectament Miquel Iceta, Inés Arrimadas o Xavier García Albiol. Com va fer aquí Jordi Cañas temps enrere, també allí Aiden Kerr alerta d’una “Ulsterisation of Scottish polítics”. 

Com a Catalunya, la demagògia unionista es combat amb fets i dades incontrovertibles. N’apuntarem quatre: 

- El 64% de la societat escocesa és contrària al Brexit, i això l’allunya dels partits britànics. 

- Els independentistes han perdut el 13% del suport aconseguit el 2015, però han fet el segon millor resultat en unes legislatives. Com molts pronosticaven, "with 56 out of 59 seats, the only way was going to be down". El mateix Salmond alertava temps enrere de les dificultats de cohesionar una opció política que va reunir més del 50% dels vots, i instava a repensar de nou el partit. 

- Tanmateix, no hi cap força política més transversal que l’SNP a Escòcia: concentra el 37% del vot emès, amb 977.000 sufragis, i avantatja en 10 punts qualsevol dels seus perseguidors. 

- Amb 35/59, com ells ho expressen, l’SNP ha tornat a vèncer amb claredat les eleccions a Escòcia. En aquest punt convé recordar que per dues vegades consecutives, el 2016 i el 2017, una força política no independentista com En Comú Podem va guanyar a Catalunya les eleccions generals a les Corts espanyoles i no per això l’independentisme ha aflacat. Ben al contrari, ja tenim data i pregunta.