Còrsega fa via

Còrsega i Catalunya Nord tenen exactament el mateix pes i representació a l’Assemblea Nacional francesa: 4 diputats dels 577. El 0,7%. Pràcticament res, com el percentatge icònic d’ajut al desenvolupament. 

Com l’Estat espanyol, França és una piconadora de pobles. Alsacians, bascos, catalans i occitans dormen el somni dels justos, però els bretons –amb la seva revolta dels barrets rojos o bonedoù ruz– i, molt especialment, els corsos s’han tret la son de les orelles.

En aquest bloc hem anat seguint les evolucions del sobiranisme cors dels darrers anys: 2013, 2015 i 2016. En un dels últims apunts explicàvem un fet sense precedents: per primera vegada, el 17 de desembre de 2015, una coalició de nacionalistes i independentistes va guanyar les eleccions territorials a l’illa. Amb el 34% dels sufragis, els líders de Pè a Corsica [Per Còrsega] Gilles Simeoni i Jean-Guy Talamoni van ser escollits, respectivament, presidents del govern i del parlament corsos. Aquell resultat va provocar una via d’aigua dins el sistema polític de l’Hexàgon que ningú a l’Elisi no sap com taponar. 

A la primera volta de les legislatives, la coalició sobiranista va passar el tall en tres de les quatre circumscripcions en què es divideix l’illa, i a la quarta li van faltar únicament 13 vots per optar a la segona plaça. Ara, un cop vist el resultat del segon torn, la bretxa amb la metròpoli s’ha fet més gran. En totes les demarcacions on van passar el tall, els sobiranistes van vèncer i la participació electoral es va incrementar en relació a la primera volta i va superar amb escreix la mitjana estatal. Per contra, allà on no va superar-lo, com a la regió d’Aiacciu, l’abstenció va créixer fins al 60% i el vot en blanc va superar el 5%. Però res d’això no interessa als mitjans i polítics jacobins, que parlen obertament d’un “un nouveau coup de semonce après la prise de la région en 2015” i d’“une lourde défaite” i blasmen perquè “des quatre circonscriptions de l’île, seule celle du pays ajaccien résiste à l’onde de choc nationaliste”. 

A la regió de Bàstia, Michel Castellani, que havia obtingut el 30% a la primera volta, es va acabar imposant amb el 61% dels vots al republicà de dretes Sauveur Gandolfi-Scheit. A la regió de Corti, Jean-Félix Acquaviva, que havia aplegat el 36,4% dels sufragis en primera instància, va guanyar amb el 63% al candidat oficialista d’En Marche, Francis Giudici. Per últim, a la regió de Bonifaci, Paul-André Colombani, que partia amb el 29% de suports a la primera volta, va capgirar el mitjó i va arrabassar, amb el 55,2%, l'escó que retenia el conservador Camile De Rocca Serra com a hereu del seu pare des de 1968!

A París, 3 diputats sobiranistes no fan cap por, però tampoc fan cap gràcia. Són l’expressió d’un malestar, i, sobretot, d’una voluntat per recuperar sobiranies en una taula de negociacions bilateral. Per no això actuaran com a delegats polítics, sinó com a ambaixadors del govern cors. Per al president de l’assemblea corsa, “ce qu’ont voulu dire les Corses c’est que les prochains députés de la Corse devaient être des représentants de la Corse à Paris et non pas des représentants des partis parisiens en Corse”. Per al diputat electe Michel Castellani, “ces résultats sont un signe indiscutable de l'avancée de nos idées". Regidor d’Urbanisme a l’Ajuntament de Bàstia i professor d’Economia jubilat, Castellani ha desafiat Macron a “comprendre qu'il peut marquer d'une pierre blanche son mandat en étant le premier président à faire évoluer la situation en Corse". 

La capacitat demostrada per doblar el nombre d’adhesions de la primera a la segona volta fa pensar que el seu missatge és més transversal del que molts pensaven i que són capaços de sumar altres sensibilitats que en primera instància no els havien votat. A Còrsega, els sobiranistes no competien amb el Front Nacional (FN) i, per tant, no s’han beneficiat d’un vot reactiu, a diferència dels candidats oficialistes a Catalunya Nord i altres circumscripcions. Ben al contrari, “la confirmation de la dynamique du mouvement nationaliste annonce la fin d’un ancien monde dans un paysage dominé par les grandes familles polítiques”. Com a Catalunya, l’alliberament nacional representa l’única ruptura possible amb el passat. 

Després d’aquesta “victoire històrique” la coalició sobiranista afronta en una situació immillorable les eleccions territorials previstes per a finals d’aquest any per dirigir la fusió del govern regional i els dos departaments actuals de Bàstia i Aiacciu en una sola col·lectivitat territorial, de manera Còrsega eliminarà les seves diputacions provincials abans que no ho haurà fet Catalunya. 

Catalunya Nord fa pena

Com els corsos, els nord-catalans escollien també quatre parlamentaris. En tots els casos, la segona volta enfrontava els candidats del FN i els macronistes. Aquest cop, però, la crida a sometent per barrar el pas del FN a les institucions no ha funcionat i l’abstenció ha estat del 58%. 

Per seguir amb la sèrie d’esdeveniments desgraciats que caracteritzen darrerament l’escena política nord-catalana, simplement notarem que els seus electors han regalat al FN 1 dels 8 escons que té a l’assemblea nacional. Ho han fet per un estretíssim marge de 450 vots (50,56% vs 49.44%) a la circumscripció d’Elna, Salses i Ribesaltes, i el beneficiat ha estat ni més ni menys que Louis Aliot, el company sentimental de Marine Le Pen. 

Com a fet anecdòtic, direm que a la primera volta els regionalistes de Sí al País Català - Oui au Pays Catalan (OPC) van obtenir 5.500 vots, amb percentatges que oscil·len entre el 2,5 i el 4% a les diferents circumscripcions. Es tracta d’una opció culturalista de centre-dreta liderada per l’històric militant Jordi Vera, que rebutja la inclusió de Catalunya Nord dins la macroregió d’Occitània.