La revolució no és per a cagadubtes

Ahir, el diari El Punt Avui publicava una conversa novel·lada en què el seu director, Xevi Xirgo, encadellava alguns trets biogràfics del conseller d’Empresa i Coneixement, Jordi Baiget, amb un seguit de reflexions sobre el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre i el govern de Carles Puigdemont. En concret, Baiget pronosticava que “l’Estat té tanta força que probablement no podrem fer el referèndum” i reconeixia que no estava preparat per entomar les represàlies: “jo podria aguantar haver d’anar a presó, però no si van contra el patrimoni”. Del president de la Generalitat, Baiget deia que és “molt més explosiu” que Artur Mas, i també “molt més distant” amb els consellers. I reblava el clau dient que “a mi, i a d’altres, no se’ns consulta l’estratègia del que estem fent [...] No estem en el nucli dur”. 

A mig matí, Baiget es veia impel·lit a matisar les seves declaracions, però sense retractar-se, per la qual cosa al vespre es feia pública la seva destitució i substitució al capdavant del Departament per Santi Vila. A mitja tarda, Puigdemont s’hauria reunit amb Artur Mas a la Casa dels Canonges per comunicar-li la decisió. 

En la meva opinió, l’exconseller Baiget ha provocat el seu cessament a posta, primer amb l’entrevista i després reiterant-se davant la premsa, ja que cap membre del Govern pot expressar-se en aquests termes a tres mesos vista del referèndum i esperar que no passarà absolutament res. La seva sortida obeeix, doncs, a una estratègia i una voluntat personals d’abandonar el vaixell. “Un home del govern que dubti de la viabilitat del referèndum, certament fa dubtar del mateix govern”, ha escrit algú. I això no és admissible. Evidentment, és legítim tenir dubtes respecte del camí traçat, com és humà patir pel que li pugui passar a la teva família, però les revolucions no són aptes per a cagamandúrries, i encara menys per a derrotistes o contrarevolucionaris. 

En la pseudoentrevista –pseudo, perquè defuig el format clàssic de pregunta i resposta–, Baiget afirmava que “només tenim un actiu, i és la gent. Necessitem una mobilització massiva de la gent”, però alhora advertia que “pensar que farem un grau de mobilitzacions majoritàries i permanents és no conèixer el país.” I concloïa: “Una vaga general, aquest país no l’aguantaria i quan sento parlar la CUP de vaga general, però també d’altres coses... El seu model no coincideix en res amb el meu”. 

El novembre de 2015 ja escrivíem un apunt en aquest bloc –El perill és la ‘no-convergència’– en què exposàvem que “una república independent ha de ser el producte d'un bloc de poder de diverses classes socials, d'un compromís entre el màxim al qual pugui arribar la burgesia i el mínim que poden acceptar les classes populars”. L’historiador Manuel Tuñón de Lara deia que "sólo tal bloque social podía obtener un coeficiente de poder efectivo suficiente para que sus decisiones no fuesen esterilizadas por la resistencia de los contrapoderes", i Antoni Jutglar sostenia que "en esta no-convergencia debe buscarse la clave del fracaso revolucionario" de La Gloriosa de 1868. Amb la seva anàlisi, Baiget contradeia aquests pressupòsits i tornava a furgar en les diferències de model social i econòmic que preconitzen els actors polítics que donen suport a la via unilateral; un debat, precisament, que resta supeditat –per acord de totes les parts– a la consecució de l’objectiu comú: la proclamació de la independència i l’obertura d’un procés constituent.

El president, reforçat 

Possiblement, aquesta situació no s’hauria produït si el president Puigdemont hagués pogut triar els seus companys de gabinet. En aquest cas, però, se’l va trobar fet, amb totes les conselleries adjudicades. I Baiget, com diu l’article i tal com s’ha acabat revelant, potser “és un home de Mas”, però no ha estat pas una persona mereixedora de la confiança de Puigdemont per formar part del nucli dur del procés. I aquest és un bon símptoma de l’ull clínic i el savoir faire del president. 

Segons diversos analistes, amb l’expulsió de Baiget, Puigdemont posa en guàrdia les files sobiranistes i envia un missatge ferm als membres de l’executiu (“o tots moros o tots cristians”), al PDeCAT i els socis d’Esquerra (“el president és qui mana”), i a l’independentisme en general (“no hi ha marxa enrere”). La majoria parlamentària i el Govern estan disposats a enfrontar-se a l’Estat i, en conseqüència, s’enfrontaran també a tot allò que suposi un entrebanc, començant per les actituds personals. 

El missatge, doncs, també val per a l’unionisme, que en les últimes hores ha sucat pa amb les paraules de Baiget. Miquel Iceta i Xavier García-Albiol han coincidit amb l’exconseller que “el referèndum no es farà perquè és il·legal”. El ministre portaveu del Govern espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, ha acusat l’independentisme d’iniciar una caça de bruixes contra els seus propis dissidents; el delegat del Govern, Enric Millo, ha acusat Puigdemont de tenir “comportaments totalitaris”; la vicesecretària d’Estudis i Programes del PP, Andrea Levy, ha assegurat que el president català viu “sumit en deliris permanents”, i el secretari d’Estat de Relacions amb les Corts, José Luis Ayllón, l’ha titllat de tenir tics “bolivarians” i “feixistes”. 

L’expulsió de Baiget també ha generat controvèrsia al PDeCAT. Segons La Vanguardia, alguns dirigents del partit qualifiquen la maniobra de Puigdemont de “cop d’Estat al partit” i l’acusen de plegar-se a les pressions de la CUP. Entre les veus desautoritzades hi ha les de l’exportaveu al Congrés Francesc Homs i la coordinadora general de la formació, Marta Pascal, el marit de la qual, Quim Bohils, era el cap de gabinet de Baiget. Per a ella, l’exconseller encara era una persona “estricta, sòlida i vàlida” ahir al matí. 

Dubtes al PDeCAT 

Tant Homs com Pascal s’han queixat obertament que el cessament “resta enlloc de sumar” i lamenten que el PDeCAT sigui l’ase dels cops de tots els atacs de Madrid. Però res d’això no és casual. Ja ho dèiem en aquest altre apunt –El cap d’Artur Mas: de la paperera al cadafal: “L’espai polític i sociològic del PDeCAT constitueix la baula més feble [del moviment independentista]. No tant per manca de convicció –evident, d’altra banda, en alguns dels seus quadres– sinó pel llast del passat”. 

Efectivament, els poders de l’Estat perceben els antics convergents com gent a qui encara se la pot fer dubtar del procés i tornar a l’autonomisme. La destitució de Baiget, com la sortida de Germà Gordó per la porta falsa, dibuixa un escenari de tensions no pas entre ERC i PDeCAT com a socis de Junts pel Sí, sinó entre diversos sectors del PDeCAT. I Baiget els dóna esperances quan expressa la seva por a arriscar el patrimoni i l’estatus, una temença que situa sota terra el nivell de sacrifici que alguns estan disposats a assumir i que dista molt, en qualsevol cas, del desembors econòmic que van fer els pares de la independència nord-americana o, sense anar tan lluny, els austriacistes Sebastià Dalmau, Pere Brichfeus o Francesc Amat durant la Guerra de Successió, els quals van armar i pagar de la seva butxaca batallons sencers de cavalleria per lluitar contra Felip V. Els nord-americans van guanyar i els catalans van perdre-ho tot -la guerra, el béns, l'estatus...-, llevat de la dignitat.