Majoria 'indepe', de totes totes

Demà dimecres s'escrutaran els vots dels residents catalans a l'estranger. No serà el vot de tothom qui hauria volgut exercir el seu dret, inalienable en democràcia, sinó només el d'aquelles persones que han aconseguit superar les traves burocràtiques imposades pel Govern espanyol a través de la seva xarxa d'ambaixades i consolats. Tinc els cunyats als Estats Units, exiliats laboralment, i sé de què parlo. 

Segons el diari Ara, el recompte del vot exterior no modificarà la distribució actual d'escons. Segons els meus càlculs, això no és tan clar. Crec que hi ha possibilitats reals que Junts pel Sí arrabassi un diputat al PP per la circumscripció de Barcelona. Si això fos així ens estalviaríem els penjaments que s'està proferint contra la CUP perquè investeixi president Artur Mas, ja que amb 63 diputats el candidat emboscat de Junts pel Sí podria ser elegit per majoria simple en segona volta. 

En qualsevol cas i acabi com acabi la votació d'investidura, una cosa és clara: les forces independentistes tenen la paella pel mànec. A elles pertoca governar el país i desplegar el full de ruta cap a la independència. Ningú més que elles no ha obtingut el mandat democràtic a les urnes. 

A les forces vives de l'unionisme això els cou, i molt. Per aquest motiu tracten de desacreditar la victòria per tots els mitjans. Però són tan sapastres que les que queden en evidència són elles. N'hi ha prou de fer una ullada a la premsa internacional i comparar-la amb allò que diu l'espanyola. 

Una persona, un vot 

El mapa electoral del 27-S a Catalunya és demolidor. Sabedors que la seva força es concentra a la regió metropolitana, una de les invectives clàssiques de l'espanyolisme per negar la legitimitat dels resultats electorals a Catalunya consisteix a censurar que es precisi un nombre de vots inferior a Lleida, Girona i Tarragona per obtenir un diputat que no pas a Barcelona. En aquest punt, l'espanyolisme reclama l'aplicació directa de la regla elemental d'un home, un vot sorgida de la revolució francesa. El seu discurs pot semblar d'una radicalitat democràtica exquisida, però ells mateixos són els primers que es resisteixen a aplicar-lo en l'únic format electoral que ho permet: un referèndum. 

Els unionistes són perfectament coneixedors que aquest principi no és tan universal com ens volen fer creure: no és observat a les comunitats de veïns, ni a les juntes de compensació, ni a les d'accionistes. El seu discurs, extrapolat al terreny de les inversions en infraestructures o al de la despesa social, seria altament perillós: res d'escoles rurals ni d'hospitals comarcals... A aquesta gent, l'equilibri territorial se'ls en refot. Literalment. Això sí, només quan parlem de Catalunya, encara que Catalunya hagi estat incapaç de dotar-se d'una llei electoral pròpia i s'hi apliqui supletòriament la legislació estatal (la LOREG: Llei Orgànica del Règim Electoral General). Si saben això, llavors segurament també sabran que aquest mateix greuge es produeix, augmentat i corregit, a les eleccions espanyoles entre els diputats de Barcelona, per exemple, i els de Sòria, Palència o Terol. 

68, malgrat tot 

Durant anys, els espanyolistes ens han volgut engalipar i fer creure que un grapat de comarques ceballudes i despoblades mantenien segrestada la voluntat de la major part de la població, que viu en les grans ciutats de la conurbació barcelonina. El problema, en realitat, era un altre, de doble naturalesa: d'una banda, el desinterès per la governança i la desafecció envers el país d'àmplies bosses de població arribada amb les onades migratòries dels anys 50 i 60, i, de l'altra, la manca de voluntat de la majoria de partits per fer-les trempar en unes eleccions autonòmiques, no fos cas que fessin nosa. Un gruix significatiu d'aquella gent tenia com a referent a tots els efectes Espanya -amb Felipe González al capdavant- i això de la Generalitat els semblava una cosa que estava bé, però que no anava amb ella. Aviat es va establir una entente cordiale entre CiU i el PSOE que va institucionalitzar el fenomen del vot dual i l'abstenció diferencial fins a l'arribada de Pasqual Maragall.

Doncs bé, diumenge es va demostrar que això, aquí i ara, ja no val: que aquestes persones poden votar massivament i que fins i tot fent-ho de forma majoritària per una opció unionista (C's, PSC o PP), el resultat final no ha canviat. L'independentisme és transversal i gaudeix de bona salut. 

Per als escèptics, hem fet l'exercici. En primer lloc, hem suprimit les demarcacions provincials -que ja aniria sent hora- i hem convertit Catalunya en una sola circumscripció electoral. Seguidament, hem agafat el nombre total de vots (4.115.807) i els hem dividit pels 135 escons de què es compon el Parlament. Aquesta operació dóna com a resultat el cost lineal de cada diputat: 30.500 vots. A continuació hem aplicat, matemàtica pura, la llei d'Hondt sobre els resultats obtinguts per cada formació política, mantenint intacta la barrera del 3% d'escons, la qual cosa exclou UDC del repartiment d'escons. La distribució que se'n deriva és la següent (vegeu gràfic adjunt).

Com es pot veure, l'assignació d'escons varia poc i actua com a factor de correcció proporcional. Per allò que és substancial, però, la suma de diputats de Junts pel Sí i la CUP garanteix igualment la majoria absoluta independentista. Ni així, doncs, no guanya l'unionisme.

La nit on tot comença

Pessimista com sóc de mena, estic feliç amb l'escrutini d'ahir. Hi ha qui ha fet números i assegura que els partidaris de la secessió s'haurien imposat en un eventual referèndum d'autodeterminació amb el 55% dels vots. Sigui com sigui, l'independentisme no sols ha resistit l'embat del discurs de la por i la mobilització massiva de l'unionisme, sinó que fins i tot ha avançat posicions en relació al 9-N. Quantitativament s'ha acostat a la ratlla dels dos milions de vots, i qualitativament ha guanyat contundència i determinació gràcies a l'ascens de la CUP. 

És veritat que els resultats se situen a la banda baixa del que preveia la majoria d'enquestes, però per primera vegada les forces independentistes han guanyat uns comicis al Parlament i han obtingut la majoria absoluta amb 72 diputats i el 47,7% dels sufragis. Això -que sona bé i, a més, és veritat!- vol dir que, a diferència dels culs de sac en què es troben Escòcia o el Quebec, a Catalunya encara queda molt de partit per jugar: no podem proclamar la DUI, però sí és possible -i perfectament legítim des del punt de vista democràtic- encetar el procés de constituent en clau rupturista. 

Com sostenia el candidat de la CUP Antonio Baños, ahir vam assistir a "la nit on tot comença": iniciem el camí cap a la construcció de la República catalana; un trànsit previst de divuit mesos durant els quals l'independentisme governarà el país des del pluralisme ideològic i seguirà portant la iniciativa política en el seu pols amb l'Estat. 

C's, la nova esperança 

Altres aspectes positius dels resultats d'ahir: 

- El 27-S representa la victòria dels sectors populars sobre el poder econòmic i financer: l'anticapitalisme puja (la CUP puja de 3 a 10 diputats) i els amics de la banca baixen (el PP perd 120.000 vots i UDC es queda sense representació). 

- El 27-S agreuja l'agonia de l'autonomisme sorgit del règim de 1978 i del sucursalisme polític a Catalunya. Les formacions dependents de Madrid o coaligades amb partits d'àmbit estatal o bé s'hi han ensorrat (PP) o bé han empitjorat els seus guarismes (PSC i CSQP). 

- El 27-S certifica l'agonia de la vella política. Els partits tradicionals han estat els grans derrotats (UDC, PP i PSC). De la contesa d'ahir només n'han sortit vives les formacions emergents (C's i CUP) i les que han adoptat noves formulacions per adaptar-se a l'escenari actual (Junts pel Sí i, en menor mesura, CSQP). 

- A tres mesos de les eleccions generals, el 27-S prefigura la idea que difícilment els catalans catapultaran Pablo Iglesias a la Moncloa, encara que la CUP no s'hi presenti i això pugui afavorir Podemos. S'allunya, per tant, la possibilitat que l'Espanya negra pateixi cap sotragada. 

- El 27-S constata que ni el PP ni el PSC-PSOE són interlocutors vàlids en una eventual negociació política amb l'Estat espanyol. El 80% dels electors catalans els han desautoritzat. A la vista de l'escàs maneig de les xarxes socials entre els seus seguidors, tinc la sensació que només els queden els vells nostàlgics i els quadres que viuen aferrats a la mamella. 

- El 27-S confirma que el principal actor polític de l'unionisme a Catalunya és C's: un invent de mercadotècnia ideat a Catalunya com a reacció a la immersió lingüística i al "pensament únic nacionalista" que ha acabant fent fortuna a Espanya. Allà on no va arribar mai la influència del PSC sobre el PSOE amb persones com Ernest Lluch, ni l'operació reformista de Miquel Roca, hi pot arribar Albert Rivera. El nano de la Garriga té bons padrins i ja hi ha qui fins i tot el postula, amb l'aquiescència de les empreses borsàries de l'IBEX, com a president d'un hipotètic govern de concentració a Madrid amb ministres del PP i el PSOE. 

Fins ara, els governs d'Artur Mas havien tingut al davant una oposició coral. En canvi, d'ara endavant tot passarà per C's. Divuit mesos és molt de temps -i quatre anys encara més!- havent de suportar la demagògia i l'agressivitat verbal de C's. Qui diu, doncs, que els pocs o molts socialistes, podemites i democristians cagadubtes que encara hi ha al PSC, CSQP i UDC no acabaran perdent la fe en l'entesa amb una Espanya incardinada pel discurs de C's? 

Aquesta és la meva esperança. 

No queda altra. O és això o potser haurem d'esperar una generació més perquè, desterrats els vells fantasmes de la postguerra franquista, els nostres fills culminin aquesta obra col·lectiva i l'independentisme s'imposi amb tota solvència a les urnes.

Nosaltres, la CUP

Fotografia: Treballem Junts per Borredà - Poble Actiu

Diumenge trencarem amarres i dilluns donarem les primeres passes en el camí cap a l’emancipació social i nacional. Iniciarem, amb l’aval de les urnes, tres processos en un de sol: la desconnexió del Regne d’Espanya, de les seves lleis i les seves institucions; la seva suplantació per les noves estructures d’Estat catalanes, i l’obertura d’un procés constituent popular, de baix cap a dalt, que haurà de dotar-nos d’una nova norma legal que, arribat el moment, haurà de ser validada en referèndum per la ciutadania. 

Tot això ho farem sigui quin sigui el resultat electoral. Sí, heu llegit bé: sigui quin sigui el resultat. La declaració unilateral d’independència (DUI) estaria legitimada amb més del 50% de vots favorables al sí, però si no s’hi arriba res no s’atura: en democràcia, la majoria, encara que sigui relativa, no pot restar supeditada a una minoria, i tot apunta que l’unionisme pur i dur amb prou feines arreplegarà un terç dels suports. 

Això de la independència és fruita madura. Fa deu anys eren pocs els ajuntaments que lluïen en solitari la bandera estelada. Avui en són centenars. Com ha estat possible? Democràticament i pacíficament: guanyant l’adhesió de la major part dels seus veïns i veïnes. Amb el procés constituent passarà el mateix, i persones i col·lectius que avui dia encara orbiten a l’entorn del federalisme s’hi acabaran sumant davant l’oportunitat de prendre part activa en la construcció d’un Estat i d’una societat més justa i igualitària. Aquest matí m’ho deia un simpatitzant socialista: “en el recorregut fins al 27-S no m’he vist amb cor de fer el pas, però potser en el futur votaré la CUP”. 

Per a força companys d’esquerres, el discurs i el full de ruta de la CUP compresos en la Declaració de Ripollet encara els queden lluny. Es resisteixen a creure en la ruptura amb Espanya com a únic camí per superar el règim de 1978 i confien en un canvi en el Govern de l’Estat que, a la pràctica, o bé no es produirà, o bé serà decebedor. Quan això haurà passat, és possible que alguns d’ells vegin en la CUP un espai de participació i de lluita política. 

De fet, la CUP és, hores d’ara, l’opció independentista amb major capacitat d’atracció i una de les que més i millor ha penetrat, gràcies a la seva honestedat, en ambients tradicionalment indiferents -o directament hostils- a les reivindicacions nacionals. Totes les enquestes li auguren un creixement important. 

La CUP i el futur president 

Fotografia: Jordi Borràs

Un dels punts forts de l’independentisme passa per no haver descuidat cap flanc ideològic, des de la dreta liberal fins a l’esquerra anticapitalista. La concurrència electoral en dues candidatures (Junts pel Sí i CUP) garanteix la victòria d’una d’elles, i reforça la influència de l’altra fins al punt de fer-la imprescindible. 

En la cursa electoral, Junts pel Sí i CUP han actuat com a marques complementàries, més que no pas com a competidores. Per això ha imperat el fair play i s’han creuat tants pocs retrets durant la campanya. L’única excepció es va produir ahir, quan Artur Mas va apel·lar al vot útil en afirmar que la CUP “no ajudarà en res” de cara a Europa. És una veritat a mitges, ja que abans caldria saber de quina Europa parlem: de l’Europa dels pobles, de les classes populars i de la solidaritat amb els refugiats de la misèria econòmica i de totes les guerres, o de l’Europa dels 35.000 funcionaris, del tancament de fronteres i de l’ofec econòmic. Si Mas es refereix a aquesta darrera, el número 3 de la candidatura de la CUP per Barcelona, Josep Manel Busqueta, ja ho va deixar clar: “els Països Catalans serem la tomba de la troica”.

I en aquesta Catalunya que està per construir difícilment la CUP investirà un president que apliqui o hagi aplicat mesures de tall neoliberal. El cap de llista de la candidatura, Antonio Baños, va descartar els extrems i va demanar coresponsabilitat: “igual com la CUP no presentarà candidat, la dreta tampoc no hauria de fer-ho”, de manera que el futur president hauria de ser algú de centre esquerra. Estaria pensant en Romeva? 

Del cavall a la molla

Fotografia: Jordi Borràs

Davant l’amalgama de Junts pel Sí, on no està clara la unitat d’acció l’endemà del 27-S, cada cop més la CUP apareix com la garantia que el procés arribarà a bon port i, sobretot, que no abandonarà mai el carrer i les reivindicacions socials, ja que “el procés és de la gent, de milions de catalans; no d’unes elits o d’una persona”. 

Ho va explicar Baños a Els Matins de TV3: “Diuen que som la frontissa entre Junts pel Sí i Catalunya Sí que es Pot, així que hem optat per una metàfora de ferreteria: serem una molla. Entrarem al Parlament a tensar el procés d'independència: a fer-lo, i fer-lo ràpid. I a tensar temes que no estan a l'agenda: portar més lluites socials al parlament; combatre la corrupció, i denunciar les dilacions i les mentides del parlamentarisme”. 

Com diuen avui els tres exdiputats de la CUP -David Fernàndez, Quim Arrufat i Isabel Vallet- en la seva carta de comiat als electors, “s’ha acabat el temps de la por i la imposició. És temps de llibertat. I ho farem pels qui ens van precedir en la lluita -en condicions molt pitjors- i pels que vindran: en condicions molt millors”. 

La nostra revolució

Pel seu caràcter social i polític transversal, pel seu discurs integrador i per la seva capacitat de mobilització ciutadana, aquests dies s'està dient que el moviment independentista català és una revolució democràtica en tota regla. La revolució dels somriures, l'han batejada alguns.

Atuïts per la llosa del franquisme i per les malaurances de la República, tot això d'ara ens sembla una cosa molt nova, inèdita en la història del catalanisme; però no és ben bé així. La nostra revolució dels somriures té el seu precedent en la reacció cívica i política que es va viure a Catalunya entre els anys 1905 i 1909 davant els embats del Govern espanyol i que va cristal·litzar en la formació d'un front electoral nacionalista: la Solidaritat Catalana. 

Àvid de recrear de viva veu les esperances i vicissituds d'aquella època, aquest cap de setmana he invertit el temps a rellegir un recull d'articles coetanis de Josep Maria Folch i Torres titulat Cavalcant l'ideal. Articles de batalla (Cossetània, 2004). 

El personatge paga la pena. Com a escriptor, Folch i Torres és el creador del personatge d'en Massagran, el col·laborador més celebrat de la revista infantil En Patufet -hi publicava les seves Pàgines viscudes- i l'autor de la versió teatral d'Els Pastorets més popular de totes. Abans, però, va ser un "articulista combatiu" a diaris com La Renaixensa i El Poble Català, i director del setmanari La Tralla; feines que va compatibilitzar amb el seu activisme polític com a membre de la Unió Catalanista. Nacionalista i republicà, fou un enemic acèrrim del lerrouxisme i un dels màxims divulgador -sinó l'ideòleg- del "nacionalisme universalista", del qual, si de cas, ja en parlarem un altre dia. Retinguem, hores d'ara, aquesta dada: a l'assemblea de la Unió Catalanista de 1904 va subscriure el manifest titulat El catalanisme i el problema social. Segurament al PSC i a ICV no ho saben, però va ser precisament el triomf en aquell congrés de les tesis favorables a les reivindicacions socials i obreristes que va motivar l'adopció del terme nacionalista per definir aquest nou catalanisme. 

Detingut i empresonat l'Onze de Setembre de 1901 per la seva participació en l'ofrena floral a Rafael Casanova, Folch i Torres va impulsar la fundació d'una entitat de suport als presos, La Reixa, que també va presidir. Entre 1906 i 1908 va viure exiliat a Perpinyà, pròfug de la justícia militar després d'haver estat condemnat a presó en aplicació de la Llei de Jurisdiccions per haver exalçat la independència de Cuba. 

Ja aleshores, Folch i Torres es declarava independentista -"quan els catalans se despertin d'aquest ensopiment que els aclapara tindrem molt de guanyat i el catalanisme haurà donat un gran pas envers la restauració de la independència de la nació catalana"- i definia el projecte nacionalista com un "moviment de vida": "En el nostre moviment no hi caben els pessimismes. És un moviment de vida plena i té en son costat l'armament invencible de la justícia vera i la força incontrarestable de la naturalesa" I hi afegia: "Els moviments de vida sempre avancen, més o menys de pressa, però avant sempre". 

Salvant les distàncies, que són moltes, algunes dels trets definidors d'aquell moviment segueixen avui en boga. El primer és el caràcter inclusiu del projecte nacional: "El catalanisme afirma la unió de tots els catalans sense distinció". El segon fa referència a l'absència de conflicte lingüístic: "No és per la llengua que els pobles s'entenen. Mai les possessions americanes que Espanya explotava no se varen poder entendre amb ella, i això que parlaven castellà". El tercer és l'hegemonia republicana: "És innegable que entre els catalanistes hi abunden els republicans i hi són en majoria. Sembla, doncs, que el catalanisme hauria de declarar-se republicà". El quart és l'optimisme; el discurs en positiu: "El catalanisme ja havia parlat augustament d'una Catalunya lluminosa, nova, assedegada de progrés, reformadora, humana". El cinquè, el seu caràcter interclassista, car estem parlant d'un projecte "d'alliberament col·lectiu", i, la sisena, la unitat d'acció i la legitimitat de totes les opcions polítiques: "Que l'acció sia una, composta de la diversitat de manifestacions que respongui a una única finalitat". 

En l'altre bàndol, les coses també recorden la situació actual. Com passa ara amb el Govern de Madrid, ja aleshores "als que no volien escoltar se'ls exigia discussió noble, franca i pública". 

De la Festa de l'Homenatge a la Via Lliure

Dels diversos articles compilats en el llibre en voldria transcriure parcialment un, La nostra revolució, del qual n'he manllevat el títol. L'autor el va escriure en motiu de la Festa de l'Homenatge del 20 de maig de 1906 que es va tributar als diputats i senadors catalans a Madrid que van votar en contra de la Ley de represión de los delitos contra la patria y contra el ejército. "Al passeig de Sant Joan hi desfilaran entre cent mil i dues-centes mil persones, una xifra espectacular si tenim en compte que, en aquells moments, Barcelona té poc més de mig milió d'habitants. El perfil dels assistents és transversal, com recordarà un dels assistents: Cientos de miles de manifestantes discurrieron ordenadamente por las grandes avenidas. No se produjo un solo incidente y el entusiasmo rayó en lo indescriptible. Vi llorar a hombres de pelo blanco y me sobrecogió la cantidad de mujeres que se asociaban al acto". En paraules d'Antoni Rovira i Virgili, "la festa del 20 de maig va constituir el més gran acte cívic que s'hagi vist mai a Catalunya, i un dels més grans que s'hagin realitzat al món". 

Per al nostre home, aquella celebració, que es va allargar encara dos dies més, "és una revolució triomfant". Feia poc més d'un any que havia fracassat la revolució russa de 1905. "I amb tot, les revolucions s'imposen. Però no les revolucions a la manera antiga, sinó les nobles revolucions que són un progrés no sols en sos resultats sinó en si mateixes". Folch i Torres no parla de les "revolucions armades", que són "un principi antiprogressiu perquè donen la raó al més fort i perquè fan vessar sang", sinó de "les revolucions per les idees". I "la raó és una arma invencible si és ben manejada". 

"La nostra revolució és noble i profitosa [...] La força activa de tot un poble convençut d'una veritat és més poderosa que un assalt a la baioneta.

"Catalunya hi és en constant revolució [...] La lletra de les lleis que ens menen és coercitiva, és endarrerida, és antidemocràtica, però l'esperit català és lliure, és avançat i demòcrata perquè les intel·ligències, els cors i les voluntats dels ciutadans de Catalunya s'han revoltat contra aquestes lleis atemptatòries a la Llibertat i ha tingut lloc la revolució, la protesta íntima en cada consciència i aquesta revolució ens ha fet lliures. 

"Són els pobles i no els governs els que fan més o menys avançades les col·lectivitats constituïdes en estats. La voluntat popular podrà trobar de moment obstacles en sos desigs, però si la revolució és constant, triomfarà. 

"Els pobles que no evolucionen, que no fan revolucions com nosaltres, van sempre a remolc dels governs i, per tant, devenen esclaus. Els pobles com el nostre, que fan aquesta revolució moderna, mai no van a remolc dels governs, ans al contrari, li passen al davant i arriben a remolcar-lo, i si és tan forta l'empenta popular, si les voluntats són ben unides, si la Solidaritat existeix, els governs representants d'allò vell i caduc no poden resistir la velocitat del remolcador i es tomben i s'enrunen. Siguem, doncs, revolucionaris moderns. No les deixem mai, les armes de la raó, que són les més fortes i positives".

I acabava dient: "Crec en la revolta persistent, ara activa ara passiva, ara quieta i forçuda, ara sorollosa i retrunyidora, sempre seriosa i honrada. Crec en Catalunya i el seu triomf incontestable".

Més futbol contra la frustració catalana

Tinc ganes que arribi el 28-S i que els resultats electorals a Catalunya dilucidin quin camí emprendrem, si la creació d'un estat del poble i per al poble a través de l'obertura d'un procés constituent que vagi de baix cap a dalt, o la submissió als governs espanyols de torn, siguin de dretes o d'esquerres. 

La Via Lliure de la Meridiana va ser un èxit des del punt de vista cívic, reivindicatiu i organitzatiu. En canvi, la seva transcendència mediàtica no és tan clara a causa de la lleugeresa i la fugacitat amb què els mitjans internacionals acostumen a abordar aquest tipus de notícies, i per la bel·ligerància amb què ho fa la majoria dels grups comunicatius espanyols. Com destaca Vilaweb, la Via Lliure "va impactar en la premsa de tot el món", però va fer-ho, en general, passant-hi de puntetes: amb grans titulars i poca profunditat. O encara pitjor: els mitjans que més s'hi van esplaiar, com el diari francès Le Figaro, van oferir una visió negativa de les reivindicacions catalanes. 

No és una cosa nova. L'any 1906, l'escriptor Josep Maria Folch i Torres, escrivia al respecte: "Les mateixes mans que ens lliguen són les que impedeixen que les agències d'informació expedeixin noves sobre Catalunya. Un moviment com el nostre, aquesta lluita constant entre el poble català i la representació de l'Estat, aquest reviure de Catalunya, aquestes aspiracions i fins les persecucions de què som objecte, són coses prou importants per ser comunicades a la premsa de gran informació de tot el món". Com nosaltres avui, ell també en va fer l'anàlisi: "Fullegem-la, la premsa, i excepcionalment hi trobareu una curta notícia d'algun cas molt notable, i encara aquesta notícia serà tergiversada i la deducció seria contrària a Catalunya". Posava com a exemple el que havia llegit en diaris francesos: "que els catalanistes havien pactat amb els anarquistes per terroritzar Barcelona. I d'això se'n dedueix la freqüència amb què es troben explosius a la capital de Catalunya". Per contrarestar aquestes maquinacions, el moviment cívic aplegat a l'entorn de la Solidaritat Catalana va constituir aleshores l'Associació Internacionalista de Catalunya "per dedicar tots els esforços a crear una agència universal d'informació que caldria domiciliar a Madrid, puix les empreses periodístiques no volen altres informacions que les de la capital de l'Estat". Més de cent anys després i malgrat els avenços tecnològics, tant el Govern de la Generalitat com l'ANC s'hi veuen abocades a fer el mateix per intentar que "el nom de Catalunya no serà esborrat, com ara, de les columnes dels diaris estrangers, i tot el món sabrà que al nord de l'Espanya hi ha uns braços oberts a tot el que sia progrés i avenç i una mà honrada, desitjosa d'estrènyer les mans germanes de tots els pobles de la terra". 

Espanya, envalentida 

Com era d'esperar i fent un refregit de les portades d'El Periódico i La Vanguardia, una "demostració de força tan meridiana" capaç de mobilitzar prop de dos milions de persones només ha estat interpretada en clau nítidament democràtica i possibilista pels mitjans catalans, i no tots, és clar. La tertúlia televisiva de divendres al vespre a 8TV va ser d'escàndol; no tant pels tertulians, que n'eren molts i molt diversos, com pel seu presentador. Josep Cuní va demanar al seu conclave dues coses: si la manifestació havia estat excloent, i si havia estat un acte electoral de Junts pel Sí. Als mitjans espanyols, la qüestió més controvertida era escatir quanta gent havia acudit a la convocatòria i, a partir d'aquí, extrapolar conclusions. Les xifres oscil·laven entre les 200.000 persones de Paco Marhuenda a 13TV a l'1,4 milions de què parlava la Guàrdia Urbana, passant pels 637.000 de Societat Civil Catalana. 

Evidentment, tots van tirar a la baixa, contents que era la menys nombrosa des de 2012, i alguns, com el diari ABC, ni tan sols no en va fer esment a la seva portada. Per a La Razón La Diada se desinfla, igual com per als informatius de TVE i A3. "La Diada pierde fuelle", va dir Matías Prats. 

Bo i assumint que va ser multitudinària, els mitjans espanyols van tornar a parlar de dirigisme i manipulació. A El Periódico, el dirigent de SCC i militant socialista Joaquim Coll la va descriure com una "manifestació a la coreana" i Arcadi Espada, a El Mundo, la va titllar de "commemoración guerracivilista" i sostenia que "nunca, en ningun lugar, la xenofobia se había exhibido con tantas sonrisas". Libertad Digital, fins i tot, va definir-la com el Primer acto del golpe de Estado del 27S. 

Entre la premsa progressista, El País va guardar la compostura en portada -Una diada masiva impulsa a Mas y la independencia-, però va tornar a perdre les formes en un editorial que va titular Independencia del 3% en què carrega contra Artur Mas i la candidatura de Junts pel Sí. A Mas el defineix com a "presidenciable emboscado y presidente de la semiextinta Convergència". Tampoc no se n'escapa Raül Romeva, "un poscomunista dinerariamente impoluto". De la Via Lliure se'n parla molt poc -"una Diada partidista abre unas falsas plebiscitarias que taparían la corrupción"- i, en canvi, molt del 27S: "una insensatez", "una disparatada aventura del pupilo de aquel español del año que un día fue Pujol" i "una convocatoria carece de validez jurídico-política" per fer la independència. 

I a la cadena SER, Carles Francino es tornava a declarar encara "más harto" i "más cabreado" que el 2014 i blasmava que "ningún proceso político puede sustentarse en el desprecio olímpico de la ley" al mateix que exigia als polítics coratge per proposar "algo nuevo" per sortir del "bucle".

Fora dels mitjans d'abast estatal, els únics rotatius que van fer-se ressò de la Via Lliure en primera pàgina van ser els bascos i navarresos -El Correo Vasco, Gara, Deia i Diario de Noticias, on es recullen les úniques opinions més o menys afalagadores-, i alguns altres de nord-catalans (L'Independant), valencians (Levante, Las Provincias i La Información) i balears (Diario de Mallorca i Menorca). Però això són gotes d'aigua en un oceà. En la majoria d'aquests diaris les informacions van donar peu a agres debats entre els seus lectors, amb opinions molt enfrontades. 

Margallo i el futbol 

"No va a haber independencia de Cataluña", reiterava un vegada i una altra el ministre espanyol d'Afers Exteriors a El cascabel, la tertúlia vespertina de 13TV. Se'l veia indolent davant l'èxit de la Diada -"me duele que haya un solo catalán que no ame a España"-, però també incapaç d'afrontar el repte. José Manuel García Margallo va reconèixer que "tenemos que encajar el hecho catalán en terminos constitucionales en la realidad hispànica", així, en abstracte, i va parlar de la revisió del sistema autonòmic de finançament; però en comptes d'aplacar els ànims, i malgrat els continuats i evidents esforços gestuals de contenció, al ministre li va poder l'autocomplaença i va acabar ruixant el foc amb benzina. Va recordar que l'Estat havia transferit prop de 50.000 milions d'euros a la Generalitat en els darrers anys a través del Fons de Liquiditat Autonòmica i que l'Instituto Cervantes també duu a terme accions de foment de la llengua catalana. "De verdad, no sé qué les hemos hecho". 

Tampoc no va estar gaire fi a l'hora d'interpretar alguns "momentos històricos de crisis" en què Catalunya i Espanya han anat per separat. Segons el Margallo, "en 1640 perdieron la Cerdaña y el Rosellón y estuvieron 11 años bajo soberanía francesa antes de darse cuenta de que los franceses eran peores que nosotros", i amb la derrota de 1714 els catalans van posar la llavor per a la pèrdua, 20 anys després, dels territoris italians de la Corona d'Aragó. Per evitar noves desgràcies, el ministre va reclamar un debat racional i no pas emocional i va citar, com a exemple d'aquest darrer, un discurs del president Lluís Companys del 1934: "Sustituyendo la razón por la magia, estamos volviendo a antes de la civilización griega".

Sobre la viabilitat de la independència, res de res: "los catalanes perderían el 30% de su poder adquisitivo. Y eso no va a pasar". Les raons? Totes i cap. El ministre va apel·lar a la unió dinàstica de 1468 que fa d'Espanya "la nación más antigua de Europa occidental" i va parlar de la unanimitat que presumiblement existeix entre les 25 estats membres de la UE i dins el Consell de Seguretat de l'ONU, instàncies on l'Estat espanyol pot exercir el dret de veto. Margallo va descartar qualsevol interès econòmic o geoestratègic per part de la Xina o dels Estats Units, i va establir similituds entre el cas català i txetxè a ulls de la Rússia de Putin. També va referir-se al precedent que suposaria per a França en relació a Còrsega o Bretanya. 

I mentre anava donant voltes a això i altres coses -"¿Podrían poner fronteras al tráfico con Europa?"-, els tertulians es lamentaven d'haver caigut de quatre grapes en el parany de l'independentisme "analitzant supòsits que no són reals", i alertaven del perill d'irradiació al País Valencià de la mà de Compromís. 

De tots els tertulians, només un, Federico Quevedo -més conegut com "el príncipe progre de la derecha"- va gosar demanar què faria el Govern del PP per contrarestar la frustració d'aquells dos milions de catalans que són independentistes. La resposta no la va donar Margallo, sinó el presentador del programa: "Pues no privarlos de los derbis entre el Barça i Real Madrid. Qué más se puede pedir!, deia, exultant, Antonio Jiménez quan, en realitat, el favor més aviat l'hi farien a l'Espanyol.

Tot això és feixisme

Organitzar i participar en una marxa de torxes nocturna en comunió amb els veïns i veïnes del teu poble, en record i memòria dels que ja no hi són, i amb la voluntat d'assolir una societat lliure i més justa per als teus fills, això és feixisme. 

Aprofitar l'avinentesa per retrobar-te després de l'estiu i xerrar amb els amics i amigues mentre passeges pels carrers i les andrones del nucli antic, a llum de les atxes, això és feixisme. Aturar-se de tant en tant al llarg el recorregut per escoltar la lectura de les declaracions d'independència de països tan diversos com Cuba, Irlanda, Finlàndia i el Congo, això és feixisme. 

Dipositar un ram de flors davant la casa pairal d'una família de pagesos i menestrals que el 1713 i el 1734 va patir la mort, l'exili i la confiscació de béns per part de l'exèrcit invasor, això és feixisme. Escoltar el teu alcalde afirmar que "Catalunya és plural" i que "el poble català el formem tots i cadascun dels qui habitem aquest tros de terra, faci deu generacions, cinquanta anys o sis mesos; parlem el que parlem, i vinguem d'on vinguem", això és feixisme. 

Entonar el cant dels Segadors amb una coral de gent gran i un grup de grallers malforjats i calçats amb xancles, això és feixisme. Entaular-te a casa d'uns amics per dinar un plat de macarrons amb salsa pesto mentre fas plans per baixar a Barcelona, això és feixisme. 

Desplaçar-te en cotxe fins a l'estació de la població veïna i agafar un tren que va atapeïdíssim en direcció a la ciutat per manifestar-te a favor de la dignitat i la independència del teu país, això és feixisme. 

Comprovar que els nens que t'acompanyen són l'admiració dels avis i àvies que viatgen al teu vagó perquè veuen reflectit en ells el seu anhel, això és feixisme. Abandonar les andanes del tren i adreçar-se a poc a poc i de forma ordenada cap al metro, això és feixisme. 

Sentir ressonar L'estaca pels túnels del suburbà interpretada per un músic de carrer, això és feixisme. Esperar mitja hora l'arribada del primer comboi de metro i no poder-hi accedir perquè és ple a vessar, això és feixisme. 

Veure'n venir tres més i deixar-los passar perquè no hi cap ni una agulla, això és feixisme. 

Sortir finalment a la parada de Fabra i Puig i saludar la gent del teu poble que trobes als trams del Maresme, això és feixisme. 

Confraternitzar amb ciutadans bascos i navarresos vinguts d'Oiartzun i Iruña, això és feixisme. Sentir parlar la teva llengua amb accent rossellonès, balear o valencià per boca de gent d'aquelles contrades, això és feixisme.

Veure voleiar al costat de l'estelada banderes aimares, kurdes, gallegues i occitanes, això és feixisme. 

Constatar que moltes famílies presents a l'acte tenen el castellà com a llengua materna, això és feixisme. 

Compartir un metre quadrat amb una àvia en cadira de rodes i una parella de motards, això és feixisme. 

Saludar els helicòpters policials amb un somriure als llavis mentre t'estan gravant, a la capçalera de la manifestació, això és feixisme. 

Abandonar per uns instants la concentració i entrar a fer una canya i unes patatones a Casa Sito mentre acabes de veure per televisió amb la resta de clients del bar l'arribada del punter al parc de la Ciutadella, això és feixisme.

Sentir dir en castellà a Gabriel Rufián que "estoy viendo un pueblo ganando un país con una sonrisa de oreja a oreja" i que "este proceso transciende cualquier origen, cualquier bandera, cualquier apellido, cualquier apellido. Esto es una respuesta al anhelo de un pueblo que quiere ser", això és feixisme. 

Desfer, tot xino-xano, el camí des de Sant Andreu fins al Clot-Aragó amb la satisfacció d'haver assistit a una demostració de civisme gegantina, això és feixisme. 

Veure els blocs de pisos de l'avinguda de la Meridiana majoritàriament guarnits amb senyeres, això és feixisme. 

Moure l'esquelet al més pur Miquel Iceta davant l'actuació d'un grup de drag queens barbudes a l'escenari del col·lectiu LGTB, això és feixisme. 

Riure amb sornegueria d'alguns dels lemes de les pancartes i els comentaris de la gent quan anticipa amb un índex d'encert del 100% quina haurà estat avui la reacció del govern central o la premsa unionista, això és feixisme. 

Acomiadar amb aplaudiments la gent dels autocars que torna als seus pobles d'origen a centenars de quilòmetres, això és feixisme.

I fer tot això amb una estelada negra penjada a l'esquena, això també és feixisme.

Definitivament, dos milions de catalans vam protagonitzar ahir la manifestació feixista més important d'Europa des de la marxa sobre Roma de Benito Mussolini. Ni Franco no havia aplegat tantes camises blaves a la plaça d'Orient.  

Demà no us trobaré a faltar

Demà milers de catalans i catalanes de tota mena i condició -eh, Pablo Iglesias!- tornarem a commemorar l'Onze de Setembre. I ho farem amb la vista posada en un futur millor. De fet, com sempre ha estat, des de fa més d'un segle, perquè totes les mobilitzacions organitzades des de 1894 coincidint amb la Diada han tingut com a objectiu reclamar llibertat, justícia i prosperitat per al poble català. L'estel solitari representa justament això. 

Quan, de ben jovenet, em manifestava pels carrers de la Barcelona preolímpica ja ho feia amb aquest propòsit. I aleshores quants érem: 10.000, 20.000... 40.000 a tot estirar? Fent memòria, hi havia el gruix de l'autodenominat independentisme combatiu i una part de l'esquerra extraparlamentària, que sovint eren la mateixa cosa; i, a partir d'un moment determinat, coincidint amb les independències bàltiques i el procés de liquidació de Terra Lliure, la nova ERC de Colom i Rahola, i les joventuts de Convergència. Quant a la resta, tant la gent del PSC com els hereus del PSUC hi van deixar d'assistir immediatament després de la manifestació de l'Estatut de 1977. Per això, malgrat el temps transcorregut i els esdeveniments polítics i socials que s'han produït al país en els darrers anys, les sigles oficials d'aquests partits es resisteixen a participar-hi. Diuen que l'Onze de Setembre està "polititzat" i que és un "acte electoralista" o, directament, de "propaganda". 

Aquestes són les raons esgrimides per l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i pels caps de llista del PSC, Miquel Iceta, i de Catalunya Sí que es Pot, Lluís [Franco] Rabell. En un context com l'actual, en què el Govern espanyol, la Brunete mediàtica i els poders fàctics no amaguen les seves cartes, tot això sona a excuses de mal pagador. És aquest l'esperit amb què el socialisme català i l'esquerra alternativa s'enfronta a la pitjor escomesa espanyolista, uniformitzadora i antidemocràtica de les últimes tres dècades? És aquesta l'actitud que s'espera que tinguin els vells lluitadors? 

Davant l'ofensiva centralitzadora, als representants de la coalició d'ICV i Podemos, rosegats per l'odi personal, només se'ls acut dir que Artur Mas ha "instrumentalitzat" la Diada. I del PSC, millor ni en parlem. Al costat del PP i C's, els socialistes han demanat a la Junta Electoral que prohibeixi la retransmissió de la Via Lliure, i, avui, el partit ha fet públic un manifest titulat Catalans, no ens dividim! en què advoca per un "nou pacte constitucional" amb Espanya i s'assegura que "no hi ha cap drecera que no sigui una pura il·lusió". I tenen raó, això nostre és "pura il·lusió!". La que a ells els falta.

Davant d'un panorama tan decebedor i ple de renúncies, demà no us trobaré a faltar. No trobaré a faltar aquesta esquerra poruga, acomodada i acomodatícia; com no els vaig trobar faltar a cap Diada durant aquests últims 30 anys. Trobaré a faltar, això sí, gent valenta que voldria ser-hi de cos present, i que només hi podrà ser d'esperit, començant per una persona que també havia estat de les vostres com la Mercè Giralt i Gallemí. Per a ella, un petó ben gros!

Catalunya verda

Sí, hi ha una estelada verda, com també n'hi ha una de negra. Diversitat que no hi falti, almenys a casa nostra. Però no és d'això que us volia parlar, sinó del menyspreu i la prepotència amb què són tractats Catalunya i els catalans per part de la majoria de les tribunes de premsa i dels mitjans de comunicació espanyols. Dia sí dia també a Catalunya la deixen verda. 

La catalonofòbia no és un fenomen nou, sinó històricament molt arrelat i pregon, però és evident que en els últims anys s'ha aguditzat i s'ha estès pertot a remolc del "desafío soberanista" i gràcies a les xarxes socials i a la proliferació de canals de televisió. Els professionals del ram repeteixen amb vehemència que el seu bescantament només afecta els partidaris de la independència i que en canvi estimen de tot cor Catalunya i els catalans; així, en sentit abstracte, desproveïts de llengua, cultura i voluntat. La realitat, ja ho sabeu, és tota una altra: no suporten el fet diferencial. 

La fi de les emissions per motius econòmics, mesos enrere, d'Intereconomía TV i del memorable programa El gato al agua semblava que ens donava un respir. Allò era d'un histrionisme tal que faria riure sinó fos perquè els seus tertulians parlaven molt seriosament, com quan Eduardo García Serrano va dir que la consellera de Salut, Marina Geli, era "una zorra" i "una guarra", o quan don Alejo Vidal-Quadras va demanar la suspensió de l'autonomia i la intervenció de la Generalitat per part de la Guàrdia Civil. 

Dissortadament no hi va haver treva, i el seu lloc va ser ocupat per 13TV, un canal que és propietat de la Conferència Episcopal Espanyola -bessó, per tant, de la cadena COPE- i que té com a programa més destacats El cascabel, La Marimorena i Al día, el debate, conduïts pel trident format per Antonio Jiménez, Alfredo Urdaci i Carlos Cuesta. 

Diuen que són espais "de debat", tot i que jo hi he vist tanta unanimitat com a La noche en 24 horas, de TVE, o Al rojo vivo, de La Sexta, per citar només dos exemples. Aquest estiu vaig cometre la imprudència d'enganxar-m'hi per espai d'una hora i les bestieses que s'hi arriben a dir sobre Catalunya i els catalans són estratosfèriques. D'entrada, i ja per definició, tant el país i com els seus habitants, ens agradi o no, som "part inalienable d'Espanya perquè ho diu la Constitució" i "perquè Catalunya no ha estat mai independent; el regne era Aragó". "El problema" -perquè així som percebuts, com un gra al cul- és que "des de l'escola i els mitjans de comunicació catalans, especialment els públics," s'ha fet una tasca acumulativa "d'adoctrinament" durant els darrers 30 anys per part "del nacionalisme" que n'ha "inoculat el virus" a una part significativa de la població. Per això molts catalans vivim "enganyats" -segons ells, és Espanya qui ens dóna calers i no a l'inrevès- i ens deixem "manipular" en benefici d'unes "elits polítiques", l'únic propòsit de les quals és "desviar l'atenció de les retallades i de la seva incapacitat per governar", i "tapar els casos de corrupció que l'afecten". La reivindicació social, doncs, és pura invenció. Al davant només hi ha Artur Mas, "un boig" que amb el seu "discurs messiànic" -i mercès a "les subvencions atorgades l'ANC i els mitjans de comunicació"- ha estat capaç d'instaurar un "clima de pensament únic" i de "persecució al castellà" que pot acabar provocant una "fractura social molt perillosa". Oimés si tenim en compte que el procés té el suport de sectors intransigents com "errecé" (ERC) i "l'esquerra radical" (CUP). 

Sortosament, programes com de 13TV combaten aquesta realitat amb arguments de pes i testimonis de primera mà com el de Jordi Cañas. L'exdiputat de C's al Parlament va ser rebut al plató com un heroi, un paladí de la llibertat de consciència. "Usté, que sigue luchando [sic] desde su puesto de asesor en el Parlamento europeo, diga: ¿Cómo son tratados en Cataluña los que no comulgan con las ideas secesionistas? ¿Es verdad que les vetan?" Mare de Déu Senyor, això i molt més: els espanyols viuen en guetos; a l'escola són marginats, i als mitjans públics silencien la seva veu. "Esto es intolerable", cridaven a l'uníson.

'El País' i Junts pel Sí 

A més d'un mateix univers simbòlic, els catalans compartim també espai comunicatiu amb Espanya. Però també en això som asimètrics: els catalans consumim mitjans espanyols, però no a la inversa. Si històricament els mitjans hostils a les reivindicacions nacionals catalanes eren molts, però no eren tots; ara això ha canviat i a molts mitjans i professionals de la informació els ha caigut la careta. I mentre a Catalunya la polarització política i ideològica a l'entorn de la independència ha afavorit el debat públic i ciutadà, a Espanya s'ha endut per davant un pluralisme que només era aparent. La millor prova és que mentre aquí parlem de llibertat, democràcia i urnes, allí només parlen d'obediència, lleis i tribunals. 

En la confrontació d'idees, Internet és l'únic escenari on les forces estan més o menys igualades. A la ràdio i la televisió l'escorament unionista és d'escàndol, i als quioscos passa el mateix, cada dia més; encara que alguns se n'amaguin fent-ho en català. Potser no publicaran mai informes falsos filtrats pels serveis secrets espanyols, però els grups empresarials que editen El Periódico, La Vanguardia i El País posen -i posaran- tota la carn a la graella. El cas d'aquest últim diari és paradigmàtic. La seva presa de posició ve d'antic. Recordo, a mitjan anys 90, que a la facultat ja ens en rèiem d'allò del "diario independiente de la mañana" perquè per la tarda havia deixat de ser-ho. Ara es fa dir "el periódico global en español", tot i que hauria de ser "en castellano".

En qualsevol cas i com ja és sabut, la setmana passada El País va publicar de manera acrítica i premeditada una carta de Felipe González contrària al procés sobiranista. Fins aquí, tot normal. L'escrit de l'expresident s'inscriu en la mateixa línia de pensament que altres col·laboradors del diari que han signat articles sobre la qüestió catalana en moments claus, com el mateix president del grup Prisa, Juan Luis Cebrián (Escolta, Catalunya, el setembre de 2012), el jurista Francesc de Carreras (Cataluña: la espiral del silencio, el desembre de 2013), o l'escriptor Javier Cercas (La razón sin razones, el febrer de 2014).

El problema és un altre, i és deontològic. No és ètic donar pàbul a una opinió -la de González, en aquest cas- i, dies més tard, subscriure un editorial en què es desacredita de dalt a baix l'article de rèplica remès pels candidats de Junts pel Sí perquè, segons el diari, "no compleix" amb les premisses mínimes: respecte mutu als pronunciaments aliens i una mínima correcció (i qualitat) argumental en els articles". "La seva argumentació -diu l'editorial- no resisteix la més lleugera anàlisi raonada o una crítica literària encara que sigui benèvola" i "si de totes maneres hem decidit posar-ho en coneixement dels nostres lectors és per retre tribut a la pluralitat que sempre hem practicat". 

Parlem, doncs, de pluralitat. 

Pluralitat i pensament únic

Percepció i realitat no sempre van juntes. Per això, els periodistes de Mèdia.cat Sílvia Martín i Daniel Camon van dur a terme un exercici empíric: entre el 29 de setembre i el 3 d'octubre de l'any passat van analitzar 66 tertúlies de ràdio i televisió corresponents a les catorze emissores catalanes i espanyoles de més notorietat, tant públiques com privades. Aquí trobareu les dades desglossades per programes. Els resultats són eloqüents i no admeten discussió. 

Dels 256 tertulians que hi van intervenir (146 en l'àmbit espanyol i 110 en l'àmbit català), 183 (el 71%) defensaven tesis contràries a la independència: el 97% en l'àmbit espanyol i el 38% en el català. En el cas dels mitjans públics, els percentatges encara s'extremaven més. En conjunt, i en contra del que prediquen els representants del PP i C's, els mitjans de la CCRTV (TV3, 3/24 i Catalunya Ràdio) oferien un 63% de veus a favor de la independència i un 30% en contra. En canvi, als mitjans públics estatals (TVE i RNE), al sosteniment dels quals també contribuïm els independentistes amb els nostres impostos, el 100% de les opinions eren a favor de la unitat. 

Com deia aquell, "no hase falta desir nada más".

Felipe González i la ruptura emocional amb Espanya

El mateix dia que tornava a la civilització després d'unes setmanes de retir a les muntanyes, Felipe González signava una carta al diari més progressista de les Espanyes adreçada 'A los catalanes' que ha aixecat polseguera. Lamento anar de sobrat, però a mi, personalment, ni m'ha sorprès, ni m'ha decebut. Ni per la persona que la subscriu, ni pel moment en què es publica. Quant al contingut, l'article és immund: totalment exempt d'arguments, el seu autor s'alinea -per si algú en tenia cap dubte- amb el discurs oficial de l'unionisme i recorre a aquella fórmula tan gastada de comparar l'independentisme català amb "la aventura alemana o italiana de los años treinta del siglo pasado". De l'estreta col·laboració del PSOE amb la dictadura del general Primo de Rivera no en fa esment, però. Assegura González que "la desconnexió" catalana seria "un despropòsit" que acabaria "en una veritable via morta", "en un estrany acte fallit", en un "aïllament" que convertiria Catalunya en "una espècie d'Albània del segle XXI". Al final i com a bon constitucionalista, l'expresident espanyol expressa una fe cega en l'ordre establert "sea cual sea el resultado electoral". 

Però no em malinterpreteu. Aquest post no és tant una reacció a l'escrit de González, com una reflexió sobre els efectes i les conseqüències que, d'aquí al 27-S, generaran a Catalunya missatges apocalíptics com el seu i d'altres maniobres maldestres que s'activin a la desesperada al servei de la salvaguarda de l'status quo. I això va des de la persecució policial a determinats partits i líders polítics fins al posicionament de la direcció de Foment del Treball a favor de la unitat d'Espanya, passant per la reforma exprés de la Constitució o de la llei orgànica del Tribunal Constitucional. 

Ja cal que s'ho rumiïn dos cops abans de badar boca tots aquests que usufructuen el poder i que mouen els fils des de les altes institucions de l'Estat. En realitat hi ha molts més separadors a Espanya que no pas separatistes a Catalunya, i les seves declaracions estimulen la desafecció. 

Fa poc més d'una dècada hauria estat impossible una reacció tan massiva, i tan unànime, com la que hem llegit, vist i sentit aquesta setmana. Gràcies a les xarxes socials, milers de catalans han expressat als quatre vents la seva opinió sobre la carta de l'expresident. Molts han estat periodistes i opinadors (Bassas, Partal, Sanchis, Villatoro...), però molts més d'altres han estat subscrites per ciutadans. M'atreviria a dir que han estat desenes de milers, com catalans hi havia que van votar les candidatures socialistes durant 20 anys. Entre ells, en voldria destacar especialment tres, totes en castellà: la de l'exdelegat del govern central a Catalunya entre 1982 i 1993, Francesc Martí Jusmet; la del president de Súmate i candidat número 6 de Junts pel Sí, Eduardo Reyes, i la d'un blogaire, José Rodríguez, que es confessa "exsocialista i independentista".  

Decebut, Martí Jusmet escriu al seu Facebook que "en veinte años la reculada ha sido brutal. Y muchos se preguntan si vale la pena continuar así, entre los restos de un Imperio ya muerto [...] La mayoría del pueblo la única cosa que quiere es ser com es, y que le dejen decidir. El catalán medio lo que quiere es ser ciudadano, no súbdito". I rebla: "los realmente nazi-fascistas están entre la Moncloa y el Paseo de la Castellana, y en la lógica anti-política de algún sector de una pseudoizquierda”. 

Indignat, Reyes renega de González i els seus. "Usted y muchos de ustedes siguen diciendo que son socialistas, pero muchos como yo ya sabemos que son: socios y muy listos [...] Ya no somos socialistas porque usted nos engañó, y porque los que vinieron detrás de usted también [...] Váyase a disfrutar la fortuna que ha hecho con sus mentiras, disfrute de su mansión y su yate pero deje en paz a los catalanes, nosotros no les queremos". I afirma: "Catalunya será lo que los catalanes quieran, porque nosotros solo aceptaremos democráticamente lo que digan las urnas". 

Analític, Rodríguez constata que "el gran grueso de los actuales independentistas son ex-federalistas, gente de orden, no unos exaltados de extrema izquierda" i n'apunta alguns dels motius. En concret, l'autor corresponsabilitza González del fracàs del sistema autonòmic -"la aplicación de la LOAPA transformó un proceso que en su diseño constitucional iba a ser asimétrico en un desarrollo simétrico"-, del sistema de finançament -"la Generalitat sólo puede decidir sobre impuestos que representan un ridículo 2% de sus ingresos"- i de l'ús partidista del Tribunal Constitucional. Per acabar, el blogaire desemmascara la immodèstia de González i el seu paper en tot aquest afer: "Se presenta como un ciudadano de a pie pero eso es falso, él es ex-Presidente, y eso es una figura institucional, le guste o no. Le pagamos por ello", raó que explica la seva irrupció, tot just ara. "Otra institución del estado español que es utilizada en contra de una parte de sus ciudadanos", sentencia. 

Ruptura total 

Encara que sembli increïble, a tres setmanes del plebiscit la fàbrica d'independentistes del PP-PSOE segueix produint a ple rendiment. Ahir va ser María Dolores de Cospedal (la secretaria general dels populars va dir que "los gobernantes catalanes se creen por encima de ley" i quan això passa "se cae en el populismo y después en la dictadura") i avui, Soraya Sáenz de Santamaría (la vicepresidenta espanyola ha acusat Mas de llançar-se a un procés d'independència "con lo justito" i li ha exigit que "deje de engañar a los catalanes").  

La carta de González s'inscriu en aquesta lògica. Amb ella es consuma la ruptura emocional amb Espanya de desenes de milers de catalans. Acabi com acabi el procés, una cosa és clara: I'idili d'una part del poble català amb el socialisme espanyol s'ha trencat per sempre més. Catalunya ja no serà mai més aquell graner de vots que el PSOE necessitava per intercanviar-se el poder amb el PP. 

I això, que jo jutjo com a positiu per als catalans, crec que també pot ser el millor revulsiu per a la regeneració del que ells en diuen Espanya, o del que en quedi, ja que també es podria complir el vaticini d'Eduardo Reyes: "Le aseguro que Catalunya será un país, una nación independiente, y le seguirán otros cuando demostremos que hay otras maneras, otras formas, de todos y para todos". El mateix González es pregunta de quina Espanya volen desconnectar els catalans: "¿La que excluye también Aragón, Valencia y Baleares?"

Per a mi, el 'señor X' 

Des de fa anys, l'expresident espanyol era per a mi un personatge amortitzat, com ho era també Jordi Pujol. Només els seus pecats fan que els dediqui atenció. Per a molts, González va ser un estadista, tot i que jo l'he considerat sempre un hipòcrita i una mala persona (atributs perfectament compatibles amb el primer).

Personalment em queda la satisfacció de no haver-lo votat mai; ni a ell, ni als seus. Els inicis de la seva trajectòria política els conec sumàriament per via indirecta -el congrés de Suresnes, el pacte constitucional amb la monarquia, els acords de la Moncloa, la pinça a la UCD, la LOAPA i la seva actuació a l'entorn del cas Banca Catalana-, però als 11 anys vaig fer-li creu i ratlla. Va ser en motiu del referèndum de l'OTAN. A casa tothom ho tenia clar i els carrers de Santa Coloma de Gramenet i el Barcelonès Nord eren plens de cartells i murals en contra. Llegint a l'amic Xavier Amat m'adono que deu ser un trauma generacional. Tots dos vam fer la mateixa reflexió: si a Catalunya ha guanyat el no, què hi fem nosaltres, a l'OTAN? I ja ho veieu: en pocs anys vam passar de la campanya socialista De entrada, no a tenir com a secretari general de l'organització l'exministre Javier Solana! 

Aquell mateix any 1986 es va instituir el Plan de Empleo Rural (PER) -un ajut econòmic a perpetuïtat als jornalers andalusos, extremenys i manxecs per evitar la conflictivitat al camp- i després vindrien, sense solució de continuïtat, la llei Corcuera, el terrorisme d'Estat i la corrupció. Ah, i la privatització dels principals oligopolis públics; un favor a les classes extractives que s'ha vist corresposta amb la política de portes giratòries. El mateix González hauria cobrat prop de 566.000 euros com a conseller de Gas Natural en poc més de tres anys. 

Aquests dies, arran de la carta publicada a El País, hem vist circular fotografies gens edificants del personatge; imatges que no s'adiuen gaire amb allò que diu haver predicat al llarg de la seva vida. I no parlem només del dinar amb l'exrei Juan Carlos i José María Aznar, o dels cigars i el iot de 'bon vivant', sinó també dels seus temps a les milícies universitàries, alçant el braç i entonant el Cara al sol. Ell sabrà si era això el que pretenia quan diumenge passat va adreçar-se d'aquella forma tan ufana i tan superba 'A los catalanes'.