Nosaltres, la CUP

Fotografia: Treballem Junts per Borredà - Poble Actiu

Diumenge trencarem amarres i dilluns donarem les primeres passes en el camí cap a l’emancipació social i nacional. Iniciarem, amb l’aval de les urnes, tres processos en un de sol: la desconnexió del Regne d’Espanya, de les seves lleis i les seves institucions; la seva suplantació per les noves estructures d’Estat catalanes, i l’obertura d’un procés constituent popular, de baix cap a dalt, que haurà de dotar-nos d’una nova norma legal que, arribat el moment, haurà de ser validada en referèndum per la ciutadania. 

Tot això ho farem sigui quin sigui el resultat electoral. Sí, heu llegit bé: sigui quin sigui el resultat. La declaració unilateral d’independència (DUI) estaria legitimada amb més del 50% de vots favorables al sí, però si no s’hi arriba res no s’atura: en democràcia, la majoria, encara que sigui relativa, no pot restar supeditada a una minoria, i tot apunta que l’unionisme pur i dur amb prou feines arreplegarà un terç dels suports. 

Això de la independència és fruita madura. Fa deu anys eren pocs els ajuntaments que lluïen en solitari la bandera estelada. Avui en són centenars. Com ha estat possible? Democràticament i pacíficament: guanyant l’adhesió de la major part dels seus veïns i veïnes. Amb el procés constituent passarà el mateix, i persones i col·lectius que avui dia encara orbiten a l’entorn del federalisme s’hi acabaran sumant davant l’oportunitat de prendre part activa en la construcció d’un Estat i d’una societat més justa i igualitària. Aquest matí m’ho deia un simpatitzant socialista: “en el recorregut fins al 27-S no m’he vist amb cor de fer el pas, però potser en el futur votaré la CUP”. 

Per a força companys d’esquerres, el discurs i el full de ruta de la CUP compresos en la Declaració de Ripollet encara els queden lluny. Es resisteixen a creure en la ruptura amb Espanya com a únic camí per superar el règim de 1978 i confien en un canvi en el Govern de l’Estat que, a la pràctica, o bé no es produirà, o bé serà decebedor. Quan això haurà passat, és possible que alguns d’ells vegin en la CUP un espai de participació i de lluita política. 

De fet, la CUP és, hores d’ara, l’opció independentista amb major capacitat d’atracció i una de les que més i millor ha penetrat, gràcies a la seva honestedat, en ambients tradicionalment indiferents -o directament hostils- a les reivindicacions nacionals. Totes les enquestes li auguren un creixement important. 

La CUP i el futur president 

Fotografia: Jordi Borràs

Un dels punts forts de l’independentisme passa per no haver descuidat cap flanc ideològic, des de la dreta liberal fins a l’esquerra anticapitalista. La concurrència electoral en dues candidatures (Junts pel Sí i CUP) garanteix la victòria d’una d’elles, i reforça la influència de l’altra fins al punt de fer-la imprescindible. 

En la cursa electoral, Junts pel Sí i CUP han actuat com a marques complementàries, més que no pas com a competidores. Per això ha imperat el fair play i s’han creuat tants pocs retrets durant la campanya. L’única excepció es va produir ahir, quan Artur Mas va apel·lar al vot útil en afirmar que la CUP “no ajudarà en res” de cara a Europa. És una veritat a mitges, ja que abans caldria saber de quina Europa parlem: de l’Europa dels pobles, de les classes populars i de la solidaritat amb els refugiats de la misèria econòmica i de totes les guerres, o de l’Europa dels 35.000 funcionaris, del tancament de fronteres i de l’ofec econòmic. Si Mas es refereix a aquesta darrera, el número 3 de la candidatura de la CUP per Barcelona, Josep Manel Busqueta, ja ho va deixar clar: “els Països Catalans serem la tomba de la troica”.

I en aquesta Catalunya que està per construir difícilment la CUP investirà un president que apliqui o hagi aplicat mesures de tall neoliberal. El cap de llista de la candidatura, Antonio Baños, va descartar els extrems i va demanar coresponsabilitat: “igual com la CUP no presentarà candidat, la dreta tampoc no hauria de fer-ho”, de manera que el futur president hauria de ser algú de centre esquerra. Estaria pensant en Romeva? 

Del cavall a la molla

Fotografia: Jordi Borràs

Davant l’amalgama de Junts pel Sí, on no està clara la unitat d’acció l’endemà del 27-S, cada cop més la CUP apareix com la garantia que el procés arribarà a bon port i, sobretot, que no abandonarà mai el carrer i les reivindicacions socials, ja que “el procés és de la gent, de milions de catalans; no d’unes elits o d’una persona”. 

Ho va explicar Baños a Els Matins de TV3: “Diuen que som la frontissa entre Junts pel Sí i Catalunya Sí que es Pot, així que hem optat per una metàfora de ferreteria: serem una molla. Entrarem al Parlament a tensar el procés d'independència: a fer-lo, i fer-lo ràpid. I a tensar temes que no estan a l'agenda: portar més lluites socials al parlament; combatre la corrupció, i denunciar les dilacions i les mentides del parlamentarisme”. 

Com diuen avui els tres exdiputats de la CUP -David Fernàndez, Quim Arrufat i Isabel Vallet- en la seva carta de comiat als electors, “s’ha acabat el temps de la por i la imposició. És temps de llibertat. I ho farem pels qui ens van precedir en la lluita -en condicions molt pitjors- i pels que vindran: en condicions molt millors”.