La nostra revolució

Pel seu caràcter social i polític transversal, pel seu discurs integrador i per la seva capacitat de mobilització ciutadana, aquests dies s'està dient que el moviment independentista català és una revolució democràtica en tota regla. La revolució dels somriures, l'han batejada alguns.

Atuïts per la llosa del franquisme i per les malaurances de la República, tot això d'ara ens sembla una cosa molt nova, inèdita en la història del catalanisme; però no és ben bé així. La nostra revolució dels somriures té el seu precedent en la reacció cívica i política que es va viure a Catalunya entre els anys 1905 i 1909 davant els embats del Govern espanyol i que va cristal·litzar en la formació d'un front electoral nacionalista: la Solidaritat Catalana. 

Àvid de recrear de viva veu les esperances i vicissituds d'aquella època, aquest cap de setmana he invertit el temps a rellegir un recull d'articles coetanis de Josep Maria Folch i Torres titulat Cavalcant l'ideal. Articles de batalla (Cossetània, 2004). 

El personatge paga la pena. Com a escriptor, Folch i Torres és el creador del personatge d'en Massagran, el col·laborador més celebrat de la revista infantil En Patufet -hi publicava les seves Pàgines viscudes- i l'autor de la versió teatral d'Els Pastorets més popular de totes. Abans, però, va ser un "articulista combatiu" a diaris com La Renaixensa i El Poble Català, i director del setmanari La Tralla; feines que va compatibilitzar amb el seu activisme polític com a membre de la Unió Catalanista. Nacionalista i republicà, fou un enemic acèrrim del lerrouxisme i un dels màxims divulgador -sinó l'ideòleg- del "nacionalisme universalista", del qual, si de cas, ja en parlarem un altre dia. Retinguem, hores d'ara, aquesta dada: a l'assemblea de la Unió Catalanista de 1904 va subscriure el manifest titulat El catalanisme i el problema social. Segurament al PSC i a ICV no ho saben, però va ser precisament el triomf en aquell congrés de les tesis favorables a les reivindicacions socials i obreristes que va motivar l'adopció del terme nacionalista per definir aquest nou catalanisme. 

Detingut i empresonat l'Onze de Setembre de 1901 per la seva participació en l'ofrena floral a Rafael Casanova, Folch i Torres va impulsar la fundació d'una entitat de suport als presos, La Reixa, que també va presidir. Entre 1906 i 1908 va viure exiliat a Perpinyà, pròfug de la justícia militar després d'haver estat condemnat a presó en aplicació de la Llei de Jurisdiccions per haver exalçat la independència de Cuba. 

Ja aleshores, Folch i Torres es declarava independentista -"quan els catalans se despertin d'aquest ensopiment que els aclapara tindrem molt de guanyat i el catalanisme haurà donat un gran pas envers la restauració de la independència de la nació catalana"- i definia el projecte nacionalista com un "moviment de vida": "En el nostre moviment no hi caben els pessimismes. És un moviment de vida plena i té en son costat l'armament invencible de la justícia vera i la força incontrarestable de la naturalesa" I hi afegia: "Els moviments de vida sempre avancen, més o menys de pressa, però avant sempre". 

Salvant les distàncies, que són moltes, algunes dels trets definidors d'aquell moviment segueixen avui en boga. El primer és el caràcter inclusiu del projecte nacional: "El catalanisme afirma la unió de tots els catalans sense distinció". El segon fa referència a l'absència de conflicte lingüístic: "No és per la llengua que els pobles s'entenen. Mai les possessions americanes que Espanya explotava no se varen poder entendre amb ella, i això que parlaven castellà". El tercer és l'hegemonia republicana: "És innegable que entre els catalanistes hi abunden els republicans i hi són en majoria. Sembla, doncs, que el catalanisme hauria de declarar-se republicà". El quart és l'optimisme; el discurs en positiu: "El catalanisme ja havia parlat augustament d'una Catalunya lluminosa, nova, assedegada de progrés, reformadora, humana". El cinquè, el seu caràcter interclassista, car estem parlant d'un projecte "d'alliberament col·lectiu", i, la sisena, la unitat d'acció i la legitimitat de totes les opcions polítiques: "Que l'acció sia una, composta de la diversitat de manifestacions que respongui a una única finalitat". 

En l'altre bàndol, les coses també recorden la situació actual. Com passa ara amb el Govern de Madrid, ja aleshores "als que no volien escoltar se'ls exigia discussió noble, franca i pública". 

De la Festa de l'Homenatge a la Via Lliure

Dels diversos articles compilats en el llibre en voldria transcriure parcialment un, La nostra revolució, del qual n'he manllevat el títol. L'autor el va escriure en motiu de la Festa de l'Homenatge del 20 de maig de 1906 que es va tributar als diputats i senadors catalans a Madrid que van votar en contra de la Ley de represión de los delitos contra la patria y contra el ejército. "Al passeig de Sant Joan hi desfilaran entre cent mil i dues-centes mil persones, una xifra espectacular si tenim en compte que, en aquells moments, Barcelona té poc més de mig milió d'habitants. El perfil dels assistents és transversal, com recordarà un dels assistents: Cientos de miles de manifestantes discurrieron ordenadamente por las grandes avenidas. No se produjo un solo incidente y el entusiasmo rayó en lo indescriptible. Vi llorar a hombres de pelo blanco y me sobrecogió la cantidad de mujeres que se asociaban al acto". En paraules d'Antoni Rovira i Virgili, "la festa del 20 de maig va constituir el més gran acte cívic que s'hagi vist mai a Catalunya, i un dels més grans que s'hagin realitzat al món". 

Per al nostre home, aquella celebració, que es va allargar encara dos dies més, "és una revolució triomfant". Feia poc més d'un any que havia fracassat la revolució russa de 1905. "I amb tot, les revolucions s'imposen. Però no les revolucions a la manera antiga, sinó les nobles revolucions que són un progrés no sols en sos resultats sinó en si mateixes". Folch i Torres no parla de les "revolucions armades", que són "un principi antiprogressiu perquè donen la raó al més fort i perquè fan vessar sang", sinó de "les revolucions per les idees". I "la raó és una arma invencible si és ben manejada". 

"La nostra revolució és noble i profitosa [...] La força activa de tot un poble convençut d'una veritat és més poderosa que un assalt a la baioneta.

"Catalunya hi és en constant revolució [...] La lletra de les lleis que ens menen és coercitiva, és endarrerida, és antidemocràtica, però l'esperit català és lliure, és avançat i demòcrata perquè les intel·ligències, els cors i les voluntats dels ciutadans de Catalunya s'han revoltat contra aquestes lleis atemptatòries a la Llibertat i ha tingut lloc la revolució, la protesta íntima en cada consciència i aquesta revolució ens ha fet lliures. 

"Són els pobles i no els governs els que fan més o menys avançades les col·lectivitats constituïdes en estats. La voluntat popular podrà trobar de moment obstacles en sos desigs, però si la revolució és constant, triomfarà. 

"Els pobles que no evolucionen, que no fan revolucions com nosaltres, van sempre a remolc dels governs i, per tant, devenen esclaus. Els pobles com el nostre, que fan aquesta revolució moderna, mai no van a remolc dels governs, ans al contrari, li passen al davant i arriben a remolcar-lo, i si és tan forta l'empenta popular, si les voluntats són ben unides, si la Solidaritat existeix, els governs representants d'allò vell i caduc no poden resistir la velocitat del remolcador i es tomben i s'enrunen. Siguem, doncs, revolucionaris moderns. No les deixem mai, les armes de la raó, que són les més fortes i positives".

I acabava dient: "Crec en la revolta persistent, ara activa ara passiva, ara quieta i forçuda, ara sorollosa i retrunyidora, sempre seriosa i honrada. Crec en Catalunya i el seu triomf incontestable".