La nit on tot comença

Pessimista com sóc de mena, estic feliç amb l'escrutini d'ahir. Hi ha qui ha fet números i assegura que els partidaris de la secessió s'haurien imposat en un eventual referèndum d'autodeterminació amb el 55% dels vots. Sigui com sigui, l'independentisme no sols ha resistit l'embat del discurs de la por i la mobilització massiva de l'unionisme, sinó que fins i tot ha avançat posicions en relació al 9-N. Quantitativament s'ha acostat a la ratlla dels dos milions de vots, i qualitativament ha guanyat contundència i determinació gràcies a l'ascens de la CUP. 

És veritat que els resultats se situen a la banda baixa del que preveia la majoria d'enquestes, però per primera vegada les forces independentistes han guanyat uns comicis al Parlament i han obtingut la majoria absoluta amb 72 diputats i el 47,7% dels sufragis. Això -que sona bé i, a més, és veritat!- vol dir que, a diferència dels culs de sac en què es troben Escòcia o el Quebec, a Catalunya encara queda molt de partit per jugar: no podem proclamar la DUI, però sí és possible -i perfectament legítim des del punt de vista democràtic- encetar el procés de constituent en clau rupturista. 

Com sostenia el candidat de la CUP Antonio Baños, ahir vam assistir a "la nit on tot comença": iniciem el camí cap a la construcció de la República catalana; un trànsit previst de divuit mesos durant els quals l'independentisme governarà el país des del pluralisme ideològic i seguirà portant la iniciativa política en el seu pols amb l'Estat. 

C's, la nova esperança 

Altres aspectes positius dels resultats d'ahir: 

- El 27-S representa la victòria dels sectors populars sobre el poder econòmic i financer: l'anticapitalisme puja (la CUP puja de 3 a 10 diputats) i els amics de la banca baixen (el PP perd 120.000 vots i UDC es queda sense representació). 

- El 27-S agreuja l'agonia de l'autonomisme sorgit del règim de 1978 i del sucursalisme polític a Catalunya. Les formacions dependents de Madrid o coaligades amb partits d'àmbit estatal o bé s'hi han ensorrat (PP) o bé han empitjorat els seus guarismes (PSC i CSQP). 

- El 27-S certifica l'agonia de la vella política. Els partits tradicionals han estat els grans derrotats (UDC, PP i PSC). De la contesa d'ahir només n'han sortit vives les formacions emergents (C's i CUP) i les que han adoptat noves formulacions per adaptar-se a l'escenari actual (Junts pel Sí i, en menor mesura, CSQP). 

- A tres mesos de les eleccions generals, el 27-S prefigura la idea que difícilment els catalans catapultaran Pablo Iglesias a la Moncloa, encara que la CUP no s'hi presenti i això pugui afavorir Podemos. S'allunya, per tant, la possibilitat que l'Espanya negra pateixi cap sotragada. 

- El 27-S constata que ni el PP ni el PSC-PSOE són interlocutors vàlids en una eventual negociació política amb l'Estat espanyol. El 80% dels electors catalans els han desautoritzat. A la vista de l'escàs maneig de les xarxes socials entre els seus seguidors, tinc la sensació que només els queden els vells nostàlgics i els quadres que viuen aferrats a la mamella. 

- El 27-S confirma que el principal actor polític de l'unionisme a Catalunya és C's: un invent de mercadotècnia ideat a Catalunya com a reacció a la immersió lingüística i al "pensament únic nacionalista" que ha acabant fent fortuna a Espanya. Allà on no va arribar mai la influència del PSC sobre el PSOE amb persones com Ernest Lluch, ni l'operació reformista de Miquel Roca, hi pot arribar Albert Rivera. El nano de la Garriga té bons padrins i ja hi ha qui fins i tot el postula, amb l'aquiescència de les empreses borsàries de l'IBEX, com a president d'un hipotètic govern de concentració a Madrid amb ministres del PP i el PSOE. 

Fins ara, els governs d'Artur Mas havien tingut al davant una oposició coral. En canvi, d'ara endavant tot passarà per C's. Divuit mesos és molt de temps -i quatre anys encara més!- havent de suportar la demagògia i l'agressivitat verbal de C's. Qui diu, doncs, que els pocs o molts socialistes, podemites i democristians cagadubtes que encara hi ha al PSC, CSQP i UDC no acabaran perdent la fe en l'entesa amb una Espanya incardinada pel discurs de C's? 

Aquesta és la meva esperança. 

No queda altra. O és això o potser haurem d'esperar una generació més perquè, desterrats els vells fantasmes de la postguerra franquista, els nostres fills culminin aquesta obra col·lectiva i l'independentisme s'imposi amb tota solvència a les urnes.