El rei ens declara guerra (IV): cançons contra Alfons XIII

El rei Alfons XIII i el dictador Primo de Rivera.

L’any 2008, el cantautor mallorquí Biel Majoral va publicar un recull de cançons republicanes en què musicava un poema homònim de Pere Capellà que parla de la proclamació de la II República i de la fugida a l’exili del rei Alfons XIII, dit el Cametes per la primor i llargària de les seves anques. 

Va ser aquest un monarca profundament odiat pel poble treballador. I no només perquè l’ostentació i els luxes de la monarquia contrastaven amb la misèria de les classes humils, sinó també –i molt especialment– per la seva propensió a manifassejar i intervenir directament en la governació del país. Sempre en profit propi. Sempre per impedir el progrés social i l’avanç del republicanisme. Això el va dur a posar i deposar governs; un costum –gens constitucional, per cert– que fins i tot va donar origen al verb borbonejar, en el sentit d’utilitzar i prescindir d’algú com un titella. 

A despit de Francesc Cambó –que va ser nomenat dos cops ministre– i dels col·laboracionistes de la Lliga Regionalista, va ser a Catalunya on el rei va trobar més detractors i els seus enemics més acèrrims. Primer els anarquistes i després els separatistes, tots dos van provar de liquidar-lo. El 1906, el sabadellenc Mateu Morral –bibliotecari de l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia– va llançar una bomba Orsini camuflada dins d’un ram de flors des de la quarta planta d’una fonda situada al carrer Major contra el seguici nupcial d’Alfons XII i Victòria Eugènia de Battenberg, i, el 1925, una desena de militants de Bandera Negra –organització clandestina adscrita a l’Estat Català de Francesc Macià– van ser detinguts i condemnats a penes d’entre 12 anys i presó perpètua quan pretenien volar amb explosius i sepultar sota el túnel del Garraf el tren en què el rei tornava després d'uns dies de visita a Barcelona. 

La cacera, una altra de les diversions reials.

S’ho havia guanyat a pols, ja que Alfons XIII va donar ales a la persecució brutal del moviment obrer –des dels afusellaments de la Setmana Tràgica fins a la complaença amb el pistolerisme i el sindicalisme groc a sou de la patronal, passant per la llei de fugues– i més tard va estendre la repressió a l’activisme catalanista sota la dictadura del general Miguel Primo de Rivera (sí, aquell “cirurgià de ferro” que –oh, il·lús! – assegurava que “a mi no me borbonea nadie”). 

El seu delit pels negocis lucratius van afavorir la corrupció institucional i el van convertir en el màxim interessat a sostenir i prolongar la Guerra del Marroc. Com a bon comissionista, el seu patrimoni rondava –al canvi actual– els 144 milions de euros. Com digué l’escriptor Ramón del Valle Inclán, “los españoles han echado al último Borbón, no por rey sino por ladrón”. Efectivament, el 14 d’abril de 1931 va evadir prop de 50 milions d’euros, que eren els diners no declarats que tenia en bancs de Londres, París i Suïssa. Quan va morir el 1941 en el seu exili daurat de Roma encara n’hi quedaven 18; és a dir, que en va dilapidar més de 3 milions per any, a raó de 9.000 euros diaris! D’això se’n diu viure a cos de rei... 

El 1928, mesos abans de la inauguració de l'Exposició

Internacional de Barcelona, el general Primo de Rivera

va fer enderrocar les quatre columnes de Montjuïc que

l'arquitecte Puig i Cadafalch hi va erigir el 1919 com a

símbol de catalanitat. El 1923, el dictador va intervenir

 la Mancomunitat i dos anys després la va suprimir.

La seva afició al sexe i les aventures extraconjugals –heretada de la seva besàvia, la regent Maria Cristina; la seva àvia Isabel II i el seu pare Alfons XII– el va convertir en productor i guionista de pel·lícules pornogràfiques. A la Filmoteca de València se’n conserven tres: El confessor, El consultori de senyores i El ministre, que van ser rodades per al seu ús i fruïció particular als estudis que els germans Ricard i Ramon Baños tenien a Sarrià, sota el revelador nom comercial de Royal Films. S’explica que el rei en persona s’encarregava de fer-ne el càsting entre les meuques i els pinxos del Barri Xino. Fernando Díaz-Plaja explica que "cuando se iba de putas usaba el nombre de Monsieur Lamy y le gustaban merinas y a medio lavar".

A més d'empaitar faldilles i engendrar cinc fills bords entre actrius, criades i modistes, al rei li plaïa prémer el gallet. Va anar de safari al Sudan i el metge Gregorio Marañón el va veure apostar i mil duros en el tir al colomí i arreplegar 60.000 pessetes en una sola tarda després d'abatre 450 perdius, 130 conills i 40 llebres. Ja ho veieu, qualsevol diria que el seu nét, el rei emèrit Joan Carles I, no hi té certa retirada... 

Al poema i la cançó, respectivament, Capellà i Majoral deixen sentir “la veu del poble pagès”, que considera el rei “fill d'un pare mig podrit, tronc d’un arbre en decadència”. I segueixen: 

Quan era un al·lot petit

era més prim que una parra.

I cresqué com una paparra 

i a les llargues ha acabat 

per ser el rei de la barra.

[...] 

Com a dèspota i cruel 

propi d’un degenerat, 

ja que està ben demostrat 

que els Borbons tots son així

i els hem hagut sofrir 

bastants d’anys dins de ca nostra, 

però sabent que mos costa 

¿Com l’hem de deixar venir? 

Sens dubte, aquest era el parer majoritari no tan sols dels pagesos, sinó també dels obrers, dels menestrals i d’una part significativa dels professionals liberals. La febre antimonàrquica va arribar a tots els racons del país. Com ja vam apuntar en certa ocasió (i vam dir que hi tornaríem), a casa nostra es van compondre unes Quartetas de Alella desde el Directori al últim temps que es feien ressò d’aquesta onada de transformació, així com d’alguns canvis de jaqueta conjunturals: 

Si tenim República

gràcies en podem donar 

al senyor Alcalá Zamora

i també al senyor Macià.

Dels d’en Primo de Rivera 

molts s’han anat escorrent, 

s’han fet de la República 

però encara són dolents.

El rei ens declara guerra (III): 'La Marsellesa'

Com a institució retrògrada, la monarquia borbònica va defensar posicions absolutistes durant bona part del segle XIX que únicament van ser relativitzades per l’extremisme ultramuntà de la seva branca carlina. En aquell context d’opressió i explotació, els corrents revolucionaris catalans –dels socialistes als anarquistes, passant pels republicans– van incorporar La Marsellesa al seu univers simbòlic. Gairebé cent anys després, l’himne per antonomàsia de la Revolució Francesa conservava tota la seva vigència a l’Espanya finisecular, ja que els valors de la Il·lustració –la igualtat, la fraternitat i la llibertat– han estat sempre incompatibles amb la reialesa. 

La primera versió en català és obra –com no!– de Josep Anselm Clavé i data del 1871, coincidint amb el Sexenni Revolucionari i la proclamació d’Amadeu de Savoia com a rei constitucional. La lletra, àmpliament popularitzada pels cors de Clavé, emplaça els “fills de la terra catalana” a “alsar lo somatent” contra l’“indigne vassallatge” i a empunyar les armes per donar mort als “opressors malvats” fins a conquerir la llibertat: 

Fills de la terra catalana, 

Abans morir que ser esclaus! 

Sone ja l’alarmant campana! 

Muyran ja’ls opresors malvats!

[...] 

A l’arma, ciutadans! 

Alsem lo somatent! 

Lo airat jovent 

banya ses mans 

en sanch de vils tirans! 

A l’arma, a l’arma, fills del poble, 

lo jorn de glòria ja ha arribat! 

A les acaballes de segle, en plena restauració borbònica en la persona d’Alfons XII, el dramaturg vitalista Ignasi Iglésias va fer una adaptació del text de Clavé, reduint-lo de tres a dues estrofes. El poeta, que el 1909 va ser escollit regidor a l’Ajuntament de Barcelona per la Unió Federal Nacionalista Republicana de Francesc Layret, manté la invocació als “fills de la terra catalana” i els recorda que és “primer morir que viure esclaus”:

Tots a les armes, fills del poble: 

el jorn de glòria és arribat! 

Amb nostra causa justa i noble 

triomfarà la llibertat. 

Avant, avant, plens de coratge! 

Lluitem a mort amb l’opressor 

vessant la sang sense dolor, 

que estem cansats de l’esclavatge! 

Armem-nos ciutadans! 

Alcem el Sometent! 

Ardidament, 

petits i grans, 

lluitem contra els tirans! 

L’any 1977, la Coral als 4 vents va enregistrar una tercera versió de La Marsellesa que refon, en certa manera, les dues anteriors. La imprecació als “fills de la terra catalana” es conserva, així com la crítica als “vils tirans” i als “opressors malvats”. Ara bé, les crides “a l’arma” de Clavé o “a les armes” d’Iglésias són substituïdes per una invitació genèrica – “tots a la lluita” – i s’introdueix un parell de versos totalment inèdits: 

Enfront nostre s’alcen innobles 

els tirans que ens han subjugat 

Morin els opressors malvats 

[...]

Mal siga el poble que les penes

suporta amb plor resignat. 

Mal siga el poble esclavitzat 

que no trenca a trossos les seves cadenes. 

[...]

Si un poble és lliure, un és poble fort!

Ressò a la premsa 

La penetració de les idees revolucionàries va donar lloc a un gran nombre de publicacions republicanes en què les al·lusions a La Marsellesa van ser constants fins a ben entrat el segle XX. En la seva Història de la premsa a Catalunya, Joan Torrent i Rafael Tasis documenten l’existència de dues capçaleres republicanes que duien per nom La Marsellesa. 

L’agost de 1873 va sortir el primer número d’un “periòdich republicà, democràtich, federal” que declarava “la guerra despiadada y cruel als que governin ab procediments reaccionaris i despòtichs”. La publicació va desaparèixer el gener de 1874 amb el cop d’estat del general Polavieja. 

Més de cinc anys després –el 24 de desembre de 1879– va aparèixer un altre setmanari amb la mateixa capçalera. El subtítol el definia com a “periòdich democràtich, satirich y no satirich” amb el propòsit de “veure agermanats baix al bandera de la Democràcia a tots los homes que de bona fe aceptin aquell credo polítich”. Un cop més, la publicació va ser suspesa el desembre de 1880, després de 34 números, a causa de les multes i la persecució del règim de la Restauració.

El rei ens declara guerra (II): 'La Campana'

Als Països Catalans, la tradició republicana és pregona i ve de lluny, malgrat els esforços que va invertir la darrera dictadura a esborrar-la del mapa. Calia només una espurna per desvetllar la consciència i tornar-la a reivindicar com no es feia des dels anys 30 del segle XX. I aquesta guspira va ser l’1 d’octubre. 

Diumenge, al sopar inaugural del Congrés Mundial del Mòbil al Palau de la Música, els membres dels Comitès de Defensa de la República van fer honor al seu nom i van rebre el rei d’Espanya a peu de carrer, cassola en mà. Mentre els Mossos actuaven com a força policial de xoc al servei de la repressió i les denerides autoritats del país donaven prova que amb les coses de menjar no s’hi juga (Ada Colau) i que la desobediència és una contrarietat (Roger Torrent), a fora retrunyien les notes de l’Himne de Riego. Però se’n van sentir moltes altres: Els Segadors, La Internacional, A les barricades... el millor de cada casa, vaja! 

A la guillotina 

Casualitat o no, s’atribueix al músic d’Ontinyent Josep Melcior Gomis l’autoria de l’himne en llaor del militar liberal Rafael del Riego que va foragitar l’absolutista Ferran VII. De seguida, la composició va ser adoptada com a himne oficial de l’Estat durant la segona meitat del Trienni Liberal (1820-1823) i, gràcies a l’hàlit del poble menut, va ser restituïda durant la Primera i la Segona República (1873-1874 i 1931-1939). La lletra original, en castellà, és horrorosa en tots els aspectes; però algunes de les seves adaptacions populars són antològiques, com aquella que resa: 

“Un hombre estaba cagando y no tenía papel; 

pasó el rey Alfonso XIII y se limpió el culo con él”. 

En català n’ha perviscut una que evoca la Revolució Francesa i proposa de tallar el coll a la seva mare, la regent Maria Cristina: 

La reina demana corona? Corona li donarem. 

Que vingui a Barcelona i el coll li tallarem. 

La cançó, que va ser versionada l’any 2002 pel grup Mesclat per referir-se a Joan Carles I, podria ser considerada la precursora d’aquell càntic que se sentia a les manifestacions independentistes dels anys 80 i 90: La infanta Cristina, a la guillotina! 

Segons el professor Gabriel Comes, l’any 1982 els vells pescadors de Torredembarra encara recordaven una versió més extensa i acarnissada que feia així: 

Si la Reina vol corona, corona li darem. 

Que vingui a Barcelona i aquí la pelarem. 

La reina s’està al llit, menjant-se una costella; 

li cau el ganivet i es talla la mamella. 

La reina està malalta a punt de combregar; 

foteu-li quatre tiros i acabeu-la de matar.” 

Però la veritable cançó antimonàrquica del republicanisme català del segle XIX va ser La Campana, que prenia el nom de l’instrument que cridava el poble a prendre les armes i alçar-se en sometent. La lletra és obra del figuerenc Abdó Terrades sobre la melodia d’un autor desconegut, i fou donada a conèixer el 1841 al diari El Republicano. Segons el federalista gadità Francisco Tubino, la peça esdevingué l’himne per excel·lència dels revolucionaris catalans, fins al punt que el governador de Barcelona Juan Gutiérrez va prohibir expressament de cantar-la, l’any 1842. La composició, que més endavant va ser adaptada per Josep Anselm Clavé en un fragment de la seva cantata La Revolución, fa una crida explícita a sollevar-se (amb la falç, la forca, l'escopeta i el canó) en nom de la República i abolir els privilegis i les desigualtats: 

Fugiu tirans, que el poble vol ser rei.

[...]

Lo garrot, la escopeta, la fals y la forqueta, 

oh catalans, ab valor empunyem!

[...]

La cort y la noblesa, l'orgull de la riquesa. 

Caigan de un cop fins al nostre nivell!

[...]

Los ganduls que’s mantenen del poble, y luego’l venen, 

morin cremats, sino pau no tindrem.

[...]

Ja la campana sona, lo canó ja retrona

anem republicans, a la victòria anem, anem!

El rei ens declara guerra (I): 'Els Segadors'

Fins ara, les visites dels reis d’Espanya a Catalunya s’havien produït en un clima social ambivalent d’indiferència generalitzada i de rebuig sostingut però minoritari, amb algunes escridassades i cremes simbòliques de retrats. Avui, en canvi, la contestació ciutadana i la incomoditat institucional són evidents, fins al punt que una reedició de la boda reial a Barcelona entre la infanta Cristina i Iñaki Urdangarín seria absolutament inimaginable perquè el repic de cassoles ofegaria els aplaudiments. De fet, l’alellenc Enric Satué ja va deixar ben clar el 2016 que no tornaria a dissenyar un logotip per a aquell enllaç “davant la poca talla moral dels nuvis”. Si la parella no s’ha separat, el divorci entre la monarquia i la població catalana s’ha transformat en franca i mútua animadversió. 

Tota aquesta hostilitat, la corona se l’ha guanyada a pols. Per a la seva desgràcia, el luxe, el lucre i el desvergonyiment amb què actuen els seus membres no casen bé amb la realitat del carrer a la qual s’enfronten cada dia molts dels seus súbdits després de l’esclat del somni espanyol: famílies desnonades, treballadors precaris i joves sense futur. A fer la pau tampoc no hi ajuden els tripijocs amb la corrupció, els judicis-farsa, els exilis daurats a Suïssa, els escàndols sexuals o les caceres d’elefants, ni el silenci còmplice de la Zarzuela mentre a la Moncloa i la carrera de San Jerónimo estrenyien encara més el dogal als catalans. I no serà perquè no hàgim avisat complidament que tot això arribaria, amb xiulades apoteòsiques per part de l’afició culer en cinc de les sis últimes finals de copa del rei de futbol disputades des de 2012. 

L’amistat i els negocis de la Casa Reial amb les monarquies teocràtiques àrabs –que tan aviat trepitgen els drets humans com financen la guerra santa– ja van merèixer la censura pública dels barcelonins que es van manifestar el passat 28 d’agost per condemnar els atemptats gihadistes de les Rambles i Cambrils: Felipe, qui vol la pau no trafica amb armes. 

Assetjada per la raó d’Estat (retallada de l’Estatut, menyspreu cap a la llengua i cultura catalanes, ofensiva contra l’escola i sentències reiterades contra les lleis del Parlament), la societat catalana s’ha mobilitzat i s’ha expressat a les urnes de forma inequívoca i reiterada en defensa de les seves institucions i dels seus drets nacionals, mentre la Corona s’ha anat bunkeritzant, malgrat el relleu generacional. Ho vam veure el 3 d’octubre amb tota la seva cruesa: a les pantalles va aparèixer parapetat rere una taula un paio que ens renyava i ens amenaçava, acusant-nos de comportar-nos amb “una deslleialtat inadmissible cap als poders de l’Estat”, de “soscavar l’harmonia i la convivència de la societat catalana”, de situar-nos “totalment al marge del dret i la democràcia” i de “trencar la unitat d’Espanya i la sobirania nacional”. 

De l’1-O a Felip IV

Si la CIA va poder escriure el discurs del seu pare Joan Carles I arran del cop d’Estat del 23-F de 1981, al seu fill Felip VI l’hi devia dictar la FAES. Lluny d’erigir-se en àrbitre del conflicte, va actuar com un titella a mans del Govern i amb la seva al·locució va avalar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per derogar l’autonomia: “Davant d’aquesta situació d’extrema gravetat, és responsabilitat dels legítims poders de l’Estat assegurar l’ordre constitucional, la vigència de l’estat de dret i l’autogovern de Catalunya, basat en la Constitució i l’Estatut”. 

Aquestes paraules, pronunciades sense rubor 48 hores després de la ràtzia policial de l’1 d’octubre, van ser percebudes com una declaració de guerra pel mateix president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que les va replicar amb una brevíssima i contundent desaprovació: “així no”. Aleshores, de presos polítics encara no n’hi havia (per la qual cosa ens estalviarem per ara la segona part de la cançó), però a la memòria de molts catalans van ressonar els arpegis d’aquell romanç de notícies del segle XVII sobre la Guerra dels Segadors titulat Catalunya, comtat gran que el cantautor Rafael Subirachs va recuperar el 1976, i la lletra del qual, degudament extractada, deia així: 

                 Catalunya, comtat gran, qui t'ha vist tan rica i plena! 

                 Ara el rei, nostre senyor, declarada ens té la guerra.

                 El comte-duc d'Olivars temps ha que li burxà l'orella: 

                 - “Ara es hora, nostre rei, ara és hora que fem guerra” 

                 Contra tots els catalans ja veieu quina n'han feta. 

                 El pa que no era blanc deien que era massa negre 

                 i el donaven als cavalls sols per desolar la terra. 

                 Del vi que no n’era bo deien que era massa agre

                 i en regaven els carrers, tot per desolar la terra. 

                 Al davant dels seus parents, deshonraven les donzelles 

                 i mataven als seus pares si de mal donaven queixa. 

                 Ja donaren part al virrei del mal que aquells soldats feien: 

                 - “Llicència els he donat jo, molta més se'n poden prendre” 

Escrita amb tota probabilitat l’estiu de 1640 adaptant-la a alguna tonada tradicional, la composició fou remasteritzada –en lletra i melodia– diverses vegades durant la segona meitat del segle XIX fins a esdevenir l’himne oficial de Catalunya, amb el nom d’Els Segadors. Amb ella, els catalans enceten una àmplia i dilatada tradició musical en què fan palès els seus desacords amb la monarquia hispànica. 

En el seu origen, la cançó narrava el conflicte obert entre el Principat i el projecte centralista i uniformitzador de la cort assentada Madrid provocat pels abusos dels terços castellans allotjats al país. Llavors va ser la població qui, per la via dels fets i disputant-li a la monarquia el monopoli de la violència, va empènyer la Generalitat encapçalada per Pau Claris a trencar amarres amb Castella i a fundar una república sota la protecció de França. 

Han passat vora de 400 anys i el més calent és a l’aigüera: la Guàrdia Civil i la Policia Nacional segueixen assolant pobles i viles, Sáenz de Santamaría fa de comte-duc, Millo encarna el virrei, els jutges de l’Audiència han estat substituïts pels magistrats del Suprem i el Constitucional, i Felip VI únicament ha hagut de capgirar el numeral per convertir-se en Felip IV. Així les coses, només resta per veure si algú farà de Joan d’Àustria, cosa no gaire difícil si tenim en compte que de bords no en falten.

Plega Nonell, torna Almendro

La regidora Isabel Nonell va comunicar ahir al ple municipal d’Alella la renúncia com a titular de les àrees d’Administració, Promoció Turística, Comunicació, Innovació i Transparència a partir del mes de març, coincidint amb l’edat de jubilació. L’anunci va agafar per sorpresa als representants de la resta de grups municipals, que atribueixen el secretisme als plans d’Andreu Francisco per preparar el seu relleu de cara als comicis locals de 2019 al capdavant d’ERC. 

Alcalde des de 2003, la llista que encapçalava va obtenir per primer cop el 2015 la majoria absoluta amb 7 regidors. Amb la marxa de Nonell, la seva vacant passaria automàticament a ser ocupada pel número 8 de la candidatura, Marc Almendro, que ja va ser regidor de Joventut, Esports i Medi Ambient entre 2011 i 2015. Format políticament a les joventuts del partit, el seu nom ja havia sonat aleshores com a possible delfí de Francisco.

De tot això, anit ningú no en va voler parlar obertament, però alguns grups de l’oposició hi veuen una nova jugada mestra de l’alcalde destinada, aquest cop, a aplanar el camí al seu successor. Per la seva experiència i capacitats, l’entrada d’Almendro s’interpreta alhora com un reforç per a l’equip de govern a 1 any vista per a les eleccions. Efectivament, la seva incorporació permetria redistribuir la càrrega de treball interna i rellevar l’alcalde d’algunes de les regidories que ja tutelava –Urbanisme i Hisenda– o que ha assumit darrerament: Civisme i Seguretat Ciutadana, que va intercanviar per Participació Ciutadana amb Fede Salas; Esports, Salut i Promoció Econòmica, que va entomar després de cessar la regidora socialista Glòria Mans, o qualsevol de les àrees que deixa òrfenes la regidora que ara es jubila. 

Comiat emotiu 

Nonell va rebre ahir les felicitacions unànimes dels seus adversaris polítics, que van lloar-ne el tarannà afable i accessible, i li van desitjar bons auguris per al futur. Ella, per la seva part, va fer balanç dels seus 11 anys com a regidora. “Vaig venir a viure a Alella el 1994. Deu anys després vaig conèixer l’alcalde a la reunió de barris de can Sors i el 2007 vaig anar per primera vegada a les llistes. Ser regidora és una feina engrescadora que s’afronta amb molta motivació, però que fa molt de respecte i genera molt de neguit i patiment”, va apuntar. 

A l’hora de fer balanç de la seva trajectòria, Nonell va destacar “el reflotament de l’Associació de Comerciants, la redacció d’un Pla de Turisme a l’entorn de la DO Alella, la posada en marxa de l’Oficina d’Atenció al Ciutadà i l’organització de vuit edicions seguides de la Festa de la Verema”. Per tot plegat, la regidora va descriure la vocació de servei públic com “un aprenentatge continu que et fa madurar i replantejar-te moltes coses”, i va agrair a tots els representants polítics i treballadors municipals la seva bona predisposició al llarg d’aquest temps: “Sempre m’ho heu fet tot fàcil”, va dir.

Tensió amb Gd’A 

El d’anit va ser un ple llarg, de més de 2 hores i mitja de durada. La sessió va transcórrer plàcidament fins que la portaveu de Gd’A, Mercè Marzo, va posar sobre la taula dues qüestions que van irritar al Govern. La segona, relacionada amb el Club de Futbol Alella, es va acabar reconduint. No així la primera: una moció on se sol·licitava l’estudi i creació d’un servei de bus nocturn per dur els joves i adolescents d’Alella a les discoteques de Mataró. Marzo va criticar el botellón de can Vera i va explicar que “la demanda és real perquè hi ha grups de pares i mares que contracten petits autobusos per dur-hi els fills”. 

Tot i rebre el suport del PDeCAT, la proposta va ser rebutjada per la resta de formacions. La regidora d’Adolèscencia i Joventut, Anna Alfaro, va exposar que el model d’oci que propugna l’Ajuntament planteja alternatives lúdiques dins del municipi que en cap cas no passen per “portar els joves a locals que faciliten l’entrada gratuïta a les noies fins a la una de la matinada”. Al seu torn, la titular de Mobilitat, Anna Fernández, va assegurar que el municipi destina cada any 265.000 euros al transport urbà i 16.000 més al servei de taxi a demanda, i va explicar que “ara la prioritat és oferir un servei públic als veïns d’Alella que han d’anar a l’hospital de can Ruti, a Badalona”. 

Malentès inexplicable 

En el torn de precs i preguntes, Marzo va denunciar que l’Ajuntament hauria deixat perdre l’oportunitat d’acollir la celebració de la Nit dels Campions, una gala futbolística d’àmbit comarcal que la Federació Catalana hauria proposat al Club de Futbol Alella d’acollir en el pavelló municipal Abelard Vera. Es tracta d’un acte “sense cap cost per al municipi que hauria portat al poble molts participants”. La regidora va carregar contra l’alcalde com a titular de l’àrea d’Esports i va acusar-lo de “falta de respecte al Club i les institucions esportives catalanes” perquè no va assistir a una reunió conjunta celebrada el passat 14 de febrer. Marzo va criticar la “manca de visió de projecció esportiva” i va qualificar la situació d’“acte greu” i “incoherent amb el discurs oficial de foment de l’esport de base”. 

L’alcalde va confessar que estava “al·lucinat” per les acusacions i va afirmar amb rotunditat que Marzo estava “desinformada o mal informada”. “Es tracta d’un desagradable i inexplicable malentès, ja que ningú no s’ha dirigit a aquesta Alcaldia per demanar cap reunió. Per tant, no he dit mai que no a aquest esdeveniment”, va aclarir Francisco; el qual, ben al contrari, es va comprometre a contactar amb els organitzadors per escatir si la decisió encara és reversible.

Els veritables supremacistes, de Companys a Puigdemont

Fa tot just un any, el Govern legítim de la Generalitat va declarar el 5 de febrer com a Dia Nacional de l’Exili i la Deportació amb “la voluntat de preservar la memòria dels fets esdevinguts aquell dia de l’any 1939, així com de generar consciència crítica i sensibilització humanitària per tots els exilis i els desplaçaments forçosos de població que s’estan produint en l’actualitat arreu del món”. 

Un any després d’institucionalitzar aquell propòsit, no sembla que la “consciència crítica” ni la “sensibilització humanitària” s’hagin prodigat gaire a casa nostra. Ara i aquí, els principals líders polítics del país són a la presó i a l’exili, la voluntat política dels catalans no es pot fer efectiva pel bloqueig dels alts poders de l’Estat, els grups de comunicació purguen els periodistes i opinadors dissidents, els treballadors dels mitjans públics s’autocensuren, i jutges i policies s’excedeixen en les seves funcions i persegueixen penalment per presumptes delictes d'odi a tuitaires, professors d'escoles i instituts, humoristes, cantants de rap, hotelers, bombers, regidors, pallassos i fins i tot un mecànic de Reus. 

I mentre això s’esdevé, n’hi ha que s’ho miren des de l’equidistància, com si la cosa no anés amb ells, mentre una part de significativa de la societat catalana aplaudeix amb les orelles. En els darrers temps, molts dels nostres veïns –milers, desenes milers– han tret a passejar la seva misèria humana i intel·lectual. Hi ha de tot: joves millennials, avis que prenen el sol al parc, companys de feina, pares i mares de l’escola. A tots ells la democràcia els ve grossa. Prefereixen l’autocràcia d’un Estat fort, que és l’avantsala de la dictadura. 

Revisionisme històric 

Alguns potser no ho saben, però són enemics de la llibertat –de “la dels altres”, és clar, que és la col·lectiva!– perquè la supediten a l’imperi de la llei, encara que les lleis es puguin interpretar, modificar o simplement suplantar, si la majoria social ho vol. Molts d’altres en són plenament conscients. Són els autodenominats constituciona-listes. Els coneixereu perquè embolcallen amb arguments legalistes el seu fariseisme i camuflen la seva condició de nacionalistes espanyols rere un cosmopolitisme adobat per la idea que el castellà és una llengua universal i un europeisme de nou encuny nascut a l’ombra del silenci còmplice de la comunitat internacional. 

Tenen tants motius per estar exultants que fins s’atreveixen a tergiversar la realitat i la veritat històrica. De la seves boques hem sentit tota mena de difamacions, i dels seus punys hem llegit arengues denigrants, com aquesta en llaor de la Brigada 155: “Muy bien por esos héroes que están combatiendo al auténtico fascismo, que son esos CDR, la ANC, Ómnium y los golpistas que merecidamente están en la cárcel y los que estarán. Adelante buenos catalanes, buenos españoles, buenos tabarneses, contra el fascio catalanazi”. 

Víctimes i botxins 

Als republicans catalans, víctimes propiciatòries de l’eix totalitari format per Franco Mussolini i Hitler –també amb el beneplàcit d’Europa-, aquestes abjeccions ens dolen i ens indignen sobre manera. Veure votar l’1-O Neus Català, supervivent de la barbàrie nazi, és la millor desautorització a totes les acusacions de persecució i totalitarisme. 

N’hi ha prou d’obrir Els catalans als camps nazis que va escriure Montserrat Roig l’any 1977 i llegir qualsevol de les seves pàgines per adonar-se de la perversió moral de la banalització del nazisme. La 30, per exemple, diu així: “En Josep Arnal era dibuixant professional al TBO. Treballà al Papitu i a L’Esquella de la Torratxa [...] En Josep Ester, un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries de Berga, va anar a parar a Mauthausen; era un Nacht und Nebel (nit i boira), i això significava que podia ser afusellat d’un moment a l’altre [...]

En Dídac Sabater, que morí al camp de Coswig, era del Consell d’Estat Català a Barcelona [...] En Francesc Boix, de Girona, acabà els seus estudis de Medicina a Madrid i es féu d’Izquierda Republicana [...] En Bernat Garcia, detingut per resistent a Bordeus i deportat a Sachsenhausen, treballava a la secció comercial de les edicions Proa a Badalona [...] L’Antoni Blanco i Blanch, home de confiança del sindicalista Joan Peiró, morí a Gusen l’11 de setembre de 1941 [...] També moriren a Gusen en Salvador Galobardes, d’Estat Català, que havia estat a Prats de Molló amb Francesc Macià [i fou capità del Regiment Pirinenc de Catalunya]; en Francesc Aymerich, de l’Esquerra Republicana de Catalunya, alcalde de Palafrugell; en Josep Sedó, d’Acció Catalana; en Josep Pons i Carceller, mestre d’escola; en Jaume Castells, paleta d’Hostalets de Balenyà; l’Antoni Sayós, fuster del mateix poble; en Josep Iglesias, del PSUC, nascut a Sierradefuentes, Càceres, obrer d’una fàbrica de suro a Palafrugell. Bernat Toran, fill de Fígols i dependent de la casa Jorba de Manresa i sindicat per aquest motiu al CADCI va morir gasejat a Gusen. I a Dachau va morir un tramviaire de Barcelona, de la CNT, que es deia Alegria...” 

En total, 1.972 catalans i catalanes van ser deportats als camps d’extermini, segons un cens elaborat el 2012 per la Generalitat i l’Amical de Mauthausen; no pas pel Govern espanyol, malgrat que també s’hi comptabilitzen 6.892 republicans de la resta de l’Estat. 

L’historiador Agustí Barrera relata la fi que van fer dos mataronins d’adopció. Francesc Verdalet, nascut a Blanes el 1914, era militant del PSUC i col·laborador esporàdic del setmanari Llibertat. Pere Vives, nat a Barcelona el 1910 i a qui el supervivent Joaquim Amat-Piniella va dedicar el seu llibre K.L. Reich, era un assidu de l'Ateneu Enciclopèdic Popular. Tinent d'artilleria de l'Exèrcit Popular, estava enllestint la traducció al català de La condició humana, d’André Malraux, ja que havia llegit molt en tres o quatre idiomes. “Era un intel·lectual brillant i alhora compromès políticament, per això participà en els fets del sis d'octubre de 1934”. El 1941, tots dos –Verdalet i Vives– van ser capturats a França per l’exèrcit alemany i internats a Mauthausen. Allí van ser sotmesos a treballs forçats i torturats per les SS al crit de Viva Franco, Arriba España abans de ser assassinats amb una injecció de petroli al cor. 

La seva filiació política i sindical no deixa dubtes sobre les víctimes de l’Holocaust. No era, però, una qüestió de sigles, sinó d’ideologia. “En Josep Escoda, de Lloà, al Priorat, no militava en cap partit, però se sentia republicà, progressista en extrem”, escrivia Montserrat Roig. El problema, i gros, és que a Catalunya i a Espanya els extremistes són reaccionaris! 

De Companys a Puigdemont  

A diferència del Caudillo, que va morir al llit, il Duce va ser penjat pels partisans, Itàlia va esdevenir una república, el Führer es va suïcidar i el nazisme va ser jutjat. No pas pel Tribunal Constitucional del Regne d’Espanya, sinó pel Tribunal Militar Internacional de Nuremberg, la història i la historiografia. 

Dissortadament, l’anormalitat espanyola permet als revisionistes vexar la memòria de Lluís Companys i de totes les víctimes republicanes que hi ha enterrades en fosses comunes, com tenen per costum els neofalangistes Pablo Casado i Rafael Hernando. Amb els seus clarobscurs, el president de la Generalitat era un símbol abans i tot d’esdevenir un màrtir, especialment per als seus enemics, perquè encarnava la institucionalitat catalana i la voluntat de la sobirania popular. El seu afusellament, doncs, va ser un càstig a tot un país. Tres generacions senceres –avis, pares i néts- van veure furtat el somni d’una federació ibèrica, i ara volen fer el mateix amb Carles Puigdemont i la República Catalana proclamada el 27 d’octubre. 

Tres generacions són 80 anys més de submissió. Ens la deixarem prendre?

El nacionalisme espanyol s’envalenteix a Alella

Era només qüestió de temps. Després d’usurpar les institucions catalanes per la via de l’ofec econòmic i l’aplicació de l’article 155, el Regne d’Espanya i els seus aliats a Catalunya van pretendre normalitzar el cop d’Estat contra la Generalitat a través dels comicis del 21-D. “Se han convocado elecciones para que gane el constitucionalismo”, advertia el 5 de desembre la ministra espanyola de Defensa, María Dolores de Cospedal. 

Malgrat tots els impediments, les forces independentistes van revalidar la majoria al Parlament i estan prestes per tornar a governar, però els 37 diputats obtinguts per C’s van emboirar durant uns dies la vista del nacionalisme espanyol. Un cop desinflat el suflé de la majoria silenciosa, l’unionisme de base ha metabolitzat la seva frustració a través de la violència verbal i de l’acció directa al carrer. I ho ha fet, com d’altra banda ja és habitual, a través de la subversió del llenguatge, projectant sobre l’alteritat la seva pròpia imatge al mirall: acusant-la de nazi i supremacista, i erigint desvergonyidament la bandera de la llibertat i la resistència. En aquest context s’inscriu el rellançament de la facècia de Tabàrnia, amb el patrocini inestimable dels principals grups mediàtics d’àmbit estatal. La veritat és que tot seria molt còmic sinó fos perquè aquests xais amb pell de llop tenen al darrere un Estat els fa la feina, que els esperona, que difon i amplifica les seves mentides, que empara els seus excessos i que encobreix els seus mètodes. Entre ells, l’amenaça a les xarxes socials i l’actuació intimidatòria de grups d’encaputxats als carrers i places de Catalunya. Aquest és el cas d’Alella i, en general, de tot el Maresme. 

República, des de 2003 

Des de l’any 2003, el govern d’Alella és presidit per Andreu Francisco, d’ERC. Lluny d’acusar-ne el desgast, el factor personal –la seva proximitat i el seu caràcter afable– li ha permès d’assentar i ampliar la majoria republicana al consistori, fins a obtenir la majoria absoluta el 2015. Com deu passar a tot arreu, els seus detractors li tenen ganes; una animadversió que es veu afavorida pel fet d’ocupar una de les vicepresidències de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) i que ha anat in crescendo a mida que avançava el procés. El 7 de novembre, Francisco va ser un dels oradors que van intervenir en l’acte de suport del món local al Govern legítim exiliat a Brussel·les, i durant tot aquest temps s’ha mostrat condescendent amb els nuclis locals de l’ANC i Òmnium, i ara també amb el Comitè de Defensa de la República (CDR), davant les abjeccions de qui exigeix que es retirin els símbols polítics de l’espai públic. 

D’aquesta manera, la guerra de banderes que no va guanyar l’exregidora Annerose Bloss –tristament cèlebre pels seus exabruptes espanyolistes, islamòfobs i feixistitzants– s’ha traslladat al mur de Facebook particular de Francisco, que és repetidament abordat per opositors que s’emparen en el seu veïnatge per blasmar la seva “complicitat” amb els “colpistes” i amenaçar amb l’objecció fiscal. “No en el meu nom” o “no amb els meus impostos” són algunes de les proclames que profereixen.  

Causa-efecte 

La derrota electoral de l’unionisme el 21-D ha acabat d’encendre els ànims. A Alella, el bloc del 155 –incloent-hi el PSC– va obtenir el 33,5% dels vots, per la qual cosa alguns dels seus activistes van idear un pretext per passar a l’atac. El casus belli escollit va ser la cavalcada de Reis. Amb aquesta finalitat van publicar el 8 de gener al portal digital Dolça Catalunya, de tendència ultradretana, una nota titulada Así hace política con los niños el alcalde de Alella. L’escrit denuncia que Francisco “montó la cabalgata del pueblo como un mitin político, y obligó a los Reyes a saludar a los niños desde el balcón del ayuntamiento tuneado con una pancarta que pedía la excarcelación de los 4 golpistas” i l’acusa de “nacionalista”, “fanàtic”, “idòlatra” i “miserable”. 

El text, que s’acomiada amb una lamentació –“Dolça i pederastitzada Catalunya...” –, ha provocat la gaubança dels lectors. Seguint la lògica etnicista de la publicació, Laxeiro, de Santa Coloma de Gramenet, para atenció en el cognom de l’alcalde: “Quizás hijo de un colono social-comunista. El complejo de esa gente es verificable si se investiga un poco”. Mateo hi postil·la: “lo que más me repugna, siempre la traición a sus orígenes [...] Andarán errantes y despreciados por unos y otros por su miseria moral!”. Diana Madrid assegura que ha posat el cas en coneixement de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies i que “Alella aparece en su base de datos”, a la qual cosa respon Javier que “espero que cuando lo imputen sonría.” 

'Brigades de neteja' 

L’entrada més reveladora, però, és la d’un perfil anomenat Tabarnia es España que assumeix la coordinació de les accions: “Yo he montado el correo de Dolça Resistencia resistenciadolca@yahoo.com” i aclareix que “me encargo de coordinar y poner en contacto Dolços que quieran participar en limpiar Cataluña de lazos y pancartas”. Es tractaria de “poner en marcha brigadas de limpieza [...] de pancartas, pintadas y demás”. 

Dolça Resistencia es demana “si un día antes de la cabalgata esta pancarta hubiese recibido el impacto de huevos llenos de pintura y hubiese quedado hecha una piltrafa, el mismo alcalde la hubiera retirado con sus propias manos, una pancarta ‘ensuciada’ es una vergüenza y una evidencia de que no controlan la situación”. 

Dit i fet. A partir d’aquí es produeix un fenomen causa-efecte. Dos dies després de la publicació, l’AMI reunia la seva executiva nacional al centre cultural de can Lleonart per adequar els objectius de l’entitat a la nova situació política. La nit prèvia, els rètols viaris i les pancartes de promoció enoturística d’entrada al municipi apareixien pintades amb banderes espanyoles. El mateix 10 de gener, el bloc del col·lectiu neofeixista Somatemps en va publicar un parell d'imatges acompanyades d'una nota de text en què s'afirmava que "casi cada día salen comandos de la Brigada Alella" a capturar estelades pel Maresme. "La Brigada 155 es una fuerza popular imponente", reblava. 

El pas a l’ofensiva es confirmava pocs dies després. La nit del 19 de gener, una brigada de neteja d’entre 20 i 30 individus recorria el poble i es dedicava a retirar totes les mostres de solidaritat amb els presos polítics. La veu de l’alarma la va donar el CDR. L’endemà al migdia, l’agrupació d’electors independent Gent d’Alella (Gd'A) penjava al seu Facebook un vídeo captat des de l’interior d’un vehicle en què es pot veure un grup de persones traient llaços davant de can Calderó. El mateix dissabte a la tarda es va produir un enfrontament verbal entre un home que treia llaços grocs amb un cúter i un grup de persones que n’estava penjant. L’individu, que va ser apoderat de C’s el 21-D, hauria estat increpat i s’hi hauria tornat amenaçant de tallar-los les cames, segons el digital El Món. 

No ha estat l’únic cas, ja que diversos simpatitzants independentistes han rebut en les darreres setmanes missatges intimidatoris als seus telèfons mòbils per part de persones anònimes que s’haurien infiltrat en els grups de WhatsApp i Signal de suport al referèndum, per la qual cosa s’ha optat per clausurar-los i crear-ne de nous amb l’aval de persones de confiança. 

Amb caputxa o sense 

Tot i que a les imatges no es distingeix, els testimonis presencials asseguren que els integrants de la brigada de neteja anaven encaputxats. El comunicat de Gd'A ho corrobora: “Som una agrupació municipalista plural [...] posicionada clarament en la llibertat d’expressió i pensament, els valors humans i el drets de tots els alellencs. No volem encaputxats als nostres carrers”. El vídeo, que ha tingut prop d’un miler de visualitzacions, va originar un agre debat entre veïns d’un i altre signe. 

Entre els unionistes ningú no reconeix haver-hi participat, però neguen que anessin amb el rostre tapat: “Són ciutadans exercint l’autogestió i tasques de neteja gratuïtament” davant “l’omissió de funcions” i “la complaença de l’Ajuntament i la Policia Local”, amb “un buff al coll i un barret al cap per no passar fred”. Per esvair qualsevol dubte, un grup de veïns ja ha anunciat que s’afegirà a la iniciativa “a cara descoberta, a plena llum del dia i amb DNI a la boca per si algú vol saber qui som”. 

Més benzina ultra 

El dia 20, el diari digital El Catalán.es, afí a Societat Civil Catalana, publicava un vídeo de 12 segons amb el títol de La resistencia limpia Alella de símbolos de exclusión en què es mostra com es retira amb una perxa una estelada d'un dels fanals de la plaça dels Germans Lleonart. L'eina utilitzada per fer-la caure és la mateixa que apareix en una altra gravació d'un minut de durada difosa el dia 22 a través d'un perfil de Twitter en què es veu com s'arrenquen sengles estelades a la plaça d'Antoni Pujadas i a la plaça de l'Ajuntament, i una tercera al passeig marítim del Masnou.   

El dia 22, Dolça Catalunya hi tornava: Els veïns d’Alella netegen la vila de propaganda separatista. El cos de la notícia és el mateix del dia 8 i únicament afegeix un paràgraf en el qual s’explica que “el passat divendres els veïns d’Alella van decidir que su pueblo no es del alcalde Francisco, sino de todos, y descontaminaron su pueblo de propaganda separatista. Adiós pancartas, cubanas [en al·lusió a les banderes estelades], plásticos y demás faramalla nacionalista”. 

La informació és acollida amb crits de “¡¡¡Bravo Alella!!!”: “Que se enteren que en Tabarnia se les está acabando donde poner sus cagadas y sus mierdas”. Dolça Resistencia apunta que “el grupo de Alella es uno de los mas eficaces” i Miguel Martínez ho broda: “Contra las pegatinas, panfletos y demás propaganda, acción directa. A ver quién puede más: ellos los ponen y nosotros con mucho menor esfuerzo DESTRUIMOS”. 

Ahir diumenge, una colla d'unionistes va tornar a actuar. Encegats pel color groc, aquest cop van arrencar les cintes reflectores que durant la nit alerten els conductors de la presència de pals de la companyia telefònica en un dels laterals del carrer d'accés a Mas Coll.  

Davant d'aquest clima d'hostigament i provocació, les entitats sobiranistes han recordat als seus afiliats que defugin la confrontació i acceptin la dissidència sempre que es faci pacíficament i amb respecte. Res a veure, doncs, amb el titular d’OK Diario del dia 25 en què s’assegurava que “los CDR de la CUP se organizan para ‘cazar’ a los constitucionalistas que quitan lazos y esteladas”. El portal espanyolista citava expressament el cas d’Alella i vinculava el comitè a “los antisistema de la CUP que lo apadrinan en este pueblo”. 

Crida a la calma 

L’alcalde reconeix que “seria òptim que no hi hagués tensió”. Considera que “es tracta d’un exercici de lliure expressió canalitzat a través de l’espai públic”, però observa “diferències entre la reivindicació republicana, d’afirmació en positiu, i la dels unionistes, en negatiu, consistent a coartar, censurar, silenciar o eliminar la de l’adversari”. 

Francisco admet que “els intervals d’actuació dels dos grups cada cop són més curts”, la qual cosa incrementa les probabilitats de coincidir en el temps i en l’espai. Des de fa unes setmanes, la Policia Local té instruccions d’identificar tothom, sense que d’això se n’hagi de derivar necessàriament cap sanció administrativa. 

“Per desescalar el conflicte”, l’alcalde ha suggerit als independentistes “vies alternatives d’expressió” que no impliquin la politització de l’espai públic, com ara reforçar els llaços grocs en la indumentària personal o les façanes d’habitatges particulars. Per la seva part, alguns veïns han començat a marcar els bitllets amb llaços i proclames a favor de la llibertat dels presos. L’alcalde va aprofitar la presència de simpatitzants espanyolistes en la sessió del ple de l’Ajuntament de la setmana passada per compartir amb ells aquesta reflexió i convidar-los a vehicular públicament el seu posicionament sense sostraure el material de qui pensa diferent. 

Comissió de treball rebutjada 

El ple del 25 de gener va tractar, precisament, una moció de Gd’A “per a la protecció de la llibertat d’expressió i a la lliure manifestació pacífica de tota la ciutadania a l’espai públic” en què es proposava la creació urgent d’una comissió de treball en què hi poguessin estar presents els grups municipals, “l’ANC i altres grups organitzats, així com membres del Consell de Poble i Barris” per tal de consensuar un “protocol d’actuació”. 

Tot i haver estat anunciada el dia 17, el contingut de la proposta no va ser presentada a la resta de grups fins a 3 dies abans del ple. L’alcalde considera que es tracta d’una “moció oportunista” que obeeix al “tacticisme” de Gd’A, que veu com una part del seu electorat no està d’acord amb el suport dels seus regidors al referèndum de l'1 d'octubre. ERC i PDeCAT van demanar-ne la retirada de l’ordre del dia per poder-la negociar amb calma, mentre que Alternativa per Alella-CUP va atacar-la frontalment i va proclamar que, a diferència de la dictadura franquista, “els carrers seran sempre nostres”.