28 de febrer 2018

El rei ens declara guerra (II)

Als Països Catalans, la tradició republicana és pregona i ve de lluny, malgrat els esforços que va invertir la darrera dictadura a esborrar-la del mapa. Calia només una espurna per desvetllar la consciència i tornar-la a reivindicar com no es feia des dels anys 30 del segle XX. I aquesta guspira va ser l’1 d’octubre. 

Diumenge, al sopar inaugural del Congrés Mundial del Mòbil al Palau de la Música, els membres dels Comitès de Defensa de la República van fer honor al seu nom i van rebre el rei d’Espanya a peu de carrer, cassola en mà. Mentre els Mossos actuaven com a força policial de xoc al servei de la repressió i les denerides autoritats del país donaven prova que amb les coses de menjar no s’hi juga (Ada Colau) i que la desobediència és una contrarietat (Roger Torrent), a fora retrunyien les notes de l’Himne de Riego. Però se’n van sentir moltes altres: Els Segadors, La Internacional, A les barricades... el millor de cada casa, vaja! 

A la guillotina 

Casualitat o no, s’atribueix al músic d’Ontinyent Josep Melcior Gomis l’autoria de l’himne en llaor del militar liberal Rafael del Riego que va foragitar l’absolutista Ferran VII. De seguida, la composició va ser adoptada com a himne oficial de l’Estat durant la segona meitat del Trienni Liberal (1820-1823) i, gràcies a l’hàlit del poble menut, va ser restituïda durant la Primera i la Segona República (1873-1874 i 1931-1939). La lletra original, en castellà, és horrorosa en tots els aspectes; però algunes de les seves adaptacions populars són antològiques, com aquella que resa: 

“Un hombre estaba cagando y no tenía papel; 
pasó el rey Alfonso XIII y se limpió el culo con él”. 

En català n’ha perviscut una que evoca la Revolució Francesa i proposa de tallar el coll a la seva mare, la regent Maria Cristina: 

La reina demana corona? Corona li donarem. 
Que vingui a Barcelona i el coll li tallarem. 

La cançó, que va ser versionada l’any 2002 pel grup Mesclat per referir-se a Joan Carles I, podria ser considerada la precursora d’aquell càntic que se sentia a les manifestacions independentistes dels anys 80 i 90: La infanta Cristina, a la guillotina! 

Segons el professor Gabriel Comes, l’any 1982 els vells pescadors de Torredembarra encara recordaven una versió més extensa i acarnissada que feia així: 

Si la Reina vol corona, corona li darem. 
Que vingui a Barcelona i aquí la pelarem. 

La reina s’està al llit, menjant-se una costella; 
li cau el ganivet i es talla la mamella. 

La reina està malalta a punt de combregar; 
foteu-li quatre tiros i acabeu-la de matar.” 

Però la veritable cançó antimonàrquica del republicanisme català del segle XIX va ser La Campana, que prenia el nom de l’instrument que cridava el poble a prendre les armes i alçar-se en sometent. La lletra és obra del figuerenc Abdó Terrades sobre la melodia d’un autor desconegut, i fou donada a conèixer el 1841 al diari El Republicano. Segons el federalista gadità Francisco Tubino, la peça esdevingué l’himne per excel·lència dels revolucionaris catalans, fins al punt que el governador de Barcelona Juan Gutiérrez va prohibir expressament de cantar-la, l’any 1842. La composició, que més endavant va ser adaptada per Josep Anselm Clavé en un fragment de la seva cantata La Revolución, fa una crida explícita a sollevar-se (amb la falç, la forca, l'escopeta i el canó) en nom de la República i abolir els privilegis i les desigualtats: 

Fugiu tirans, que el poble vol ser rei.
[...]
Lo garrot, la escopeta, la fals y la forqueta, 
oh catalans, ab valor empunyem!
[...]
La cort y la noblesa, l'orgull de la riquesa. 
Caigan de un cop fins al nostre nivell!
[...]
Los ganduls que’s mantenen del poble, y luego’l venen, 
morin cremats, sino pau no tindrem.
[...]
Ja la campana sona, lo canó ja retrona
anem republicans, a la victòria anem, anem!