27 de febrer 2018

El rei ens declara guerra (I)

Fins ara, les visites dels reis d’Espanya a Catalunya s’havien produït en un clima social ambivalent d’indiferència generalitzada i de rebuig sostingut però minoritari, amb algunes escridassades i cremes simbòliques de retrats. Avui, en canvi, la contestació ciutadana i la incomoditat institucional són evidents, fins al punt que una reedició de la boda reial a Barcelona entre la infanta Cristina i Iñaki Urdangarín seria absolutament inimaginable perquè el repic de cassoles ofegaria els aplaudiments. De fet, l’alellenc Enric Satué ja va deixar ben clar el 2016 que no tornaria a dissenyar un logotip per a aquell enllaç “davant la poca talla moral dels nuvis”. Si la parella no s’ha separat, el divorci entre la monarquia i la població catalana s’ha transformat en franca i mútua animadversió. 

Tota aquesta hostilitat, la corona se l’ha guanyada a pols. Per a la seva desgràcia, el luxe, el lucre i el desvergonyiment amb què actuen els seus membres no casen bé amb la realitat del carrer a la qual s’enfronten cada dia molts dels seus súbdits després de l’esclat del somni espanyol: famílies desnonades, treballadors precaris i joves sense futur. A fer la pau tampoc no hi ajuden els tripijocs amb la corrupció, els judicis-farsa, els exilis daurats a Suïssa, els escàndols sexuals o les caceres d’elefants, ni el silenci còmplice de la Zarzuela mentre a la Moncloa i la carrera de San Jerónimo estrenyien encara més el dogal als catalans. I no serà perquè no hàgim avisat complidament que tot això arribaria, amb xiulades apoteòsiques per part de l’afició culer en cinc de les sis últimes finals de copa del rei de futbol disputades des de 2012. 

L’amistat i els negocis de la Casa Reial amb les monarquies teocràtiques àrabs –que tan aviat trepitgen els drets humans com financen la guerra santa– ja van merèixer la censura pública dels barcelonins que es van manifestar el passat 28 d’agost per condemnar els atemptats gihadistes de les Rambles i Cambrils: Felipe, qui vol la pau no trafica amb armes. 

Assetjada per la raó d’Estat (retallada de l’Estatut, menyspreu cap a la llengua i cultura catalanes, ofensiva contra l’escola i sentències reiterades contra les lleis del Parlament), la societat catalana s’ha mobilitzat i s’ha expressat a les urnes de forma inequívoca i reiterada en defensa de les seves institucions i dels seus drets nacionals, mentre la Corona s’ha anat bunkeritzant, malgrat el relleu generacional. Ho vam veure el 3 d’octubre amb tota la seva cruesa: a les pantalles va aparèixer parapetat rere una taula un paio que ens renyava i ens amenaçava, acusant-nos de comportar-nos amb “una deslleialtat inadmissible cap als poders de l’Estat”, de “soscavar l’harmonia i la convivència de la societat catalana”, de situar-nos “totalment al marge del dret i la democràcia” i de “trencar la unitat d’Espanya i la sobirania nacional”. 

De l’1-O a Felip IV

Si la CIA va poder escriure el discurs del seu pare Joan Carles I arran del cop d’Estat del 23-F de 1981, al seu fill Felip VI l’hi devia dictar la FAES. Lluny d’erigir-se en àrbitre del conflicte, va actuar com un titella a mans del Govern i amb la seva al·locució va avalar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per derogar l’autonomia: “Davant d’aquesta situació d’extrema gravetat, és responsabilitat dels legítims poders de l’Estat assegurar l’ordre constitucional, la vigència de l’estat de dret i l’autogovern de Catalunya, basat en la Constitució i l’Estatut”. 

Aquestes paraules, pronunciades sense rubor 48 hores després de la ràtzia policial de l’1 d’octubre, van ser percebudes com una declaració de guerra pel mateix president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que les va replicar amb una brevíssima i contundent desaprovació: “així no”. Aleshores, de presos polítics encara no n’hi havia (per la qual cosa ens estalviarem per ara la segona part de la cançó), però a la memòria de molts catalans van ressonar els arpegis d’aquell romanç de notícies del segle XVII sobre la Guerra dels Segadors titulat Catalunya, comtat gran que el cantautor Rafael Subirachs va recuperar el 1976, i la lletra del qual, degudament extractada, deia així: 

                 Catalunya, comtat gran, qui t'ha vist tan rica i plena! 
                 Ara el rei, nostre senyor, declarada ens té la guerra.
                 El comte-duc d'Olivars temps ha que li burxà l'orella: 
                 - “Ara es hora, nostre rei, ara és hora que fem guerra” 
                 Contra tots els catalans ja veieu quina n'han feta. 
                 El pa que no era blanc deien que era massa negre 
                 i el donaven als cavalls sols per desolar la terra. 
                 Del vi que no n’era bo deien que era massa agre
                 i en regaven els carrers, tot per desolar la terra. 
                 Al davant dels seus parents, deshonraven les donzelles 
                 i mataven als seus pares si de mal donaven queixa. 
                 Ja donaren part al virrei del mal que aquells soldats feien: 
                 - “Llicència els he donat jo, molta més se'n poden prendre” 

Escrita amb tota probabilitat l’estiu de 1640 adaptant-la a alguna tonada tradicional, la composició fou remasteritzada –en lletra i melodia– diverses vegades durant la segona meitat del segle XIX fins a esdevenir l’himne oficial de Catalunya, amb el nom d’Els Segadors. Amb ella, els catalans enceten una àmplia i dilatada tradició musical en què fan palès els seus desacords amb la monarquia hispànica. 

En el seu origen, la cançó narrava el conflicte obert entre el Principat i el projecte centralista i uniformitzador de la cort assentada Madrid provocat pels abusos dels terços castellans allotjats al país. Llavors va ser la població qui, per la via dels fets i disputant-li a la monarquia el monopoli de la violència, va empènyer la Generalitat encapçalada per Pau Claris a trencar amarres amb Castella i a fundar una república sota la protecció de França. 

Han passat vora de 400 anys i el més calent és a l’aigüera: la Guàrdia Civil i la Policia Nacional segueixen assolant pobles i viles, Sáenz de Santamaría fa de comte-duc, Millo encarna el virrei, els jutges de l’Audiència han estat substituïts pels magistrats del Suprem i el Constitucional, i Felip VI únicament ha hagut de capgirar el numeral per convertir-se en Felip IV. Així les coses, només resta per veure si algú farà de Joan d’Àustria, cosa no gaire difícil si tenim en compte que de bords no en falten.